Fa unes quantes setmanes vam dedicar la sortida als jardins del Laberint d’Horta i en aquell moment ja vam anunciar que visitaríem, també, el palau que hi ha a l’entrada del parc. Ara ha arribat el moment i, tal com vam anunciar que faríem, l’objecte de la sortida d’avui serà aquest edifici que ha estat en desús i en males condicions de conservació durant força anys. Avui tornem al barri d’Horta i a les estivacions de la serra de Collserola, per visitar el palau del marquès d’Alfarràs.

Tothom qui ha visitat el parc del Laberint d’Horta l’ha vist, perquè ha hagut de passar pel costat per entrar-hi, perquè, de fet, el parc és al darrera del palau, però fins el mes de juny d’aquest 2025, molt poca gent l’havia pogut veure per dins. Des de principi de la dècada de 1970, moment en que la l’Ajuntament de Barcelona va obrir el parc al públic després d’obtenir la finca mitjançant una permuta, el palau va restar tancat i deteriorant-se a poc a poc, perquè tampoc s’hi va fer pràcticament cap actuació. Per contra, el parc si que es va obrir al públic gairebé des de bon principi. Es va obrir l’any 1971 i s’hi ha anat fent actuacions de manteniment, amb una cura especial per al laberint de xiprers que dona nom al parc, i per dos espais molt fràgils, els jardins dels Boixos i el Domèstic. Fins hi tot, per tal de preservar-lo amb les millors condicions, l’any 1994 el parc va rebre la consideració de jardí-museu.

L’historiador Francesc Curet diu a les seves Visions barcelonines 1760-1860. Muralles enllà: “Si alguna casa senyorial pot vanar-se legítimament de l’apel·lació de torre, escau aquest privilegi a la finca que els marquesos de Llupià i d’Alfarràs varen bastir a l’entorn de la torre medieval dels Vallseca, en el terme d’Horta”. Tot i aquest començament, Curet dedica la major part del text al parc i als jardins que el conformen. I no és ell l’únic. Per alguna raó, potser per la magnificència dels jardins en general, potser perquè els Desvalls van trigar més en modificar i engrandir l’edifici original,la importància de la finca s’ha basat molt més en els jardins que en el palau. De fet, el mateix Joan Antoni Desvalls i d’Ardena, artífex inicial del parc, es va dedicar molt més al parc i als jardins que al palau. En realitat van ser els seus descendents els qui van anar ampliant i configurant el palau fins a l’aspecte que té avui en dia.

Ja hem vist que, fins i tot l’Ajuntament, tot i formar part de la mateixa finca, va obrir al públic el parc des de bon començament i l’ha anat mantenint i l’ha declarat com a jardí – museu, mentre que el palau va quedar buit i sense cap mena de manteniment durant anys i panys fins que darrerament n’ha fet obres de consolidació i l’ha obert al públic. Només una breu temporada es va utilitzar com a escola – taller per part de Parcs i Jardins.

Davant l’entrada al palau hi ha un jardí envoltat per una tanca amb una porta de reixa que permet veure’l des de l’exterior. Un element sobresurt per darrera del coronament de la façana, és una torre rodona amb merlets que s’eleva per damunt de l’edifici, és la torre Subirana, que data del segle XI, tot i que segons alguns autors, podria ser anterior i que és el punt d’origen de l’edifici i de la finca.

Carlota Giménez, explica els orígens de la torre Sobirana a la revista El Pou que edita el Grup d’Estudis de la Vall d’Horta i la Muntanya Pelada: “La datació de la torre de defensa és entre els segles XI i XII, encara que només es té documentació de finals del segle XIII, quan era anomenada torre d’Horta o de Dosrius, època en que els propietaris d’aquesta fortificació i terres eren la família noble dels Rosanes”.  L’any 1377 el jurista Jaume I de Vallseca va comprar la finca i Giménez reprodueix la descripció que se’n fa als documents de compra: “La torre i fortalesa, homes i dones, amb tots els seus masos, bordes, dominis directes, censos, usos, agrers, senyoria i altres drets i servituds, boscos, muntanyes, garrigues, pastures i deveses”. Era doncs una finca força important.

La mateixa autora recull la descripció de la torre Subirana que l’historiador i arxiver Francesc de Bofarull i Sans va fer l’any 1903: “Esta torre en su principio se encontraba aislada y sin edificios para habitaciones en su contorno; la puerta de entrada se hallaba á cuarenta palmos del suelo y se ascendía á ella por medio de una escalera portátil de cuerda madera; en su primera bóveda ó techo había un agujero circular á propósito para escondrijo; estaba rodeada de aspilleras y terminaba con una especie de terrado cubierto exprofeso para defensa. Próximo a la torre existía un edificio en forma de templo que posteriormente quedó amalgamado con otros que fueron construyéndose.” El fet que s’hi entrés per una obertura a uns quants metres del terra i que s’hi hagués d’accedir per una escala de corda o de fusta, era habitual en aquella època, perquè eren torres de defensa i així era més fàcil protegir-se dels enemics exteriors en cas d’atac.

