Cartell de l’exposició

Avui, com ja hem fet altres vegades, visitarem una exposició, una mostra que ens posa de manifest la importància que va arribar a tenir un carrer de Barcelona. Un carrer que va ser pensat per Cerdà d’una manera i que va acabar sent d’una altra. Un carrer que, com en altres casos a la nostra ciutat, va tenir un nom oficial i un nom popular que és el que, a la cap i a la fi, ha acabat persistint. Una avinguda que va arribar a acollir una oferta cultural de tal magnitud i singularitat que va fer ombra a llocs tant emblemàtics i tant coneguts a nivell internacional, com Montmartre, a París, o Broadway, a Nova York. Estic parlant de l’avinguda Paral·lel, que durant molts anys va tenir el nom oficial de Marqués del Duero, tot i que la gent sempre l’ha conegut com el Paral·lel.

Gran Cinematògraf Paral•lel, fotografia de Lluís Girau Iglesias, s/d. Arxiu Fotogràfic Centre Excursionista de Catalunya.

L’exposició a que faig referència és El Paral·lel 1894-1939, que restarà oberta al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona, CCCB, fins al 24 de febrer de 2013. Aquesta mostra explica com i perquè l’avinguda Paral·lel, inaugurada oficialment l’any 1894, va arribar a convertir-se en el carrer amb la concentració de locals d’espectacle més gran del món, més d’un 70% de la seva superfície a l’any 1934. Això no vol dir, però, que tot fossin teatres i sales d’espectacles, també s’hi compten establiments relacionats amb aquest tipus d’activitat, com acadèmies de ball i teatre, bars o d’altres tipus, com veurem més endavant.

Muralla de terra, 1860-1870, Autor desconegut. (Muralla de terra. Portal de Santa Madrona) Arxiu Fotogràfic de Barcelona.

El Paral·lel 1894-1939, és una exposició que han comissariat un director escènic, Xavier Albertí, i un periodista, Eduard Molner, que han comptat amb la col·laboració, entre altres, de l’escriptor, Paco Villar, i d’Antoni Ramon, membre de l’Observatori de Teatres en Risc, UPC, i soci del Taller d’Història de Gràcia. La mostra està organitzada en 14 àmbits, el primer dels quals, anomenat Frontera, parla del Paral·lel abans del Paral·lel, i el darrer vol respondre una pregunta: Per què no en sabíem res? Entre aquests dos àmbits n’hi ha dotze més: Fracàs urbanístic, Ciutat bordell, Carrer Nou de la Rambla, Serà alguna cosa el cuplé?, Termòmetre polític i social, ¡Que parli!, Calçotets i déshabillés, Tombarelles dins el teatre, Llàgrimes i cacauets, Varietat de revistes, La lírica del bacallà, i La mala vida a escena.

El nou Teatre Espanyol, poc després de l’incendi de 1907. Col•lecció particular, Barcelona.

Tram del Paral·lel amb la alineació original. Foto: Joan Àngel Frigola.

Anem al principi. Igual que altres grans carrers de la ciutat com la Diagonal o la Gran Via, el Paral·lel forma part de l’Eixample projectat per Ildefons Cerdà, però en cap cas preveia cap model cultural, de fet, segons s’explica a la exposició, tot plegat va ser fruit d’unes circumstàncies històriques úniques. En començar el darrer quart del segle XIX, el paral·lel era una mena de frontera, una terra de ningú habitada per grups marginals, persones que volien distanciar-se de l’autoritat: comunitats gitanes, traginers que anaven i venien del port i també alguns pagesos que conreaven els terrenys que amb els anys acabarien sent el barri del Poble Sec.

