Aquesta nova sortida ens porta a conèixer un poble que fa sis-cents anys que va arribar a Catalunya, que ha estat perseguit, estigmatitzat i invisibilitat durant gran part de la seva història, i que tot i tenir una llengua pròpia, s’ha fet seu el català. És un poble que ha fet importants aportacions a la cultura catalana, com la rumba catalana o paraules que s’han integrat al català. És un poble amb molta tradició oral, però molt poca documentació escrita, potser per la seva pròpia història. Aquesta sortida ens porta a visitar l’exposició El poble gitano de Catalunya: història i cultura, que és oberta  fins el 2 d’agost d’aquest 2026 al Museu d’Història de Catalunya.

A Barcelona i Catalunya hi ha hagut i hi ha diferents comunitats gitanes. La Perona, el Somorrostro o Montjuïc, van ser zones de barraques, avui desaparegudes, habitades per comunitats gitanes, però també hi ha una important comunitat gitana al nucli antic de la Vila de Gràcia, on hi ha la plaça del Poble Gitano. També hi ha comunitats gitanes al barri del Raval o a Mataró, per citar-ne alguns llocs. Tot i que el poble gitano està molt integrat en la societat i que avui ja no és perseguit, simplement pel fet de ser gitano, en paraules de l’activista i comissària de l’exposició Mercedes Porras Soto: “En l’àmbit social, la comunitat gitana encara pateix desigualtats significatives en educació, ocupació i habitatge, factors que perpetuen situacions de vulnerabilitat i exclusió”.

En un suplement monogràfic de la revista Sàpiens, dedicat a l’exposició, Jordi Principal, director del Museu d’Història de Catalunya, diu que: “La mostra recorre sis segles de presència del poble gitano a Catalunya i en reivindica el llegat històric, cultural i social, amb l’objectiu de reconèixer i fer visible la seva història d’una manera oberta, diversa i rigorosa. Explicar aquesta singladura és un exercici de memòria històrica i una invitació a mirar el nostre país amb una perspectiva més plural, un gest de reconeixement i un acte de reparació simbòlica envers un poble que, malgrat segles de persecució i invisibilització, ha mantingut viva la seva identitat i el seu llegat”.

Vistos el per què i els objectius d’aquesta exposició, anem a conèixer la història del poble gitano. Algunes llegendes  situaven l’origen del poble gitano a Egipte i el relacionaven amb altres pobles, com el jueu, l’etíop o el tàrtar, però estudis científics de diferents lingüistes del segle XVIII que van comparar la llengua dels gitanos europeus amb llengües del subcontinent indi van dur a la conclusió que el poble gitano procedeix d’aquesta zona de l’Índia i que el romanó, la seva llengua, està directament relacionada amb el sànscrit, la llengua clàssica de l’Índia i sagrada de l’hinduisme. Per altra banda, estudis genètics realitzats recentment, han demostrat que el cinquanta per cent de cromosomes presents en persones gitanes catalanes coincideixen amb els de llinatges típicament indis, però és que aquests cromosomes no apareixen en persones paies catalanes. És a dir, el component indi originari encara és present en moltes persones gitanes catalanes.

Així doncs, l’origen del poble gitano estaria a la zona del Panjab. En qualsevol cas, no està del tot clar el per què els avantpassats del poble gitano van marxar de l’Índia, tot i que hi ha teories amb base històrica, estan poc documentades. Una de les teories apunta a famílies de músics que haurien marxat de les seves cases tot buscant millors condicions de vida. Altres teories, amb millor base documental, indiquen que aquestes famílies haurien marxat per la expansió de l’islam. A l’exposició s’explica que sembla prou documentat que la causa de la partida dels protogitanos està relacionada amb la conquesta islàmica del nord de l’Índia: “Abans del segle X, les invasions afganeses al nord de l’Índia havien consistit en ràtzies puntuals i sense incidències. És a partir del regnat de Mahmud de Gazni, l’imperi del qual s’estenia des del mar Caspi fins al Panjab, que es pot parlar d’una influència important al territori del nord de l’Índia. La seva política d’invasió consistia en el pillatge, la destrucció dels cultes pagans i l’enriquiment a través de l’esclavatge”.

