Avui ens acostarem a visitar un dels llocs amb més història de Barcelona. Anem a una església que avui és una parròquia, però que va néixer com a monestir, cosa que, com hem vist en les nostres sortides, ha passat amb molts altres casos. La comunitat d’aquest monestir, però, ha perdurat, perquè al darrer quart del segle XIX les monges van erigir un nou convent en un altre barri de la ciutat. El temple que visitem avui va ser fundat extramurs però actualment forma part de la trama urbana de Ciutat Vella i al llarg del seu mil·lenni llarg d’història ha patit diversos atacs i assalts i ha estat destruït i reconstruït en més d’una ocasió. El monestir va donar nom a un dels actuals barris de Barcelona. Avui sortim a Sant Pere de les Puelles.

A les nostres sortides ja vam parlar de Sant Pere de les Puelles quan van visitar l’exposició Monestirs urbans en temps de Guerra, que va poder veure’s a la capella de Santa Àgata fins el mes de setembre passat, però en aquella ocasió no em vam parlar amb deteniment. Ara si ho farem.

El monestir de Sant Pere de les Puelles fou fundat pels comtes Sunyer i Riquilda durant la primera meitat del segle X i la seva església fou consagrada l’any 945. A l’acta de consagració de l’església s’hi cita el nom de l’abadessa: Adelaida. Els experts creuen que aquesta Adelaida és la filla dels comtes i que és la mateixa que quatre anys més tard, el 949, va assumir l’abadiat de Sant Joan de les Abadesses. Veiem com explica la fundació del monestir Antoni Pladevall al llibre Els monestirs catalans: “Van fundar-lo els comtes Sunyer i Riquilda sobre un pujolet dit Cogoll, prop d’una esglesiola dedicada a Sant Sadurní de tradició carolíngia. El comtes mateixos el dotaren inicialment amb terres i vinyes al Vallès, a Cervelló, a Castellar i a Provençals i amb l’església vallesana de Montmeló. El bisbe Guilara, amb l’assistència dels comtes, va consagrar la seva església el 16 de juny de l’any 945, confirmant-li tots els seus béns”. El nom de Puelles vindria de “puelles”, és a dir, noies.

En aquest punt cal aclarir que en català antic “cogoll” volia dir “puig”, és a dir, petita elevació del terreny amb forma de cim. Sembla que l’esglesiola dedicada a Sant Sadurní a què fa referència Pladevall, l’hauria aixecat el rei franc Lluís el Piadós. Veiem com ho explica Antoni Vidal Pagès al llibre El quarter de Sant Pere, editat aquest mateix any: “Tradicionalment se n’ha atribuït la fundació a Lluís el Pietós, fill de l’emperador Carlemany, quan el 3 d’abril de l’any 801 derrotà els musulmans de Barcelona. Segons Steffano M. Cingolani, que ha estudiat la Crónica de Sant Pere de les Puelles del segle XIII: Lluís el Pietós reuní gent d’armes i vingueren a Barcelona. Acampà a un pujolet una mica a part de la muralla, on va fer la capella de Sant Sadurní i oïren missa abans d’entrar en batalla amb els sarraïns”.

Com veurem més endavant, amb el pas del temps aquesta capella va quedar inclosa en el conjunt del monestir i encara és part de l’actual parròquia, tot i que l’aspecte d’avui no té res a veure amb un edifici carolingi. Si que hi ha a les parets del temple alguns elements que els experts creuen que es van recuperar d’aquella primitiva esglesiola. De fet, en general, Sant Pere de les Puelles ha patit tants atacs i assalts, i s’ha refet tantes vegades, que no té gaire o gens a veure amb la inicial construcció romànica. Només des del segle XVII fins avui ja són moltes les modificacions que ha patit. Així ens ho explica Antoni Pladevall al llibre citat: “No és, però, fàcil de determinar les diferents èpoques de la seva construcció, puix que ha estat objecte d’incendis i depredacions els anys 1697, 1714, 1835,1909 i 1936, i de successives restauracions i recomposicions, en especial en les èpoques gòtica i renaixentista”.

De fet, la primera atzagaiada va arribar ben aviat, l’any 985, amb la ratzia d’Al Mansur sobre Barcelona. Tota la ciutat va patir, però els primers a rebre van ser dos monestirs que hi havia extramurs de la muralla romana, que és la que hi havia aleshores: Sant Pau del Camp i el que es objecte de la nostra sortida d’avui, Sant Pere de les Puel·les. Gairebé totes les monges que hi vivien van ser mortes o venudes com a esclaves. En aquest punt val la pena aturar-se en la història d’una d’aquestes monges, anomenada Ermetruit o Madrui, que va ser presa i duta a Mallorca, d’on va ser rescatada pocs anys després. Uns autors diuen que va rescatar-la un germà, altres diuen que ho feu un parent. Sigui com sigui, va poder tornar i formà part de la comunitat que va tornar al monestir. Tot i que l’arxiu es perdé amb l’assalt, es coneixent dades del monestir perquè, segons explica Antoni Pladevall: “l’any 991 es feu una declaració jurada de béns del monestir per la qual es veu l’augment considerable que aquests experimentaren en mig segle”.