Escala amb data de  1874. Foto: Joan Àngel Frigola

Així doncs, Cerdà havia projectat una avinguda de 50 metres d’amplada, la urbanització de la qual es va inaugurar l’any 1894 amb el nom de Marquès del Duero, nom que arribaria fins a l’any 1979 amb el parèntesi dels anys de la República en que va ser coneguda com a Francesc Layret. L’època democràtica va donar-li el nom amb que sempre havia estat coneguda a nivell popular: avinguda del Paral·lel. Anem però al per què de reunir un nombre tant gran de sales d’espectacle. Com passa sovint, el per què l’hem d’anar a buscar en motius econòmics. I és que els propietaris dels terrenys trobaven massa l’amplada projectada i van pressionar l’Ajuntament de l’època per reduir-la a 40 metres. La solució va ser salomònica: una llei va obligar que els edificis nous tinguessin uns porxos de 5 metres d’amplada, a més, havien d’estar unificats estèticament per voreres i illes de cases. Això va fer que apareguessin magatzems provisionals  que, en comptes d’edificis porticats es van convertir en teatres. La llei de porxos va arribar fins el 1929, moment en que fou derogada.

Encara hi ha alguns edificis amb porxos. Foto: Joan Àngel Frigola.

L’exposició compta amb diversos audiovisuals, quadres, fotografies i tota mena de materials, amb textos inèdits escrits per persones de l’època que fan molt bones descripcions de la vida social al Paral·lel d’aquells anys. Un dels audiovisuals mostra com va anar creixent el percentatge de locals dedicats al món de l’espectacle.

Dona amb mitges verdes, c. 1902, Pablo Ruiz Picasso. Oli sobre fusta, 27,2 x 12,5 cm. Donatiu de l’artista, 1970. MPB 110.036 Fons Museu Picasso Barcelona Fotografia: Gasull VEGAP Madrid.

Un dels aspectes que mostra El Paral·lel 1894-1939 és com el mercat del sexe es va estendre a la zona. Cal tenir present, que a final del segle XIX i principi del XX la prostitució era un negoci emparat legalment per l’administració. A l’exposició es poden veure carnets de prostitutes, perquè tenien carnet i passaven controls sanitaris. També hi ha el text molt divertit d’un metge, el Dr. Francesc Fontoba que explica com va anar a un bordell a visitar les noies i què s’hi va trobar: “En aquest assumpte han canviat els temps. Recordo per una entrada a un pis la mestressa, amb una mamella extraordinària, es va tenir d’apartar perquè jo pogués passar. Em mirà i em digué molt seriosament: ‘quedará contento, doctor, mis pupilas estan sanas porqué son putas pero honradas. Cuando las alquilo les mando que solamente hagan lo que Dios manda’. No vaig contestar res. Imaginava quin concepte d’honradesa devia tenir aquella dona. Vaig revisar-ne 34 i a totes els hi vaig signar el carnet groc, totes estaven netes i sanes”.

Preservatiu. Fondo Librería Rouse, Barcelona.

El Paral·lel va tenir una extensió important al llarg del carrer Nou de la Rambla, que va tenir el nom oficial de Conde del Asalto, i els seus entorns, el Districte V que des de l’any 1926 va rebre el nom de Barri Xino. Pel carrer Nou s’hi van estendre tot un seguit d’activitats professionals relacionades amb el món de l’espectacle: acadèmies d’artistes, músics, representants, modistes (de fet, a prop del Palau Güell encara hi ha alguna botiga dedicada a la roba de teatre i revista). També hi van aparèixer tota mena de metges i “curanderos” especialitzats en matèries sexuals, aquelles pintoresques “casas de gomas y lavajes”.

El vestit d’en Pasqual. Enric Mateo Viladomat.

L’exposició té apartats especials dedicats al cuplet, que els comissaris defineixen com “una barreja de cançó, dansa i comportament escènic”, un gènere que va propiciar que algunes prostitutes es reconvertissin en cupletistes.

Per altra banda, als teatres del Paral·lel s’hi va representar amb assiduïtat, i amb molt d’èxit, drames i comèdies costumistes en català. S’hi van estrenar L’Auca del senyor Esteve, Baixant de la Font del Gat o La Gloriosa. I també hi va haver una època de gloria per a la sarsuela en català, amb títols com Cançó d’amor i de guerra, L’àliga roja o La legió d’honor, amb intèrprets com Marcos Redondo o Emili Vendrell. Un altre subgènere que es va desenvolupar amb força als escenaris del Paral·lel va ser l’anomenat “Drama realista del Districte V”. Eren obres que sovint explicaven la història de dones que es desvien cap el món del vici i la corrupció, però la mirada dels dramaturgs acostuma a ser benvolent, les tracten com a víctimes de l’entorn social i familiar.

