La Vila de Gràcia compta amb un patrimoni de primer nivell, amb alguns elements considerats patrimoni mundial per la Unesco. Un d’aquests elements és al carrer de les Carolines i és el que està considerat com el primer edifici construït per Antoni Gaudí. Es tracta de la Casa Vicens, un edifici que forma part de la fesomia gracienca des de final del segle XIX, però que durant molts anys no havia estat visitable. L’any 2015 la va adquirir MoraBanc, que la va obrir al públic després de fer-ne una acurada rehabilitació. Avui, a Sortides amb gràcia visitem la Casa Vicens.

Era l’any 1883 quan Manel Vicens i Montaner va fer l’encàrrec de construir una casa d’estiueig a l’actual carrer de les Carolines, aleshores camí de Sant Gervasi, numero 26. L’edifici s’havia de construir en el solar que havia ocupat una casa que Vicens havia heretat de la seva mare, Rosa Montaner, i que prèviament, va fer enderrocar pel seu mal estat. En aquella època la Vila de Gràcia era encara un municipi independent, que anava creixent a partir de la parcel·lació i urbanització de les masies que havien poblat el seu territori. La finca de Manel Vicens era a tocar del límit entre Gràcia i Sant Gervasi de Cassoles, que era la riera d’en Malla que a la dècada de 1950 s’urbanitzaria per convertir-se en l’avinguda Príncep d’Astúries, actual avinguda de la Riera de Cassoles.

Manel Vicens era un corredor de Comerç i Borsa, casat amb Dolors Giralt, i el matrimoni tenia una filla adoptada, Juana. En el moment de projectar l’edifici, Gaudí tenia 30 anys i aquest era el primer gran encàrrec en el qual va treballar, en paral·lel amb dues altres obres relacionades, en aquest cas, amb els Güell: El Capricho, al municipi càntabre de Comillas, i els pavellons de la finca Güell, a l’actual avinguda de Pedralbes, a l’aleshores municipi de les Corts. Vicens i Gaudí es coneixien i devien tenir una certa relació d’amistat, perquè l’arquitecte passava algunes temporades a una casa que el primer tenia a Alella i per a la qual va dissenyar alguns mobles. Amb tot, la família Vicens no va poder gaudir gaire temps de la casa, perquè Manel Vicens va morir al cap de 10 anys, i 4 anys més tard, la seva vídua va vendre l’edifici a Antonio Jover Puig, un metge que havia fet fortuna a Cuba i que va convertir la Casa Vicens en habitatge habitual.

L’edifici va estar en mans de la família Jover, fins que l’any 2014 es va posar a la venda. Abans, l’any 2005 havia estat declarada patrimoni mundial per la Unesco, tot afegint-se a altres obres sota l’epígraf “Obres d’Antoni Gaudí”. L’edifici el va comprar, l’any 2015, la banca andorrana MoraBanc, amb l’objectiu de convertir l’edifici en una casa-museu.

L’arquitectura de Gaudí acostuma a destacar per les seves corbes i, tot que a la Casa Vicens no n’hi ha gaires, si que hi va deixar molts altres dels elements que acabaria desenvolupant en les seves obres posteriors. Juan-Eduardo Cirlot, explica l’ideari de l’arquitecte al llibre Gaudí editat per Triangle Editorial i Ajuntament de Barcelona, l’any 2002 amb motiu de la celebració del 150 aniversari del seu naixement. Diu Cirlot: “Quan tenia 26 anys, Gaudí escriu en un dietari: <<L’ornamentació ha estat, és i serà acolorida; la Naturalesa no ens presenta cap objecte  de manera monocroma, del tot uniforme quant a color, ni en vegetació , ni en la geologia, ni en la topografia, ni en el regne animal. Sempre, el contrast de color és més o menys viu, i d’aquí que, obligatòriament, haguem d’acolorir en part o totalment un membre arquitectònic, coloració que potser desapareixerà perquè la mà del temps s’encarreguerà de donar-li’n una altra més adient i precisa de cosa antiga>>. Al marge de la manifestació totalment a favor del cromatisme en arquitectura, l’interessant, certament, d’aquesta declaració és que Gaudí manifesta concebre l’arquitectura dins de la naturalesa”.

