Les ciutats marítimes tenen alguna cosa de diferent. Els ports són llocs d’entrada i sortida, zones d’intercanvi, punts on sovint convergeixen tota mena de mercaderies, personatges i ambients molt diversos. El port d’una ciutat és per on sovint arriben modes, músiques, costums i influències culturals que acaben modificant les realitats socials i culturals. Barcelona, com a ciutat portuària, també ha estat marcada per aquesta realitat, sobretot, els barris costaners. El Museu Marítim de Barcelona presenta, fins al 25 de setembre de 2018 l’exposició “El Port, territori de frontera”, on es fa un recorregut pel Poble-sec, el Paral·lel, Montjuïc, la Barceloneta, el Somorrostro o els ja desapareguts barris de barraques Pequín i Camp de la Bota.

El port de Barcelona havia estat exposat de sempre als grans temporals que afecten de tant en tant la costa catalana, grans tempestes hivernals i llevantades que provocaven tota mena de desperfectes. La creació de la Junta d’Obres del Port de Barcelona va permetre, entre les dècades de 1850 i 1870,  l’inici de la modernització de les instal·lacions portuàries. Un dels edificis que es va aixecar va ser el Dipòsit Comercial, que va inaugurar-se el 1904 i que avui coneixem com a Palau de Mar, la seu del Museu d’Història de Catalunya. En el moment de la seva inauguració, aquest edifici estava dotat amb les instal·lacions més modernes, com ascensors i cintes transportadores. A l’exposició se’n pot veure una fotografia de Pau Audouard de l’any 1897, en que es pot veure l’edifici encara en obres.

L’exposició “El Port, territori de frontera”, ens permet fer un viatge per un segle d’història a través de deu àmbits ordenats cronològicament i que coincideixen amb les dècades del segle XX. Personatges, indrets, fets diversos, que a vegades semblen poc o gens relacionats entre si, permeten fer-se una idea de la vida de les zones de la ciutat més properes a la costa i, d’una manera o altra, molt influenciades pel mar i l’entorn portuari.

L’espai on hi ha la mostra compta amb una escenografia de l’artista Pep Camps, que ens ajuda a endinsar-nos en el punt on es fonen la ciutat i el mar, perquè els plafons que formen l’espai expositiu representa grans blocs de formigó com els que hi havia a l’escullera, el cèlebre Rompeolas barceloní. Les imatges, els vídeos, els textos, van apareixent sobre les parets d’aquesta imaginària escullera que, en forma de passadís, ens va portant pels deu àmbits d’aquesta exposició, el guió de la qual és de l’antropòleg i escriptor, Xavier Theros.

El primer àmbit de l’exposició du per nom “Els pinxos de la costa”. Abans d’entrar-hi, però, hi ha un text introductori, en el qual Theros defineix el territori a l’entorn del port com: “Ni mar ni terra ferma. A mesura que Barcelona va anar creixent, se’n va anar allunyant. Els barris que s’abocaven a la Mediterrània van ser percebuts com límits suburbials. La ciutat tenia un cert ordre intern, circumscrit pel perímetre de les muralles. Fora d’elles hi vivia gent lliure i estranya, viatgers, estrangers, pescadors, mariners i contrabandistes. Personatges improbables a la resta de barris”. Un vídeo recrea la figura del pinxo de la costa, aquest personatge que il·lustra aquest primer àmbit i que el diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans defineix com: “Home que fa gala d’ésser valent, que tracta d’imposar-se per la seva valentia, infonent por”.

A les primeries del segle XX, la zona portuària barcelonina va omplir-se d’establiments on es jugava i que contractaven pinxos que s’havien d’encarregar de possibles robatoris i baralles. La cosa que és van acabar sent un problema per picabaralles entre ells mateixos, de manera que la seva presència va acabar sent malvista per la gent. En  un text reproduït a l’exposició, Josep Pla fa una semblança d’aquests personatges a Un senyor de Barcelona.

L’àmbit dedicat a la primera dècada del segle XX es titula “Sota Montjuïc”, i explica com el vessant de la muntanya que arriba fins a la costa, va convertir-se en una mena d’espai del darrere de la ciutat, el lloc on, en paraules de Theros: “Convivien, en raonable equilibri, la indústria naviliera, les activitats d’oci de la classe benestant i els baixos fons”.  I és que en aquella època a Can Tunis les fàbriques compartien espai amb instal·lacions lúdiques com l’Hipòdrom de Barcelona i també s’aprofitaven zones més lliures com a punt d’enlairament de globus, de manera que s’hi podien veure obrers i membres de l’alta burgesia barcelonina que anava a passar-hi l’estona contemplant demostracions hípiques o curses de cavalls.

Les classes benestants, però, no eren les úniques que gaudien d’aquesta zona de la ciutat. Les classes més populars també s’hi adreçaven per gaudir de plaers gastronòmics, més modestos, això si,  en alguna de les masies que feien menjars a la zona de la desembocadura del Llobregat. També es van fer molt populars les muscleres, que abastien de musclos les taules de la ciutat.

El tercer àmbit  expositiu en porta a la dècada de 1910 i du per títol  “El port de la Gran Guerra”. És ben sabut que la neutralitat de l’Estat espanyol durant la Primera Guerra Mundial va portar grans beneficis a Barcelona, que va omplir-se de tota mena de persones que fugien de l’enfrontament bèl·lic, i el port va mantenir una intensa activitat econòmica, a l’hora que zones properes, s’omplien de total mena de locals dedicats a l’oci i la cultura. Així ho explica Xavier Theros: “El Paral·lel i el veí Districte Cinquè formaven un conglomerat sense transició de barraques de fira, teatres, cafès amb tertúlia, terrasses, tavernes, pensions de mala mort, pasteres de joc (sales amb taules on es jugava a cartes i daus), i prostíbuls”.