El punt d’origen del poble gitano podria situar-se a la ciutat de Kannauj, a l’actual estat d’Uttar Pradesh. Al segle XI, en el moment de la invasió islàmica, l’any 1018, aquesta ciutat era la capital intel·lectual del nord de l’Índia amb uns elevats nivells de tolerància i pacifisme, però la invasió va suposar la captura de 53.000 persones que van acabar a Korassan (Pèrsia), venudes com esclaves per grups familiars. Aquest es considera com a possible origen urbà dels protogitanos.

Com hem vist, el romanó ha servit per veure d’on ve el poble gitano i és també l’element que serveix per conèixer el recorregut que ha fet al llarg de la història. Així s’explica a l’exposició: “El romanó (romaní chib) és el punt de partida per fonamentar l’origen del poble gitano i el seu recorregut per Orient i Europa. En l’actualitat podem dir que el romanó és un conjunt de variants dialectals que tenen en comú un vast vocabulari d’origen indi, amb aportacions perses, armènies, gregues i d’altres llengües amb les quals els gitanos i gitanes van estar en contacte durant el seu desplaçament per Europa. Aquestes variants també comparteixen les estructures gramaticals d’aquella primera llengua comuna, provinent del sànscrit.”

Donat que s’ha establert que l’origen del poble gitano és al Panjab, cal veure com era la vida dels habitants d’aquella zona que, entre els segles IV i VI, estava sota l’imperi Gupta, aquest és el punt on cal anar per veure com era la vida d’aquella gent que van acabar emigrant cap a l’oest i van configurar el que avui és el poble romaní. A l’exposició expliquen que: “La dinàmica social d’aquestes persones girava entorn de la família extensa patriarcal i donava especial importància al llinatge per línia masculina com a tret identificador de les diverses comunitats. La família era la unitat bàsica de l’estructura social i estava formada per grups de més de trenta individus. Els barons de més edat eren els encarregats de protegir i guiar el grup i de mantenir l’ordre”.

Una de les hipòtesis més acceptada de l’origen del poble gitano és la sortida de l’Índia de nombrosos grups de persones que fugien de les invasions islàmiques, moltes d’aquestes persones va anar cap a l’oest. Era una població molt heterogènia des del punt de vista social, ètnic i religiós, que van acabar sent empeses cap a Anatòlia, Armènia i Bizanci i finalment van anar configurant una amalgama cultural i ètnica que es va fondre per crear la identitat gitana.

Cap el 1040, els protogitanos, una part dels quals va haver de lluitar com a guerrers esclaus de l’imperi gaznèvida, ja començaven a ser un grup ètnic força homogeni, amb una estructura basada en grans grups familiars, un nomadisme comercial i elements del seu origen indi. Amb tot, com s’explica a la exposició: “El poble gitano, com a tal, es va formar a Europa. És a dir que, després del mestissatge indi, persa, armeni i bizantí, la gitanitat es va acabar de definir quan va arribar a terres europees. El poble gitano, que en aquell moment possiblement encara era conscient de l’origen indi dels seus avantpassats, va rebre influències culturals i genètiques durant el seu camí cap a Occident  i es va configurar totalment a Europa”.

Les connexions lingüístiques i les rutes comercials permeten saber el recorregut del poble gitano fins arribar a la península Ibérica. El fet que en el vocabulari i a la sintaxi del romanó hi ha restes del persa antic, de l’armeni i del grec, però no n’hi ha cap vestigi de l’àrab, indica que fugien segons l’avanç dels conqueridors musulmans. Així, el recorregut que haurien fet aquells grups indis, després protogitanos i, finalment, el poble gitano, va passar per l’Afganistan, Pèrsia, Turquia, Grècia, des d’on van anar cap a Romania, Hongria, Moldàvia, fins arribar a França i des d’allà, cap a la península Ibèrica, on van arribar cap a l’any 1425. Amb tot, hi ha indicis que un grup de gitanos va arribar per mar, tant a la península itàlica, com a la península ibèrica. S’autoanomenaven “grecians” i sembla que venien dels Balcans i de Grècia. Es creu que van venir directament per mar, perquè en el seu romanó no hi ha influències germàniques ni eslaves.

