Avui recuperem una de les primeres entrades de la temporada, la que vam dedicar al Museu hidroelèctric de Capdella. Per això ens acostarem a una de les poques valls del Pirineu, gairebé l’única, que encara es conserva força verge,  la Vall Fosca, on podrem conèixer el lloc d’on van arribar els primers kilowatts elèctrics a Barcelona. El Museu Hidroelèctric de Capdella és ubicat en una de les primeres centrals hidroelèctriques de Catalunya, convertida ara en museu, tot i que encara funciona.

Una visita al Museu hidroelèctric de Capdella ens permetrà conèixer diverses coses: Com era la vida a la Vall Fosca a principi del segle XX i com va canviar radicalment la vida dels habitants d’aquesta vall del Pallars Jussà ara fa un centenar d’anys, però també com ha canviat la vida en menys de cent anys –la central es va posar en marxa el 1914-, els importants avenços tecnològics que s’han produït i com funcionava una central hidroelèctrica fa cent anys i com funciona ara.

Anem a pams. La Vall Fosca és a la part nord del Pallars Jussà amb el riu Flamisell que la recorre en tota la seva llargada. La part més alta de la vall, que forma part del Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany Sant Maurici, és tancada per muntanyes de gran alçada que fan que el sol s’hi pongui molt aviat, d’aquí el nom de la vall.  Aquestes mateixes muntanyes que taquen la vall, son plenes de llacs i estanys que arriben a acumular més de 50 milions de m3 d’aigua. Aquest fet és el que va empènyer un empresari i polític de Sort, Emili Riu, a projectar la utilització de l’aigua per a la creació d’energia elèctrica.

La Vall Fosca era, a principi del segle XX, un espai rural de muntanya amb tot el què això suposa. A més, com indica el seu nom, la vall no té tantes hores de sol com altres llocs, per això, les condicions de vida dels habitants de la vall en aquella època eren força dures i la vall tampoc havia evolucionat gaire.

Emili Riu, un home nascut a la veïna població de Sort i un avançat a la seva època, va veure la possibilitat de treure profit dels recursos hídrics que la natura posava al seu abast. No va ser, però, una empresa fàcil. Poca gent veia possibilitats en aquell projecte i va haver d’anar a buscar finançament a l’estranger.

L’empresa que havia de tirar endavant el projecte –Energia Eléctrica de Cataluña- es va constituir amb diners de França i de Suïssa. I la revolució va arribar a la Vall Fosca. Tot i la poca confiança en el projecte per part de la societat del moment, les obres van avançar amb rapidesa gràcies a la competència, ja que una altra empresa tenia el mateix objectiu: La Canadenca. Totes dues competien per abastir les creixents necessitats d’energia elèctrica de la industria del moment, instal·lada a l’entorn de la gran ciutat, Barcelona.

En molt poc temps, més si tenim en compte les eines i les capacitats tècniques de fa cent anys, es va crear un sistema d’interconnexió dels llacs que hi ha a les muntanyes que encerclen la Vall Fosca. Alguns dels llacs estan connectats de forma natural, però altres no, per això van construir canalitzacions i avui en dia hi ha 15 llacs connectats i tota l’aigua va a parar a l’estany Gento. Des d’aquí es
va construir una canalització  fins a la cambra d’aigües de Capdella des d’on arriba a la central hidroelèctrica, després de caure per un desnivell de 836 metres. Això fa que arribi amb una força increïble. El projecte també va suposar, òbviament, la instal·lació d’una xarxa de distribució de l’electricitat cap a Barcelona.

La Vall Fosca va omplir-se amb rapidesa d’obrers que van arribar-hi per treballar a les obres. En total hi van treballar uns 4.000 homes. I ho van fer en unes condicions força dures: a l’hivern hi fa força fred i els teixits, la roba i les sabates de l’època no eren com les actuals. De bon començament, els materials necessaris es duien amb unes plataformes tirades per mules, encara que més endavant es va instal·lar un trenet de via estreta amb una màquina i un vagó. Locomotora i vagó encara són exposats a les instal·lacions de la central hidroelèctrica. Aquest trenet feia un recorregut de gairebé cinc quilòmetres, amb un desnivell mitjà del 0,3% i anava per damunt de la canonada que, soterrada a més d’un metre i mig per evitar la congelació de l’aigua a l’hivern, va des de l’estany Gento fins a la cambra d’aigües que alimenta la central de Capdella.

Els obrers van portar-hi les famílies i es van crear escoles  i altres serveis. Al museu hi ha un documental on alguns dels antics treballadors i fills de treballadors, expliquen com era la vida a una vall on, durant un bon grapat d’anys, les centrals hidroelèctriques –ara n’hi ha més d’una-, van ser la primera font d’ocupació laboral dels seus habitants. Ara ja no és així. Tot s’ha automatitzat i s’ha subcontractat a altres empreses i l’energia hidroelèctrica ha quedat relegada al tercer lloc com a font d’ocupació a la vall.

El Museu Hidroelèctric de Capdella té dues exposicions. Una explica com era la vida a la Vall Fosca a principi del segle XX, quan homes i màquines van arribar-hi per convertir-la en una de les principals subministradores de l’energia elèctrica de Barcelona i la seva àrea. L’altre exposició explica com es va gestar el projecte de la central hidroelèctrica, com i qui la va dur a terme i com funciona per convertir la força de l’aigua en electricitat.

La visita a les instal·lacions permet conèixer com era una central hidroelèctrica des de principi de segle XX fins a meitat de segle i com és en l’actualitat. Hi ha dues opcions a l’hora de fer la visita. Podeu fer-la pel vostre compte o podeu apuntar-vos a alguna de les visites guiades. Si permeteu la recomanació, aquesta és la millor opció, perquè en moltes ocasions la fa un antic treballador de la central i us explicarà, amb coneixement de causa, com ha canviat el funcionament de quan els responsables eren enginyers suïssos i francesos a com és ara, les importants diferències en temes com el manteniment, per exemple; o com hi havia una època en que quan hi havia funció al Gran Teatre del Liceu, hi havia una trucada prèvia a la central de Capdella per assegurar que no hi hauria problemes de subministrament; o com es reaprofita l’aigua de l’estany Gento per fer electricitat en més d’una ocasió.

Aquesta visita us permetrà, en definitiva, saber com va ser de determinant el factor humà per tirar endavant una obra faraònica i les infraestructures necessàries: carreteres d’accés, funiculars, carrilets, canalitzacions d’estanys, campaments per a treballadors, etc. I com es va posar en marxa, en un temps rècord, tot just dos anys, la primera gran central hidroelèctrica de Catalunya.

A principi de la dècada de 1980 es va construir un telefèric per a les obres de la central reversible de Sallente. Un cop acabades les obres, el funicular es va obrir al públic i es pot utilitzar per pujar fins a l’estany Gento. Salva un desnivell de 450 metres en 13 minuts. Aquesta central i el funicular son, però, uns quants quilòmetres més amunt que el museu. Avui dia, l’aigua que surt de l’estany Gento passa per 15 centrals hidroelèctriques diferents abans d’arribar al mar.

Val la pena acostar-se a la Vall Fosca, un dels llocs on l’actual crisi ha tingut algun efecte positiu: ha aturat la construcció d’apartaments i xalets de cap de setmana tot just quan s’iniciava la destrucció de la vall. Si us hi animeu a passar-hi uns dies hi ha diverses cases rurals, com Can Macianet, a la població de Beranui, un tranquil racó de la part baixa de la vall, enfilat a un turó des d’on es pot contemplar una bonica vista a vol d’ocell.

La Vall Fosca