Avui farem una sortida especial, perquè és una sortida i a l’hora en poden ser moltes. De fet, és una sortida que permet que cadascú la pugui fer a un lloc o a diversos llocs. I a més, sent el mateix, es pot veure de moltes formes i maneres diferents. Perquè depèn d’on anem, podem anar a veure figures de fang, o de plàstic que representen personatges i animals, però també podem anar a veure persones de carn i ossos que interpreten aquests mateixos personatges i animals de debò. La nostra sortida d’avui en acosta a una tradició molt popular a casa nostra, però que també està molt estesa a altres països. I té molt a veure amb les dates que venen. Avui proposem anar a veure pessebres.

Comencem per veure d’on ve aquesta tradició tan arrelada a Catalunya i per fer-ho ens acostem a la Gran Enciclopèdia Catalana que, en la seva versió digital ens diu que el pessebre “deu l’origen a les representacions litúrgiques de la nit de Nadal i a la primera escenificació que en féu Francesc d’Assís a Greccio (1223). La seva difusió fou obra dels franciscans, dels dominicans i, finalment, dels jesuïtes. El més antic es conserva a la basílica de Santa Maria la Major de Roma i és obra d’Arnolfo di Cambio. El pessebre sortí de les esglésies i fou molt popular ja a la fi del segle XV. Nàpols fou un centre de tradició pessebrística molt important, i d’allà, gràcies a les relacions, sobretot comercials, que els Borbó hi mantenien, es difongué per la península Ibèrica, i molt especialment a Catalunya”.

L’historiador Agustí Duran i Sanpere, primer director de l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona, explica al segon volum de Barcelona, divulgación histórica, que Rafael Amat, Baró de Maldà, va començar a fer anotacions del seu Calaix de Sastre sobre el pessebre i el pessebrisme a partir de l’any 1786. Per tant en aquella època ja era una tradició ben arrelada. Segons Duran i Sanpere, que cita al Baró de Maldà, al tombant dels segles XVIII al XIX, hi havia diversos tipus de pessebre: els d’església, els de carrer i els familiars. Entre els pessebres d’església, el més antic era el dels Caputxins de la plaça Reial, però també se’n feien a l’església de Sant Francesc, al Pi, a la capella Marcús i a Sants Just i Pastor. Entre els pessebres de carrer el Baró de Maldà cita els de la Rambla i els del cementiri que hi havia al costat de Santa Maria del Mar. Hem d’entendre que aquest deu ser el Fossar de les Moreres.

La tradició mana que el pessebre cal posar-lo el 13 de desembre i recollir-lo el 2 de febrer, així ho recull el folklorista Joan Amades al seu Costumari Català: “Una de les notes típiques del desembre és el pessebre, hom solia inaugurar dins aquest mes, des del dia de Santa Llúcia fins a la nit de Nadal, segons els casos, i solia estar exposat fins per la Candelera”. El mateix Amades explica que: “Durant la segona meitat del segle passat (parla del segle XIX) el costum de fer pessebres es va estendre notablement. La gent rica en feia amb pretensions artístiques i encarregava les figures a artistes escultors de mèrit. La gent humil feia pessebres familiars i casolans”.

Si seguim amb el text del folklorista, podem descobrir que: “Els qui feien pessebre sentien goig d’ensenyar-lo. L’il·luminaven determinats dies de la setmana, amb preferència els dies de festa i a hores aptes perquè el pogués veure la gent treballadora. Hi havia qui repartia invitacions; però, en termes generals, ningú no negava l’entrada a qui trucava a la porta i demanava per veure el pessebre”.

I acabarem la cita a Amades tot veient un costum que ens recorda tradicions d’altres països: “Fou un costum estès entre mainada, especialment entre les nenes, d’anar a cantar cançonetes de Nadal davant dels pessebres. Formaven colles dirigides per la més gran. Tenien un repertori d’una vintena de cançons. Se solien acompanyar amb instruments senzills: pandereta, castanyoles, ferrets i d’altres per l’estil. Es presentaven per les cases on sabien que havien fet pessebre i s’oferien per fer una cantada. Hom no refusava gairebé mai l’oferiment i els solia donar un berenar molt frugal, generalment pa i xocolata, i una quantitat molt petita en diners, sovint un ral”. No us recorda al Halloween nord-americà?

Segons el Diari de Barcelona, l’any 1861 la ciutat va tenir més d’una quarantena de pessebres. I segons ens expliquen a la pàgina web de l’Associació de Pessebristes de Barcelona, el mateix Diari de Barcelona va publicar, al febrer de l’any 1862, una notícia segons la qual aquell mes es va celebrar una trobada d’aficionats als pessebres per crear la Societat de Pessebristes de Barcelona, la més antiga de Catalunya. De fet, segons ens diu l’entitat al seu web seria la més antiga del món. Hi ha alguns autors, com Josep Maria Garrut, que daten la creació d’aquesta associació uns quants anys abans, el 1858. Sigui com sigui, l’any 1921 l’entitat fou refundada amb el nom actual. El president era Pere Carol i el secretari, Antoni Moliné.

Aturem-nos un moment en aquest personatge, Antoni Moliné, perquè ell fou el creador d’una tècnica, el diorama, que ha acabat sent reconeguda a nivell internacional amb el nom de “Escola de Barcelona”. Expliquen a l’Associació que Moliné feia cada any el pessebre per a l’escola Sant Josep del carrer Montseny on hi havia la seva germana, que era monja carmelita. L’any 1912 es van fer obres a l’escola i el pessebre havia de ser més petit del que era habitual, així fou com se li va acudir fer les muntanyes amb guix en comptes de fer-les de suro, de manera que va reduir l’espai a una tercera part, a poc a poc la idea es va anar refinant fins al que avui coneixem com a diorama: “una escena tancada amb una finestra per on es veu en perspectiva una escena de la infantesa de Jesús o un ambient familiar de costums nadalenques”.

