Alguns parcs de Barcelona tenen una història prèvia, anterior a convertir-se en oasi urbà. En el cas del parc on sortim avui, abans de ser un gran espai enjardinat amb diferents zones i tipus de vegetació, va ser un parc d’atraccions freqüentat per la burgesia barcelonina. Fins i tot va arribar a tenir un tipus d’atracció que avui no seria possible, però que a principis del segle XX va arribar a tenir una certa freqüència, els anomenats zoos humans, és a dir l’exhibició d’un poblat de persones anunciats com a tribus de pobles, normalment africans. Avui visitem un parc centenari, enjardinat per Nicolau Maria Rubió i Tudurí a Sant Gervasi, avui passejarem pel Turó Park.

La història del Turó Park va començar el 1912, quan el matrimoni Josep Bertrand Salsas i Manuela Girona Clavé van voler treure més rèdit a uns terrenys agrícoles que tenien i van decidir fer-hi un parc d’atraccions. En aquella època del tombant dels segles XIX i XX els parcs d’atraccions estaven de moda. Al llarg de la història, Barcelona ha tingut diversos parcs d’atraccions. El primer parc d’atraccions van ser els Camps Elisis, al passeig de Gràcia a l’alçada del carrer d’Aragó, actiu entre 1853 i 1872; altres parcs històrics són el del Tibidabo (que encara existeix); el Saturno Park, a la Ciutadella (en funcionament entre 1911 i 1926); les atraccions Apolo, al Paral·lel (1935-1990) i el parc d’atraccions de Montjuïc (1966-1998).

Miquel Vidal Pla explica al llibre Jardins de Barcelona que: “La figura dels parcs amb salons de ball, restaurants i atraccions de fira en el seu interior era coneguda a Barcelona des del 1851, any en que foren inaugurats els jardins del Tívoli i sobretot els dels Camps Elisis, el 10 d’abril de 1853. Aquests parcs d’atraccions sorgiren amb la construcció del passeig de Gràcia, iniciada el 1822 i finalitzada el 1877, que va connectar la ciutat amb amplis espais sense urbanitzar adequats per a aquestes noves formes de lleure ciutadà, alternatius als de la Ciutat Vella , estrictament arquitectònics. Víctor Balaguer ho explica quan escriu: ‘La moda lo ha escogido, la elegancia lo ha aceptado y allí ha ido a sentar sus reales, la sociedad barcelonesa, la Rambla y la Muralla están de luto. ¡El paseo de Gracia triunfa!”.

El parc d’atraccions del Turó Park era força més gran del que és avui; segons un opuscle editat per l’Ajuntament de Barcelona ocupava un espai delimitat per l’avinguda Diagonal i la de Sarrià, i els carrers del Doctor Roux, de la Reina Victòria i de Calvet, i tenia a tocar de les instal·lacions del club de tennis Turó, de conreus i d’un camp de futbol.

 

Lluís Pemanyer explica els principis del Turó Park al llibre Esplendor de la Barcelona burgesa: “El 1912 es va inaugurar el Turó Park. Era enorme. Hi havia una mica de tot: un edifici que contenia un restaurant, us estany, pista de patinatge, unes atraccions i jardins. Res de comparable al Saturno Park. El més important, però, era l’ampli espai obert i això en una ciutat densa com Barcelona sempre s’agraïa molt. Per tant, el més agradable era estar-s’hi i passejar. La llàstima era que queia massa lluny; avui costa comprendre-ho, però en aquella època una instal·lació d’aquelles característiques era una proposta només adreçada a la burgesia, que era la que disposava de mitjans per desplaçar-s’hi. El Turó Park també va ser emprat per fer-hi exposicions de tota mena i petits concursos. Era un lloc obert i prou gran que admetia qualsevol proposta imaginativa”.

La Vanguardia del dia 10 de juny de 1912 publicava una breu nota en que explicava la inauguració del Turó Park, s’hi deia que hi havia hagut una gran assistència de públic, amb moltes famílies conegudes, també es deia que el parc havia estat preparat amb molt de gust i apuntava que seria, sens dubte, un centre de reunió de la “gent elegant”. Cinc dies més tard, el 15 de juny, el mateix diari publicava un anunci del Turó Park on es deia que era un molt bon punt per veure un “míting d’aviació”, i s’anunciaven atraccions i concert de tarda nit i un castell de focs artificials a les 11. El preu de l’entrada era de 25 cèntims de pesseta. També s’indicava que hi hauria servei extraordinari de tren de Sarrià i del tramvia. Per a la tarda de l’endemà s’anunciaven sardanes i els putxinel·lis Els Quatre Gats.

A banda de la possibilitat de passejar entre les atraccions hi havia, segons s’explica a l’opuscle editat per l’Ajuntament: “Un petit ferrocarril, una pista de patinatge, cavallets, cotxes elèctrics, una gran roda de catorze metres d’alçària, un llac on no faltaven barquetes, un teatre amb putxinel·lis, muntanya russa i, fins i tot, un globus aerostàtic”. També hi havia una gran explanada per activitats socials. I entre aquestes activitats s’hi celebraven concursos canins, de nines, de nadons, festes infantils i balls.