Per altra banda, al web de la Casa Vicens ens expliquen com concebia una llar l’arquitecte: “Imaginem una casa, ni gran ni petita, una que podríem dir ordinària, enriquint-la i engrandint-la es convertirà en un palau”.

Tot i que la figura i l’obra de Gaudí és avui totalment indiscutible i la seva genialitat és reconeguda internacionalment, hi va haver una època en que no va ser així. En un article que du el títol de Gaudí, arquitecte, artista i pensador, que serveix de text introductori  a l’edició de 1999 del llibre de Joan Bergós i Massó, Gaudí. L’home i l’obra, Daniel Giralt-Miracle, que va ser director de l’Espai Gaudí del Centre Cultural Caixa Catalunya i comissari de l’Any Gaudí el 2002, explica: “Mort Gaudí, que paradoxalment va tenir un enterament apoteòsic que va mobilitzar les forces vives de la ciutat de Barcelona, el reconeixement de la seva obra va entrar en una llarga etapa d’ostracisme que  va arribar fins als anys cinquanta, quan encara hi havia historiadors de l’art que menyspreaven els seus edificis, amb afirmacions tan rotundes com les de Gaya Nuño que es referia a l’obra de Gaudí parlant de ‘torturas de la imaginación’, ‘engendros en piedra’ o ‘bulbos obscenos’, una opinió molt generalitzada, probablement provocada per la incapacitat d’entendre Gaudí en un moment tan reaccionari com el de la postguerra, en el qual només imperaven els neoclassicismes artificials que prenien com a model el monestir d’El Escorial”.

Afegeix  Giralt-Miracle: “Afortunadament, però, en la mateixa dècada dels cinquanta van començar a sorgir uns moviments favorables a Gaudí, com l’encapçalat per Dalí, que, com havia fet a l’època del surrealisme , es va dedicar a proclamar als quatres vents el geni de l’arquitecte, o la rehabilitació que va promoure el Grup R., hereus espirituals del GATCPAC, amb l’exposició que es va presentar al Saló del Tinell de Barcelona el 1956”.

Tornant a la Casa Vicens, l’any 1925 Antoni Jover, que a diferència de Manel Vicens, va decidir convertir l’edifici en habitatge habitual, va decidir ampliar la casa i va demanar a Gaudí que es fes càrrec del projecte, però aquest, que aleshores ja estava plenament dedicat a la Sagrada Família, va declinar fer-ho, però va proposar el nom d’un deixeble seu, Joan Baptista Serra de Martínez, que és qui en va projectar l’ampliació. Així, al llarg dels anys, la casa i la finca han viscut ampliacions, modificacions i la finca és força més petita del que va arribar a ser, perquè en el moment de màxima superfície, ocupava una mena de triangle delimitat pel carrer de les Carolines, l’actual avinguda de la Riera de Cassoles i la paret que limita amb l’antic convent que avui és la seu de la Fundació Pere Tarrés.

Joan Bergós i Massó va publicar l’any 1954 Gaudí. L’home i l’obra, editat originalment en castellà per Ariel. L’any 1999 (25 anys després de la mort de l’autor) Lunwerg en va fer una edició en català amb fotografies de Marc Llimargas. En aquesta obra, Bergós fa la següent descripció de la Casa Vicens: “Està constituïda per un espaiós casal amb jardí cap a la banda de migdia, que capcen la tradicional cascada i un templet cantoner. Obra deliciosa pel joc repetit de cossos envoltats en coll fals, per les gotes penjants, per l’acurat ús de la fusteria, amb peces tornejades a les gelosies i sàviament encaixades amb la construcció en l’interior, són curioses les portes de dos fulls estrets, que s’obren simultàniament per mitjà d’una doble cremallera amagada en el tirant del bastiment”.