Sant Pere de les Puel·les va anar creixent en importància. L’any 1072 va passar a tenir dependència directe de Roma i l’any 1147 es va consagrar la nova església, que integrava en el seu interior l’antiga capella de Sant Sadurní. El nou temple es convertí en parròquia, que era regida per dos domers, és a dir, dos capellans que nomenava l’abadessa, cosa que va comportar alguns enfrontaments amb el bisbe. Està documentat que en aquella època ja tenia un claustre romànic. I va ser també aleshores que es va aixecar el campanar conegut com a la Torre dels Ocells. L’Antoni Vidal ens n’explica el perquè al llibre El quarter de Sant Pere: “Segons la tradició, durant uns anys del segle XVI al carrer dels Ocells, al costat del Rec Comtal, hi visqué sant Salvador d’Horta. S’explica que era un gran amic dels ocells i que s’hi entenia amb el seu idioma. […] Els ocells l’esperaven al veí campanar de Sant Pere de les Puel·les, que per aquest motiu passa a anomenar-se ‘la Torre dels Ocells’. Aquesta torre desaparegué com a conseqüència de la Setmana Tràgica del 1909”.

L’època de màxim esplendor del monestir va ser entre els segles XIII i XIV, quan es va arribar a limitar el nombre de monges a 50, per tal que es pugues garantir la seva subsistència. En aquells anys es va aixecar un segon claustre gòtic sobre l’original romànic. I al segle XV, concretament l’any 1430 es va construir la façana principal, d’estil gòtic, que encara podem contemplar avui.

Com hem comentat abans, el monestir va patir diversos atacs al llarg de la seva història. Just abans de la Guerra de Successió, el monestir va rebre la visita de Felip V i Maria Lluïsa Gabriela de Savoia, quan el rei Borbó va presidir les Corts Catalanes i l’any 1706, ja en guerra, va allotjar l’Arxiduc Carles. Durant l’assalt final del setge de 1714, en una de les batalles que es van produir, el monestir va arribar a canviar de mans fins a 11 vegades en poques hores.

El segle XIX va tornar a ser una època problemàtica per a la comunitat benedictina de Sant Pere. Durant la Guerra del Francès, les tropes napoleòniques van saquejar el convent. I anys després diverses lleis dels governs liberals afectaren la comunitat. Segons explica Antoni Vidal: “El 1823 l’Ajuntament en va fer fora les monges i va convertir-lo en una presó. Per la llei de desamortització del 1835, el monestir i les seves dependència i l’hort, va passar a ser propietat de l’Estat, que el 1842 el va destinar a presidi peninsular”. Afegeix Vidal que: “el 1869 Govern i Ajuntament acordaren l’enderroc del monestir de Sant Pere de les Puel·les per subhastar-ne les parcel·les, no sense escàndol i reclamacions de les acadèmies de Belles Arts i de la Comissió Provincial de Monuments. De l’antic monestir, només en va quedar l’església”.

La comunitat de monges va haver de dividir-se per viure en diferents llocs. L’any 1879, finalment van aconseguir instal·lar-se en un nou monestir aixecat al carrer d’Anglí, 55, on encara hi són i hi conserven bona part del seu arxiu històric. De l’edifici on van viure a l’entorn de nou segles, en queden restes repartides per diversos punts de la geografia catalana. El MNAC conserva diversos capitells i part d’una ala del claustre romànic i també hi ha parts dels claustres romànic i gòtic a l’Enrajolada de Martorell i al carrer de Sant Ignasi de Terrassa.

 

Després de més de mil anys d’història i de tantes vicissituds, l’església ha aconseguit mantenir-se al mateix lloc on va ser erigida i consagrada l’any 945, probablement gràcies al fet de fer funcions de parròquia. Veiem com ens descriuen l’edifici actual al web Monestirs de Catalunya: “L’actual església de Sant Pere de les Puelles és el resultat de les nombroses intervencions efectuades en èpoques diferents sobre l’edifici. Originàriament devia tractar-se d’una església de planta de creu grega, amb quatre braços iguals que envoltaven l’espai central cobert amb cúpula. Les diferents modificacions fan que ara sigui una església de tres naus i tres absis semicirculars. Pel que fa als absis cal dir que són producte de la restauració de començament del segle XX, fins aquell moment existia un cor gòtic, de planta poligonal, amb contraforts. A la ‘nau’ septentrional es troba un espai cobert amb volta d’època gòtica. És en aquest lloc que es troben unes impostes decorades, els elements més antics del monestir, que possiblement procedeixin de la primitiva església de Sant Sadurní”.

 

Escolta el programa

© Text i fotos: Joan Àngel Frigola
Col·laboració: Anna Cebrián
Emès a Ràdio Gràcia l’11 de novembre de 2014

 

 

 

 

 

Sant Pere de les Puelles
C. Lluís el Piadós, 1
08003 Barcelona
Tel. 93 268 07 42

Informació itineraris barri de Sant Pere

 

Bibliografia:
VILUMARA, Josep M. i LÓPEZ, Fàtima (coordinadors); El Quarter de Sant Pere. Història d’un barri amagat de Ciutat Vella. Ajuntament de Barcelona i Viena Edicions. Barcelona, 2014.

PLADEVALL I FONT, Antoni, i CATALÀ ROCÀ, Francesc (fotografies); Els monestirs catalans. Edicions Destino. Barcelona, 1968.

CARRERAS I CANDI, Francesc; Geografia General de Catalunya. La ciutat de Barcelona. Establiment Editorial Albert Martín. Barcelona.