Un tipus d’atracció que avui no seria possible, però que en aquell tombant dels segles XIX i XX va tenir una certa popularitat eren els anomenats zoològics humans, és a dir, l’exposició de tribus i grups de persones, sobretot del continent africà. Al Turó Park, n’hi va haver un parell. Així ho explica Enric H. March al llibre Barcelona Freak show: “Fent-li la competència al Tibidabo, el dia 10 de maig de 1913 s’inaugurava al Turó Park de Sant Gervasi de Cassoles l’exhibició d’una tribu oriental musulmana, composta de dones, homes, nens, músics, ballarins i una mostra d’animals que formen part de la vida quotidiana d’aquestes persones. Tancats en una reproducció d’un vilatge autòcton, el públic passeja mentre els membres de la tribu fan la seva vida diària”. Afegeix el mateix autor que: “Durant la revetlla de Sant Joan de 1915 el parc d’atraccions del Turó Park va preparar un esdeveniment especial: L’exhibició  d’una suposada tribu de les muntanyes de l’Himàlaia”.

L’any 1917 l’Ajuntament de Barcelona va aprovar un pla d’espais verds de la ciutat, el qual dissenyava diferents cercles de parcs: els parcs interiors, els parcs suburbans, el parcs exteriors i els boscos del Tibidabo i la serra de Collserola. El Turó Park estava inclòs en l’anomenada “cintura de parcs suburbans”, en la que hi havia, també, entre altres parcs, el turó d’en Gil (actual parc de Monterols),  el Park Güell o el parc del Guinardó. Això va fer que, anys després, els propietaris del Turó Park es decidissin a negociar amb l’Ajuntament els usos del parc i dels seus entorns, de manera que van cedir una part important de la finca com a espai verd urbà, mentre que podien edificar en la resta del terreny. La reconversió de parc d’atraccions en zona verda urbana, va anar a càrrec de Nicolau Maria Rubió i Tudurí, aleshores director del Servei de Parcs Públics i Arbrat de Barcelona. El parc d’atraccions va tancar el 1929 i el renovat parcs, amb el projecte de Rubió es va inaugurar el 1934.

El Turó Park actual, que també té el nom de jardins del Poeta Eduard Marquina, té una superfície 2,88 hectàrees i està delimitat pels carrers del Tenor Viñas, de Ferran Agulló, de Josep Bertrand, de Francesc Pérez Cabrero i de Bori i Fontestà. L’entrada principal és just davant de l’avinguda de Pau Casals, però també hi ha accessos per quatre dels carrers que l’envolten: Francesc Pérez Cabrero, Josep Bertrand, Ferran Agulló, i Tenor Viñas.

Respecte al projecte de Rubió i Tudurí, Vidal Pla diu: “El Turó Park de Rubió i Tudurí s’ha d’interpretar com un parc d’atraccions, on aquestes ja no són les de la fira, sinó que són les mil combinacions dels elements bàsics de la natura –l’aigua, la terra i la vegetació-, amb la geometria. Tot està envoltat per un cinturó vegetal de plàtans, til·lers, cedres, etc. que conformen una barrera acústica i visual per preservar l’emoció interior del parc de l’agressió urbana que l’envolta”.

Per la seva part, diu Patricia Gabancho al llibre La conquesta del verd. Els parcs i jardins de Barcelona: “Rubió, doncs, va mesurar molt la seva aposta jardinera. Un dels seus encerts va ser conservar les espècies existents, amb la qual cosa aconsegueix imatges de diverses generacions vegetals, a més de mantenir una relativa memòria històrica, la veu de la terra”. Afegeix Gabancho: “L’altre encert, aquest marcat per l’època, és el de dibuixar camins en els seus parcs. Camins vol dir camins, amb tota la superfície restant ben coberta. Això dóna als parcs una textura molsuda, rica, efervescent, una sensació de volums, de plenitud”.

Tornem a Miquel Vidal Pla que diu que: “Passar dels cedres o l’alzinar densos i obacs del centre del parc a la “clariana” lluminosa i oberta del jardí geomètric aporta la possibilitat d’experimentar d’una manera emotiva la vivència de veure fer-se la llum des d’un paisatge feréstec. Rubió no tan sols juga amb la llum i l’ombra, el cobert i el descobert, sinó que a més a més, hi aporta una valoració cultural  ja que la clariana és un jardí geomètric projectat acuradament enfront dels cedres i l’alzinar “naturals”.

Així, el descriu Patricia Gabancho al llibre citat: “El Turó, esquifit de superfície, té un traçat intel·ligent que fa que les coses no s’acumulin, sinó que es descobreixin. No és un parc de perspectives, sinó d’itineraris, i no pas ordenats. Quasi geomètric sobre el plànol, es torna extremadament espontani a la pràctica”.