Continua Bergós: “En la cascada adoptà, per primera vegada, una ardida volta parabòlica. En la decoració apunta ja el lirisme naturalista de l’arquitecte: <<Quan vaig anar a prendre les mides del solar estava totalment cobert d’unes floretes grogues, que són les que vaig adoptar com a tema ornamental en la ceràmica>>. També hi trobà Gaudí una exuberant palmera margalló, les palmetes de la qual, foses en ferro, omplen la quadricula del reixat i de la porta d’entrada a la casa. A l’interior, llevat de la volta als fulls de rajola amb tirants i estalactites que cobreix el fumador i de l’enteixinat del saló, els sostres són de bigues de fusta sobre cartel·lats i l’entrebigat està decorat amb fullatges verds i brillants, espurnejats amb carrolls d’enceses cireres, del rioler sostres del menjador pengen diversos ocells corporis, mitjançant fils gairebé imperceptibles, i en els amples muntants de pas del menjador a la tribuna hi va fer pintar uns variats estols d’ocells volant. Davant la tribuna col·locà un brollador amb una teranyina de fils metàl·lics; l’aigua es dispersa en múltiples gotetes que, travessades pel sol, fan un màgic pampallugueig irisat”.

Avui, algunes de les coses que descriu Bergós ja no hi són, però d’altres si. L’actual Casa Vicens és un museu on es pot admirar aquesta obra primerenca de Gaudí amb diferents possibilitats: amb visita guiada, amb visita lliure amb audioguia i amb altres propostes que s’ofereixen al web. El jardí és mol més petit del que va arribar a ser i l’obra de Gaudí i la del seu deixeble, Serra de Martínez, conviuen, i tot i que es poden diferenciar, en cap cas desentonen. Abans d’obrir l’edifici al públic, l’actual propietat va dur a terme una profunda rehabilitació que ha comportat, en alguns casos, revertir la decoració d’alguns espais a la situació original que va fer Gaudí. Aquest és el cas de l’habitació del fumador, una de les estances més espectaculars i més delicades, donat que la decoració està feta amb paper maixé, que en començar la rehabilitació es va descobrir que sota el color crema i daurat hi havia uns tons blaus i verds que, a poc a poc, es va recuperant.

La Casa Vicens és totalment accessible, des del soterrani, on hi ha la botiga amb llibres i objectes relacionats amb la casa, Gaudí i el modernisme, la planta noble, la més decorada, perquè era on hi accedien els convidats i on destaquen el fumador i una galeria coberta amb una font; el primer pis, amb una decoració menys sumptuosa, donat que hi havia els espais més íntims de la família, amb una galeria descoberta; el segon pis, que originàriament eren les golfes on s’hi poden veure diferents balconets, que no són practicables, és ara un espai expositiu, i el terrat, practicable i on podem dir que Gaudí va iniciar el que després va desenvolupar en altres edificis com el Palau Güell o la Pedrera.  Des del jardí es pot contemplar la façana principal, que no és la que dona al carrer.

Un dels elements desapareguts a la finca de la Casa Vicens és una capella dedicada a Santa Rita i una font amb aigua que, deien, miraculosa. Allà on hi havia la capella i la font ara hi ha blocs de pisos, però s’ha mantingut la tradició de celebrar la festivitat de Santa Rita. Així, cada 22 de maig, dia de Santa Rita, la Casa Vicens obre les portes a les persones que portin una rosa de les que ven al costat una entitat solidària gracienca, cada any una entitat diferent.

Al programa de ràdio Gràcia hem parlat de tot plegat amb el director de la Casa Vicens, Emili Masferrer. En podeu escoltar la conversa en aquest enllaç.

 

Casa Vicens
Carrer de les Carolines, 20-26
08012 Barcelona
Tel: 93 271 10 64
info@casavicens.org

 

Text i fotos: Joan Àngel Frigola
Col·laboració: Anna Cebrián

 

 

Bibliografia:
BERGÓS i MASSÓ, Joan i LLIMARGAS, Marc (fotografies); Gaudí. L’home i l’obra. Lunwerg Editores. Barcelona, 1999.

CIRLOT, Juan-Eduardo i VIVAS, Pere i PLA, Ricard (fotografies); Triangle Postals i Ajuntament de Barcelona. Barcelona, 2002.