I diorames de diverses mides i ambientacions és el que podem veure a les exposicions que organitza l’Associació de Pessebristes de Barcelona i que estan repartides per la ciutat. Una de les més tradicionals és la que es pot veure a l’església de Betlem, a la cantonada de la Rambla amb el carrer del Carme, però també n’hi ha al carrer Lledó, 11, seu de l’Associació, al monestir de Pedralbes o a la Violeta de Gràcia.

Les escenes que podem veure són d’allò més variades i algunes són molt detallistes. Al carrer Lledó n’hi ha un que representa una escena familiar on podem veure fins i tot un calendari de paret o un exemplar del Calendari del Pagès damunt una taula. El naixement és una de les escenes més representades, però el lloc on les ubica cada pessebrista és d’allò més diferent. Hi podem trobar paisatges de muntanya que ens recorden poblets del Pirineu, però també n’hi ha que situen l’escena en un entorn marítim. Altres artistes, perquè cal dir que hi ha autèntics artistes, es decanten per la fugida a Egipte i fins i tot reprodueixen un temple egipci amb pels i senyals. Alguns fan servir força la imaginació, com un pessebrista que ha triat una escena molt poc habitual: la Mare de Déu embarassada amb Sant Josep pensatiu recolzat sobre la taula de fuster. Ho podeu veure a la mostra del carrer de Lledó.

Com hem dit, el pessebrisme està molt estès per tot Catalunya. I una mostra la tenim en la Federació Catalana de Pessebristes, fundada el juliol de 1985 per un grup de 16 associacions de pessebristes, tot i que la federació hauria començat a gestar-se l’any 1978, en una de les trobades anuals de pessebristes que es feien des de l’any 1969. Avui la federació compta amb gairebé una seixantena d’entitats associades. Segons la pàgina web de la Federació hi ha fins a 52 localitats on es poden veure pessebres. No tots són diorames, també n’hi ha que representen un poble amb diferents paisatges i escenes i n’hi ha que incorporen rius amb aigua de debò i elements mecànics que fan moure algunes de les figures.

Una altra modalitat són els pessebres vivents, representacions també molt esteses per Catalunya. L’Associació Coordinadora de Pessebres Vivents de Catalunya recull a la seva pàgina web fins a 38 poblacions on es fan aquest tipus de representacions. Però no hi són totes, perquè com a mínim n’hi ha dues que no hi surten. El Pessebre vivent cantat que fan, per tercer any a la localitat de Bellcaire d’Empordà; i el Pessebre Vivent de La Torre del Suro, que organitza des de fa 21 anys el Taller Escola Sant Camil del barri del Guinardó.

I encara queda, com a mínim, una altra tradició relacionada amb el pessebre, és la de portar un pessebre fins a un cim o una ermita determinada. Això és el que fan un grup de persones que cada any pugen a la serralada de Sant Mateu, al paratge conegut com Can Gallemí per plantar-hi un pessebre. La tradició va començar l’any 1971 i actualment hi ha una mostra dels pessebres que han estat a Sant Mateu i que han aconseguit superar el pas del temps. Podeu visitar l’exposició al Museu de l’Estampació de Premià de Mar fins al dia 1 de febrer de 2015. També podeu comprar, dirigint-vos a l’associació El Bou i la Mula, el llibre Els camins del pessebre Can Gallemí 1971-Sant Mateu 2014, escrit per Jordi Montlló i un documental, amb el mateix títol dirigit per Martí Sala.

A la ciutat de Barcelona, més enllà dels pessebres organitzats per l’Associació de Pessebristes de Barcelona hi ha el que organitza cada any l’Ajuntament a la plaça Sant Jaume i l’exposició “Brull. El pessebre català”, sobre les figures elaborades per Josep M. Brull i Pagès, un important escultor i ceramista que va dedicar bona part de la seva obra a la modelar figures de pessebre. Ell és un dels grans pessebristes que ha donat la història, però hi ha altres noms, com Damià Campeny, Ramon Amadeu, o Lluís Carratalà. Alguns dels diorames exposats a les mostres de l’Associació de Pessebristes de Barcelona es poden veure figures elaborades per alguns d’aquests autors.

Jordi Capella, president de l’Associació de Pessebristes de Barcelona, explica que alguns pessebristes es fan ells mateixos les figures, mentre que n’hi ha d’altres que les encarreguen. Capella recorda que l’Associació organitza cursos de fer pessebres per a totes aquelles persones que en vulguin aprendre. L’any vinent podran tenir el seu pessebre en alguna de les mostres que organitza l’associació. “A més, cada any lloguem alguns dels nostres diorames a entitats i institucions que ens els demanen per tenir-los a les seves seus aquests dies”. És una manera d’aprofitar aquestes petites –o no tant petites-, obres d’art i de captar fons per a l’activitat de l’associació.

 

© Text: Joan Àngel Frigola
Fotos: Joan Àngel Frigola, Taller-Escola Sant Camil i Enric Almar.
Col·laboració: Anna Cebrián
Agraïments: Jordi Capella, Laura Bosch, Jordi Montlló, Enric Almar i Amadeu Carbó.
Emès a Ràdio Gràcia el 16 de desembre de 2014

Escolta el programa

Més informació:
Associació de Pessebristes de Barcelona

Federació Catalana de Pessebristes

Col·lectiu El Bou i la Mula

Associació Coordinadora de Pessebres Vivents de Catalunya