Entre els elements que més destaquen al parc actual, a banda de les zones boscoses, hi ha diferents placetes i racons d’estada, l’estany ovalat amb nenúfars, que Rubió va recuperar de l’antic llac navegable, una zona de jocs infantils, una àrea d’esbarjo per a gossos, amb accés pel carrer de Francesc Pérez Cabrero (els gossos tenen prohibida l’entrada a la resta del parc), un bar i diverses escultures. També hi ha un teatret on s’hi fan actuacions infantils i concerts. A meitat de 2018 l’Ajuntament de Barcelona va completar un projecte de rehabilitació integral del  parc, va ser aleshores que es va recuperar el teatret i que es va prohibir l’accés de gossos, donada la consideració de jardí històric i la fragilitat de la vegetació que conforma el conjunt de zones enjardinades del parc.

Les escultures que hi ha repartides per l’interior del parc són A Pau Casals, d’Apel·les Fenosa, a l’entrada del parc; A Francesc Viñas, de Josep Clarà; Biga de la font de l’Aurora, de Joan Borrell i Nicolau; Un Oiseau, de Jean Michel Folon; i La Ben Plantada, d’Eloïsa Cerdan, que està a la praderia i que fa referència al personatge del mateix nom que dona títol a la novel·la d’Eugeni d’Ors. Patricia Gabancho explica la història de la Biga de la font de l’Aurora: “A l’origen eren dues quadrigues, l’una amb els cavalls fogosos de l’aurora, l’altra amb les bèsties cansades de la nit. Al mig hi havia una Minerva de marbre i àligues de bronze. El conjunt va estar als jardinets de Gràcia, però al final es va desmembrar: els cavalls potents, ara amb el nom d’Hèlios, van anar al Turó i les àligues, al Zoo. La resta es va perdre”.

Al parc hi ha tres recorreguts, el que ressegueix les escultures, un de botànic i un de poètic. El botànic inclou, un parterre de magnòlies, el parterre de la Biga, el llac oval, el cobert de la prunera, el bosquet d’alzines, falsos pebrers, arbres de l’amor, un parterre d’abèlies i la plaça del Teatret. El recorregut poètic inclou onze plafons amb poemes de Maria Mercè Marsal, Narcís Comadira, Sylvia Plath, Walt Whitman, Fernando Pessoa, Alfonsina Storni, Salvador Espriu, Joan Vinyoli, Federico García Lorca, Blai Bonet i Dylan Thomas.

Patricia Gabancho deia, l’any 1995 al llibre La conquesta del verd: “El parc té un microclima de frescor i silenci, trencat pel besllum del sol i el grinyol llunyà del gronxador, el nyac – pum dels patins. Tot és part del món interior, res no es filtra des del carrer. La pau en la zona central, la més obaga, és tan completa que aquest és un dels pocs parcs de Barcelona que sedueix els lectors, precisament una de les funcions que Rubió li va atribuir trenta anys enrere: ‘lectors solitaris i conversadors moderats’, va somniar, i va col·locar bancs a veure què. El que havia de passar, va passar: el parc ha acabat modelant els seus usuaris”. Ara, més de trenta anys després, bona part d’aquesta descripció segueix sent força vàlida. Tot passejant-hi, s’hi pot veure persones llegint, algun grupet fent l’àpat del migdia, alguna persona corrent fent voltes pel parc, tot i que no sempre respecten les zones amb gespa, gent passejant amb cotxets de criatura, o algú fent exercicis gimnàstics davant el teatret…

El Districte de Sarrià – Sant Gervasi organitza cicles d’espectacles infantils i familiars i música en directe al teatret. Són dos cicles a l’any, a la primavera i a la tardor. El Turó Park és un espai verd centenari, amb una superfície que segons Patricia Gabancho, no és prou gran per ser considerat un parc, però amb suficients al·licients que justifiquen fer-hi una passejada tranquil·la, tot i algun corredor no gaire cívic.

 

Turó Park
Avinguda de Pau Casals, 19

Text: Joan Àngel Frigola
Col·laboració: Anna Cebrián.
Fotos: Joan Àngel Frigola
Frederic Ballell – Arxiu Fotogràfic de Barcelona
Josep Maria Sagarra – Arxiu Fotogràfic de Barcelona

 

Podeu escoltar aquí el programa de Ràdio Gràcia.

Bibliografia:
PERMANYER, Lluís; L’esplendor de la Barcelona burgesa. Angle Editorial i Ajuntament de Barcelona. Barcelona, 2008.
MARCH, Enric H.; Barcelona, Freak show. Viena edicions i Ajuntament de Barcelona. Barcelona, 2021.
GABANCHO, Patrícia i FREIXA, Ferran (fotos); La conquesta del verd. Els parcs i jardins de Barcelona. Ajuntament de Barcelona. Barcelona, 1995.
VIDAL PLA, Miquel i TRES, Miquel (fotografies); Jardins de Barcelona. Àmbit i Ajuntament de Barcelona. Barcelona, 2003.
El Turó Park. Guia d’un jardí centenari. Ajuntament de Barcelona.