L’arribada de grups gitanos a diferents punts d’Europa, durant els segles XIII, XIV i XV, es coneix per documents de l’època, però escrits per terceres persones. Segons aquests textos eren grups d’entre 100 i 150 persones, i se’ls descrivia com a “morenos i lletjos”, anaven amb recomanacions de senyors i reis i vestien robes miserables. Segons aquestes mateixes descripcions, els homes duien els cabells llargs i les dones anaven amb mantell cordat a l’espatlla. També es diu que eren experts en endevinació i en petits furts, cosa que feia que la resta de la gent se’ls mirés amb una barreja de curiositat i temor.

La primera constància documentada de gitanos a la península Ibérica és de l’any 1425 a Saragossa i és un salconduit concedit a Joan d’Egipte Menor pel rei Alfons V, el Magnànim. El mateix any hi ha documentada una ordre de pagament de 25 florins de la reina Blanca de Navarra a Thomas comte d’Egipte Menor i la seva companyia pel pelegrinatge a Santiago de Compostela. La primera constància de gitanos a Catalunya és del 1434, quan el comte Tomàs d’Egipte Menor, que duia un salconduit del rei Alfons V, el Magnànim, i anava amb dotze acompanyants, va demanar una còpia del salconduit al notari Pere Sabater i al veguer de Montblanc, Joan Mallol. En canvi, la primera referència documental de gitanos a Barcelona és de l’any 1447 i està recollida en el Dietari de l’Antic Consell Barceloní. Allà s’hi diu que entraren a la ciutat un duc o un comte amb una gran multitud d’egipcians o bohemians, que descriu com a persones tristes que es dedicaven a endevinar la ventura a la gent. Quaranta anys més tard, el 1487, els registres municipals recullen la presencia de diversos gitanos que van instal·lar-se al carrer Nou de Sant Francesc i al carreró del Vent. Aquesta és la primera notícia d’una assentament estable de famílies gitanes.

En un primer moment els gitanos arribats a Catalunya i al conjunt de la península Ibèrica van ser prou ben rebuts, amb curiositat per l’exotisme, la música, les habilitats d’endevinació i la destresa amb les cavalleries, hi ajudava que tenien l’islam com a enemic comú i que deien ser peregrins cristians i duien títols nobiliaris. Ben aviat, però, van començar els xocs culturals i va començar l’estigmatització. No hi va ajudar el fet que van arribar en una època convulsa des del punt de vista sociopolític, amb la unió dels Reis Catòlics i la desaparició dels diferents regnes hispànics, i ben aviat van començar els intents d’assimilació social i genocidi cultural.  Ja al 1488 el lloctinent Enric d’Aragó va donar salconduits a les famílies gitanes perquè marxessin de la ciutat per problemes de convivència causats per denúncies de petits furts i disputes domèstiques.

Els gitanos vivien d’oficis com el treball del ferro, amb el qual tenien força destresa, el tracte de bestiar o l’artesania. Sembla que van començar a fer-se sedentaris durant la centúria del 1500. En aquest mateix segle les Corts Generals Catalanes van  dictar diverses disposicions contra els gitanos catalans. Als llarg dels anys es van seguir promulgant decrets, lleis i normatives contra els gitanos. Un dels moments més destacables és la Gran Batuda de l’any 1749. Així ho expliquen a l’exposició: “La Gran Batuda, proposada pel president del Consell de Castella, Gaspar Vázquez de Tablada, va ser dissenyada pel marquès de l’Ensenada amb l’aprovació del rei Ferran VI, i finançada amb els diners robats a les mateixes víctimes. Es va iniciar el dimecres 30 de juliol de 1749, quan es va lliurar l’ordre als corregidors de totes les jurisdiccions del país d’empresonar tota la població gitana, separar-la per gènere i requisar-ne tots els béns. Es van arrestar sense condicions, amb l’ajuda de l’exèrcit, més de vuit-centes famílies de setanta-cinc localitats. L’estratègia d’extermini del poble gitano acabava de començar”.