Ballarina, c. 1911, Ismael Smith Marí. Guaix i aquarel•la sobre paper japonès, 33,5 x 26,5 cm. Colección Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía, Madrid (donado por Enrique García-Herraix y Elizabeth Knapp, 1986).
Archivo Fotográfico Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofia, Madrid.

Els anys de la primera Guerra Mundial van portar molts diners i molta vida al Paral·lel. Espanya va ser, en aquella guerra, país neutral i la indústria i el camp català es van convertir en gran subministradors dels països en conflicte, això va fer que grans quantitats de diners fluïssin cap al país i bona part d’aquesta riquesa va anar a parar al jocs d’atzar, la prostitució, els espectacles, la droga… i el Paral·lel era el centre neuràlgic d’aquests tipus d’activitats gràcies al gran nombre de cabarets, music halls i cafès-concert que hi havia, perquè al 1914, el Paral·lel ja era un dels punts de concentració d’espectacles en viu més grans d’Europa.

Apolo Palace, 1933, Francesc Domingo. Oli sobre tela, 144 x 114 cm. Col•lecció particular, Barcelona.

L’exposició també dedica un espai a alguns dels grans artistes que van trepitjar tots aquests escenaris. Òbviament hi surt la mítica Raquel Meller, però també hi ha un record especial per a Elena Jordi, nom artístic de Montserrat Casals Baqué, una coneguda actriu de vodevil, un altre dels grans gèneres del Paral·lel. La Jordi era molt descarada en escena i tothom esperava el moment de l’obra en que es mostrava en déshabillé . O Josep Santpere, el pare de la també actriu Mary Santpere. Feia de tot: drama, comèdia, sainet, sarsuela, monòleg còmic, però la seva gran capacitat d’improvisació el va convertir en el rei del vodevil. Si tothom esperava el moment en que Elena Jordi apareixia en déshabillé, no eren menys els que esperaven l’hora en que Santpere es quedava en calçotets.

Teatre Espanyol. Centre de Documentació i Museu de les Arts Escèniques. Institut del Teatre. Fotografia: Índex Estudi Fotogràfic.

Un altre dels noms recordats és Alady, nom artístic de Carles Saldaña Beut, que va introduir l’estil dels chansoniers i diseurs parisins. Tenia una gran capacitat per barrejar el diàleg amb el públic, els acudits, el ball i la caricatura. Un dels vodevils que li va donar més nom va ser La reina ha relliscat, amb la companyia Santpere-Nolla. Un plafó de l’exposició recull una anècdota explicada en primera persona per Alady que narra com va posar en ridícul i va fer callar un personatge molt conegut als teatres de l’època que es dedicava a rebentar l’actuació als actors i actrius de vodevil i varietats tots ridiculitzant-los en ple espectacle.

L’actor Josep Santpere durant una representació teatral, 1920, Alexandre Merletti Guaglia. Col. Merletti / Institut d’Estudis Fotogràfics de Catalunya.

El darrer àmbit de l’exposició, Per què no en sabíem res?  Aventura que potser “les situacions d’excepcionalitat viscudes per la cultura catalana durant el segle XX podrien explicar el fet de la no inclusió en el nostre imaginari col·lectiu de tot un seguit de manifestacions de la cultura popular escènica sorgides cap a finals del segle XIX i el primer terç del segle XX, que son expressions d’una inqüestionable experiència de la modernitat, i, en conseqüència, creadores de la contemporaneïtat catalana com a societat de masses”.

El Paral·lel 1894-1939 és molt més del que us he pogut explicar aquí aquesta estona. Val molt la pena que us acosteu a veure-la. A més, hi ha visites comentades i diverses activitats paral·leles, com música de pianola, rutes i itineraris i un debat amb el títol de El Paral·lel avui.

Text: Joan Àngel Frigola
Amb la col·laboració d’Anna Cebrián
Emès a Ràdio Gràcia el 27 de novembre de 2012

El Paral·lel 1894-1939
Centre de Cultura Contemporània de Barcelona.
C/ Montalegre 5.
Tel. 93 306 41 00.
Vídeo El Paral·lel 1894-1939
Fins al 24 de febrer de 2013.