La torre Subirana va anar passant per mans de diferents famílies per casaments. Així va passar dels Vallseca als Roger pel casament d’Isabel de Vallseca amb Miquel Roger, i dels Roger als Llupià per casament de Manuela Roger i Delpàs amb Carles de Llupià i Vilanova. Finalment va arribar als Desvalls per casament de Francesc Desvalls amb Maria Manuela d’Ardena i Llupià, pares de Joan Antoni Desvalls i d’Ardena. De la mateixa manera, mitjançant casaments, la família va anar sumant títols nobiliaris. El creador del parc del Laberint era setè marquès de Llupià i tercer marquès del Poal i, per casament, marquès consort d’Alfarràs. El seu fill, Antoni Miquel hi va sumar, definitivament, el marquesat d’Alfarràs per herència de la seva mare.

Sabem com era la finca a final del segle XVIII per la descripció que en fa Francesc Curet a l’obra citada: “Quan el 1791 el senyor Joan Antoni Desvalls, marquès de Llupià, va iniciar les excavacions i l’aplanament del terreny que destinava a jardins d’importància excepcional i, eventualment, a l’edificació d’una casa palau, que vingué després, la venerable torre presidia un aplec de modestes pagesies o masoveries inherents al conreu de les terres pròpies de Llupià”. Per altra banda, Carlota Giménez assegura que: “Fins a meitat del segle XIX molt probablement la torre Sobirana seria un recinte més aviat secundari, però després s’anirien fent remodelacions fins a l’edificació que es va completar a meitat del XIX”. I és que, tot i que va ser qui va començar a engrandir la torre Subirana, Joan Antoni Desvalls va dedicar-se molt més al parc i als jardins que a l’edifici. Van ser els successors del creador del Laberint els qui van anar engrandint el palau.

Desideri Díez i Quijano, autor de diverses monografies sobre el barri d’Horta recull al llibre Les masies d’Horta algunes cites que el baró de Maldà va deixar al seu Calaix de sastre, després d’algunes de les seves visites a la finca. El baró tenia parentiu polític amb els Desvalls i va visitar la finca en diverses ocasions. De la visita que hi va fer el  25 d’octubre de 1797 en va escriure: “Hem entrat al clos o pati de la torre, no havent-hi res que asmiràs, ni l’entrada d’aquell gran caseron de Llupià, l’escala a més d’empinada, com si fos un cavaller pobre”. Hi va tornar el 2 de maig de 1798, i en va dir: “No digam palacio encantat, si que casal d’allò ben rònec  i ple de forats”. Està clar que no li va fer gaire bon efecte.

De fet els Desvalls tenien un palau al centre de la ciutat i és allà on residien habitualment. En morir Joan Antoni  Desvalls, l’any 1820, els seus títols i propietats van ser heretats pel seu fill Antoni Miquel Desvalls i de Ribes, casat amb Narcisa de Sarriera. I va ser aquesta qui va començar les principals ampliacions del palau, perquè el 1821 ella i el seu fill, Joaquim Desvalls, s’hi van traslladar tot fugint de l’epidèmia de febre groga que patia la ciutat. Antoni Desvalls, que aleshores era regidor de l’Ajuntament, es va quedar a la residència familiar i va acabar morint, juntament amb altres regidors i funcionaris, tal com ho recorda el cenotafi erigit en el seu honor al cementiri del Poblenou.

 

Narcisa de Sarriera és qui va fer tota la porta principal central, i un menjador ovalat. També va restaurar molts sostres, parets, balcons i finestres i una nova habitació i un rebost al segon pis. El seu fill, Joaquim Desvalls va continuar les millores i ampliacions. Hi va construir una capella, una quadra, les dues ales laterals, a més de reformar la façana principal i va fer més alta la torre Sobirana, per tal que es pugues veure des de l’exterior. És ell, també, qui va fer decorar la façana amb pintura al fresc amb motius gòtics i qui va afegir les sales nobles del primer pis. Joaquim va morir sense descendència directa i va heretar-ne la propietat el seu cosí Lluís Desvalls i Fort de Saint Maurin.