La Gran Batuda va afectar unes nou mil persones. Una part de gitanos va poder fer-se escàpols, fugint a llocs on no estaven censats i altres va salvar-se gràcies a que hi havia moltes parelles mixtes. Gairebé 7.800 persones va estar a la presó fins al 1765, quan el rei Carles III va decretar-ne l’alliberament i va posar fi a aquesta situació. A Catalunya, l’ordre de la Gran Batuda va arribar tard i l’afectació va ser menor, tot i això, hi va haver dues batudes. Els homes capturats es van fer treballar en obres públiques i les dones van ser dutes al convent de Sant Agustí de Barcelona, convertit en caserna militar. La Gran Batuda va fer que molts gitanos catalans creuessin la frontera i s’establissin al Rosselló.

En acabar-se la primera guerra carlina i com a resposta a la situació de crisi social i econòmica, es va crear el cos de la Guàrdia Civil, una de les seves funcions  era la vigilància i control dels gitanos. La Llei de Ganduls i Malfactors de 1933 (Vagos y Maleantes, en castellà) va permetre justificar molts abusos contra els gitanos. Finalment, la Constitució Espanyola de 1978 decretava la igualtat de tots els ciutadans i ciutadanes, sense cap distinció.

A nivell social internacional, hi ha constància documental de gitanos esclaus a Moldàvia (a l’actual Romania) entre 1370 i 1855, quan s’aboleix l’esclavitud. Els nazis també els van perseguir i mig milió van morir als camps d’extermini. Anys després, el 8 d’abril de 1971 es va celebrar el Primer Congrés Mundial Gitano a Londres. Allà es va posar la primera pedra pel reconeixement del poble romaní arreu del món.

L’exposició El poble gitano de Catalunya: història i cultura fa un recorregut per la història del poble romaní des de la sortida de la ciutat de Kannauj, a l’actual estat d’Uttar Pradesh, fins a l’actualitat. El darrer àmbit de l’exposició es titula Els gitanos avui. La nostra veu  i explica com és la seva cultura, quins són els oficis tradicionals, quin ha estat i és el seu mode de vida actual i quines són les perspectives de futur.

En un article publicat a la revista l’Avenç, Jordi Principal, director del Museu d’Història de Catalunya, i Raquel Castellà, coordinadora i documentalista de l’exposició, expliquen que: “A través de documents, objectes i recursos audiovisuals, s’hi explica com la comunitat gitana ha estat part essencial de la vida social i cultural del país, malgrat segles d’estigmatització i persecució. El projecte subratlla, així, la seva consideració com una de les primeres cultures globalitzadores, capaç d’integrar i aportar influències artístiques, musicals i lingüístiques als territoris on ha arrelat”.

L’exposició ha estat elaborada amb la participació de moltes persones del poble gitano, així ho expliquen al mateix article, Jordi Principal i Raquel Castellà: “Aquesta mostra, que dona la paraula, de manera directa i testimonial, als membres de les multitudinàries i diverses comunitats gitanes, té per objectiu completar la història de Catalunya, fer un exercici de memòria històrica i veure Catalunya amb uns altres ulls, des del respecte i el rigor”.

El poble gitano de Catalunya: història i cultura mostra molts objectes cedits per diferents persones i famílies gitanes. Un dels punts destacables de l’exposició és l’espai immersiu dedicat als tapissos La Història de Carrabara, coneguda també com dels egipcians, una sèrie de disset tapissos flamencs teixits a la ciutat de Tournai (Bèlgica) entre els anys 1500 i 1520. Les peces representen la vida dels gitanos en la seva arribada i assentament als afores de la ciutat i permet al visitant endinsar-se en aquestes obres excepcionals i entendre com han contribuït a forjar la imatge del poble romaní en l’imaginari europeu.

Aquesta exposició que, recordem es pot visitar fins el proper 2 d’agost, mostra la història del poble gitano i explica com i quan va arribar a Catalunya i com ha estat i és la seva cultura i el seu mode de vida i ho fa donant veu als seus protagonistes, el mateixos gitanos i gitanes.

 

Exposició El poble gitano de Catalunya: història i cultura
Museu d’Història de Catalunya
Plaça de Pau Vila, 3
08039 Barcelona
Tel. 93 225 47 00
mhc.cultura@gencat.cat

 

Text: Joan Àngel Frigola
Fotos: Joan Àngel Frigola i cedides Museu d’Història de Catalunya
Col·laboració: Anna Cebrián