Per altra banda, al Moll de Pescadors també hi havia una gran activitat, amb la venda directa de peix acabat de capturar en paneres esteses directament a terra. Aquesta mateixa dècada és la de l’enfortiment de la classe obrera, la qual, amb  la vaga de la Canadenca de l’any 1919, va aconseguir la jornada laboral de 8 hores; i també són els anys en que arriben el jazz i la cocaïna. Com veiem, el port és punt d’entrada de tota mena de productes i costums, alguns de bons i altres de no tant.

“Els molls i els tinglados” és el títol del quart àmbit, que repassa la dècada de 1920, la del pistolerisme, amb el dur enfrontament a trets entre els sindicats obrers i els pistolers a sou de la Patronal. Però també són els anys de la gran expansió urbanística gràcies a l’impuls propiciat per la Exposició Internacional del 1929. Va ser en aquesta època, també, que es va començar a fer-se un espai entre l’oci dels barcelonins l’escullera del port, el conegut popularment com a “Rompeolas”, al final del qual hi havia un far, i al costat s’hi va instal·lar el restaurant Porta Coeli. Molta gent hi anava a passejar a peu, amb cotxe o amb les Golondrines.

Anys després, i això s’explica en el novè àmbit de l’exposició, al llarg de l’escullera hi havia dues imatges molt característiques depenent de l’hora del dia. En les hores diürnes hi havia un gran nombre de pescadors de canya provant sort entre els grans blocs de formigó; i quan es feia fosc, la zona d’aparcament s’omplia de cotxes amb  les finestres tapades amb tovalloles  i els vidres ben entelats, a l’interior dels quals hi havia parelles que potser no tenien altre lloc on anar a estimar-se.

La dècada de 1930 és la que ocupa el cinquè àmbit de l’exposició, que du el títol de “El barri Xino”, la zona delimitada, més o menys per la Rambla, el Paral·lel i el carrer Nou de la Rambla. Un territori on coexistien els treballadors de les fàbriques amb prostíbuls, meublés, clíniques de malalties venèries, prostitució al carrer, delinqüència, espais d’ambient homosexual i tota mena de locals dedicats a l’oci nocturn, que atreien tant mariners i turistes de pas, com membres de la burgesia local, amb ganes de passar una estona de gresca “canalla”.

El sisè àmbit parla dels anys de postguerra, amb el títol, “Les faldes de la muntanya”. És l’època en que el Paral·lel es va anar buidant de teatres que cedien el pas als cinemes, el Poble-Sec es va omplir de prostíbuls. A principi de la dècada de 1950 van haver-hi alguns esdeveniments que ja anunciaven que arribava el fi de la postguerra (històricament es considera que s’acaba l’any 1952 amb la fi del racionament). Aquell any també va celebrar-se el Congrés Eucarístic, un gran esdeveniment internacional que va propiciar importants canvis urbanístics, amb creació de nous barris inclosa, i també van acabar-se els afusellaments al Camp de la Bota. Un any abans, havien arribat els primers vaixells de la Sisena Flota, per això aquest àmbit es titula: “La Rambla americana”. En aquells anys els mariners americans van utilitzar la part baixa del barri Gòtic i la Rambla i els seus entorns en la seva zona d’esbarjo. I amb els membres de la flota americana van arribar a Barcelona el texans, el rock o els encenedors Zippo, regat tot plegat amb Coca-cola.

La sobtada desaparició del Somorrostro, l’any 1966, és un dels fets que es destaquen a l’àmbit número 8, “Barraques a la platja”. Així ho explica Xavier Theros a l’exposició: “El barri del Somorrostro, aparegut al costat mateix del mar a finals del segle XIX, va tenir un final abrupte quan el franquisme va decidir netejar aquell tram de platja per celebrar-hi la Setmana Naval de 1966”.

Les platges són les protagonistes del penúltim àmbit de l’exposició, un espai que, diu Theros, que es va anar democratitzant a mesura que avançava el segle XX i el lloc “on hi podien estiuejar tots aquells que no tenien vacances. Com si fos un poblet de la costa a cop de metro, la Barceloneta va esdevenir el lloc on transcorria l’estiu de molta gent que hi anava a fer l’aperitiu, el gelat o l’àpat dominical, en algun dels seus coneguts xiringuitos”.

La darrera dècada del segle i el darrer àmbit de l’exposició estan dedicats a “El litoral olímpic”, i s’expliquen  els canvis que els Jocs de 1992 van propiciar al litoral barceloní: la gradual desaparició dels banys: Sant Sebastià, Orientals, els de l’Astillero, els de Sant Miquel… L’enderroc dels populars xiringuitos de la Barceloneta. I la construcció de la Vila Olímpica.

Cadascun dels àmbits estan encapçalats amb un text d’un autors de l’època: Josep Pla, Juli Vallmitjana, Joan Salvat-Papasseit, Josep Maria de Sucre o Miquel de Palol en són alguns. Per altra banda es pot veure una fotografia on es veu el port de Barcelona des del carrer de Ferran, feta entre els anys 1850 i 1854, que pot comparar-se amb una imatge del 2017, feta per José Antonio Sancho, des del campanar de Santa Maria del Pi.

 

 

Text: Joan Àngel Frigola
Col·laboració: Anna Cebrián

Fotografies:
Arxiu Fotogràfic de Barcelona (AFB)
Arxiu Fotogràfic del Museu Marítim de Barcelona (AFMMB)
Arxiu de l’Autoritat Portuària (APP)

 

 

Exposició “El port, territori de frontera”
Museu Marítim de Barcelona
Av. de les Drassanes s/n,
08001 Barcelona
Tel. 93 342 99 20