 

Les diferents generacions de Desvalls han tingut idearis polítics diversos. Els germans Antoni i Manuel Desvalls i de Vergós, a qui està dedicat el carrer dels Germans Desvalls, que marca un dels límits del parc del Laberint, van ser militars i polítics austriacistes que van defensar Barcelona el 1714. Antoni, primer marquès del Poal, va ser avi de Joan Antoni Desvalls i d’Ardena, creador del parc del Laberint. Acabada la guerra de Successió, els germans van exiliar-se a Viena, on van acabar morint anys més tard. Alguns dels descendents Desvalls van poder aprofitar l’amnistia que  Felip V va concedir als exiliats austriacistes, així van poder recuperar bens i títols nobiliaris. Joan Antoni Desvalls, va ser més un home de ciència i va ser en la seva època que el rei Carles IV va visitar el palau, però més endavant, el marquès va ser elegit com a representant a les Corts de Cadis, el 1812. El fet de no poder anar-hi a signar la Constitució per un problema de salut, li va estalviar la posterior repressió de Ferran VII. Va ser regidor de l’Ajuntament de Barcelona, igual que el seu fill, Antoni Miquel Desvalls i de Ribes. El seu hereu, Joaquim Desvalls i Sarriera, va acostar-se a Ferran VII, que també va visitar la finca.

El palau del marquès d’Alfarràs ha estat mig segle pràcticament tancat, sense cap utilitat, més enllà d’una època en què Parcs i Jardins en va utilitzar una part per tenir-hi una escola taller, i va anar degradant-se a poc a poc. Val a dir que, en casos com aquest, l’Administració mira quin ús pot tenir un edifici abans de fer-hi obres, per tal de poder-lo adaptar a allò a que se’l vulgui destinar. I en el cas d’aquest palau, tot i haver barallat diverses opcions al llarg de tots aquests anys, l’Ajuntament no hi ha sabut trobar un ús determinat i l’havia anat deixant sense fer-hi res. Fins ara, que hi ha fet obres de consolidació i l’ha obert al públic mitjançant visites guiades.

 

La visita comença amb una explicació inicial al pati del davant de la porta principal i després s’entra al palau. L’interior és molt interessant, tot i que hi ha les parets vistes, perquè l’actuació que hi ha fet l’Ajuntament de Barcelona ha sigut de consolidació i d’adequació per poder-hi fer visites. Tot i això, és un patrimoni important de la ciutat i la visita permet conèixer la història del palau i del parc del Laberint. S’hi poden veure algunes restes de pintures murals en algunes parets de la plata baixa, les sales nobles del primer pis, el jardí dels Boixos i el Domèstic, on només s’hi pot entrar amb les visites guiades per preservar-los, ja que són molt fràgils. També s’accedeix a dues de les terrasses, des de les quals hi ha unes bones perspectives de la ciutat i del parc del Laberint.

Una de les parts més interessants és pot veure al final de la visita, la base de la torre Sobirana, el voltant de la qual es va utilitzar com a celler. En acabar la visita, es pot fer una passejada pel parc del Laberint, tot i que cal tenir present que, en aquests moments i ben bé fins al segon trimestre del 2026 no es podrà visitar el laberint de xiprers que dona nom al parc, perquè, a causa d’una malura dels arbres, s’han hagut de retirar i plantar-ne de nous després de sanejar el sol. Tot i això, el parc té altres parts que el fan molt interessant.

Francesc Curet, que va publicar el seu llibre l’any 1956, per tant, anys abans que els Desvalls permutessin el Laberint amb l’Ajuntament, acabava el capítol que hi dedicava dient: “El ‘Laberint’ és una deliciosa estampa romàntica barcelonina que molt desconeixen i que altres tenen oblidada. Voldríem esvair el pressentiment que tenim que algun dia o altre aquests meravellosos jardins, que ens diuen tantes coses, desapareixeran com altres valors sentimentals i artístics del nostre passat. Potser valdria la pena de prevenir-ho i evitar aquesta falconada contra l’esperit barcelonista. Els propietaris del ‘Laberint’, les corporacions públiques i privades i els ciutadans d’esperit sensible, haurien de tenir el màxim interès, cadascun en l’esfera de llurs activitats i llur influència, per ta que el ‘Laberint’ no sigui llastimosament absorbit per les mastodòntiques construccions veïnes que l’amenacen”.  Sortosament, el pressentiment de Francesc Curet no es va complir i, sigui per la raó que sigui, avui tota la finca és de propietat municipal i el palau, tot i haver passat uns anys amb mal estat, com el parc i els jardins que en formen part, són visitables i la ciutadania en pot gaudir.

Palau del marquès d’Alfarràs
Parc del Laberint d’Horta
Passeig dels Castanyers, 1, amb accés pel carrer dels Germans Desvalls.

Text i fotos: Joan Àngel Frigola
Col·laboració: Anna Cebrián

Agraïment: Sternalia

Podeu sentir aquí el programa de Ràdio Gràcia.

 

Bibliografia:
CURET, Francesc; Visions barcelonines 1760 -1860. Muralles enllà. Editorial Dalmau i Jover. Barcelona, 1956.
DÍEZ I QUIJANO, Desideri; Les masies d’Horta. Editorial El Tinter. SAL. Quarta edició. Barcelona, 2003.
GIMÉNEZ, Carlota; Torre Subirana d’Horta. El palau Desvalls, patrimoni històric. Revista El Pou, número 9, desembre 2019.