Portada llibre

Hi ha llibres que poden suggerir moltes sortides. Un d’aquests llibres és Amb ulls de romànic, del qual n’és autor Joan Pau Inarejos i que ha publicat l’editorial Rosa dels Vents. L’art romànic és un dels estils artístics més característics i destacables de Catalunya, fins el punt que n’hi ha una part que ha estat declarada patrimoni de la humanitat per la Unesco. L’autor d’Amb ulls de romànic, que és també molt actiu a xarxes amb el nom, romaniccatala, ens acosta a aquest art des d’un punt de vista molt personal i força atractiu, que pot ajudar a conèixer-lo a les persones que encara no el coneixen i a veure’l amb uns altres ulls a qui ja el coneix i li agrada.

Capitell dels monjos. Sant Cugat del Vallès.

Al principi del tot del llibre, amb les primeres paraules, l’autor ja ens indica què ens trobarem si decidim seguir llegint: “Aquest llibre no l’ha escrit un historiador ni un investigador. Al darrere d’aquestes línies no hi ha cap acadèmic ni cap professor, sinó un periodista enamorat de l’art que darrerament s’ha dedicat, amb respecte i humilitat, però també amb plaer i sentit lúdic, a la divulgació del romànic a Catalunya”. Joan Pau Inarejos repassa tots els aspectes del romànic: pintura, murals, imatges, escultures, arquitectura, il·lustracions de llibres, capitells, permòdols… Cada capítol està dedicat a un aspecte diferent i ho fa amb títols suggerents. Després de la introducció, que du el títol de “Penitencia prèvia”, explica l’origen del llibre i el per què del títol amb “Som tot ulls”, i és que va ser la mirada de la majestat de Taüll la que el va impactar de petit i el va fer un enamorat del romànic. Inarejos defensa  -ho diu al llibre i sempre que fa una entrevista-, que la mirada del Crist de Taüll hauria de significar per a Barcelona el mateix que la Gioconda significa per a París: “un gran símbol”.

Col·lecció de marededeus al Museu Marès de Barcelona.

Dit això, l’autor es pregunta d’on ve el romànic, quin és el seu origen i tot seguit explica que: “És romànic  allò que es deriva de Roma. Ho són els dialectes del llatí, com el català, hi ho és l’estil que va germinar a l’Europa occidental entre els segles XI i XIII, el primer estil d’abast veritablement continental”.  Avançant amb el llibre, el capítol “La mare que ens va parir” està dedicat a la Mare de Déu i a les diferents representacions. En general no són estrictament belles, però si tenen molt d’encant, en general són molt encisadores.  “Al romànic –diu Inarejos- la imatge de la mare amb el nen ens interpel·la constantment, i ambdós personatges es mostren indissociables. Són una pinya. De fet, en català existeix una curiosa contracció gramatical, marededeu, per designar les representacions escultòriques del tema que acostumen a ser objecte de veneració”.

Capitell d’un home devorat per bèsties. Seu d’Urgell.

A poc a poc, capítol a capítol, l’autor va desgranat diversos aspectes de l’art romànic, mitjançant el seu particular punt de vista. El brodat de la Creació que es conserva a la catedral de Girona és objecte del capítol “El big-bang romànic”.  A “Algú ens vigila”, torna als ulls, al de les majestats i també als dels diferents personatges representats en les diferents expressions de l’art romànic. Els campanars i la seva funció de marcar les hores i els esdeveniments socials són objecte a “Temps de pencar”, i els claustres a “Espai per respirar”. També es deté en les diferents representacions de tot tipus de bèsties i de lluites entre aquestes i els humans “Lluites bestials” i les representacions del mal a “Romànic de mil dimonis”.

Frontal d’altar de Sant Quirc de Durro.

I totes aquelles persones seguidores de programes que recreen crims reals poden trobar a l’art romànic imatges molt morboses i viscerals. Per exemple, en un mateix frontal d’altar, en el dels sants Quirze i Julita de Durro (l’original es conserva al MNAC), s’hi poden veure quatre martiris molt violents: un personatge a qui serren pel mig, de dalt a baix. Dues persones bullint dins una olla. Un tercer a qui li claven espases. I al quart li claven claus al cap, a cops de martell… El capítol “Crim i càstig” repassa totes aquestes formes de representar els martiris que han patit els sants i els càstigs a que es poden enfrontar aquells que no es comportin “com Déu mana”.

Absis de Santa Maria de Taüll.

Joan Pau Inarejos defensa que el romànic és un art d’ulls, ho deixa ben clar amb el títol del llibre, però cal tenir clar que els ulls amb que el veiem avui en dia, la nostra mirada, no és la mateixa de les persones que van viure en l’època medieval. D’entrada cal pensar que les esglésies eren plenes de pintures, gairebé com si les seves parets fossin les pàgines d’un còmic. Ens hem d’imaginar un interior només amb la poca llum natural que entrava per les finestres durant el dia i la il·luminació artificial a base d’espelmes, per tant, amb una llum trèmula que creava clarobscurs que anaven canviant i que feien moure’s, d’alguna manera, les imatges que s’hi representaven.

Davallament de Santa Eulàlia d’Erill la Vall.

L’autor dedica un capítol a un gènere escultòric força espectacular, els davallaments, i aprofita aquest moment tan emotiu com és el moment en que Josep d’Arimatea i Nicodem desclaven Jesús de la Creu, acompanyats per altres personatges, com la Mare de Déu, per recordar una curiosa tradició andorrana desapareguda fa ben poc: “Fins el 1993 -diu Inarejos-,  els andorrans parlaven amb els morts. Segons una fórmula judicial de l’edat mitjana, calia preguntar tres cops <<Mort, qui t’ha mort?>> a qualsevol cadàver amb indicis de violència abans de procedir-ne a l’aixecament”.  Afegeix Inarejos: “El Crist de Mijaran, el més imponent  de la Vall d’Aran, sembla que s’hagi quedat amb ganes de contestar-nos-ho, amb el coll tort, els ulls clucs i una mà enganxada al costellam. Fixeu-vos que no és pas seva, aquesta mà; el Crist no conserva cap extremitat”.

Sant Climent de Taüll.

El llibre no repassa les obres del romànic una per una, tampoc les explica directament, però segur que hi trobareu moltes idees i suggeriments de llocs per visitar. El llibre és ple de referència a molts llocs que no hi podrien faltar: les esglésies de la vall de Boí, museus com el MNAC o el MEV de Vic, Sant Cugat del Vallès, la seu d’Ègara, la col·legiata de Mur, la catedral de la Seu d’Urgell, Ripoll,  Santa Maria de Covet… Sant Pere de Rodes, Sant Miquel de Fluvià, Santa Maria de l’Estany, Sant Quirze de Pedret...

Claustre de Santa Maria de Llucà.

Al programa de Ràdio Gràcia n’hem parlat amb Joan Pau Inarejos, autor d’Amb ulls de romànic, que ha editat Rosa dels Vents. Podeu escoltar la conversa en aquest enllaç.

Text i fotografies: Joan Àngel Frigola

INAREJOS, Joan Pau; Amb ulls de romànic. Editorial Rosa dels Vents. Barcelona 2024.