La sortida d’avui ens porta a conèixer una història d’emprenedoria i creativitat. Una història d’una família i una empresa que van saber tirar endavant en els anys de la postguerra i l’autarquia que el règim franquista va imposar a l’estat espanyol després de la guerra civil. Anys de precarietat i de falta de tota mena de productes, materials i combustibles. Avui ens acostem a Santa Eulàlia de Ronçana, al Vallès Oriental, per visitar una col·lecció de motos i tricicles de l’empresa MYMSA.

Durant la dècada de 1950 i fins l’any 1963 MYMSA, Motores y Motos SA, creada a partir dels Tallers Aragall, va fabricar milers de motos, amb un motor de creació pròpia, diversos models de motocarros i, fins i tot, autocars a partir de camions desballestats, amb els quals van arribar a donar servei a dues línies d’autobús i diversos serveis discrecionals. Tot això ho van fer des de dos locals del barri del Clot i, finalment, des d’una fàbrica de Sant Andreu de Palomar.

Però, comencem la història pel començament. I per això hem d’anar a l’any 1929 quan els germans Francesc i Guillem Aragall Romeu van decidir instal·lar-se pel seu compte i obrir els Tallers Aragall. Van fer-ho en un local del carrer de Soler i Rovirosa, a tocar de les vies del tren, al barri del Clot de Barcelona. Allà oh hi havia les vies del tren, avui hi ha el carrer dels Escultors Claperós. En Francesc Aragall treballava construint carros, però quan va veure que els cotxes començaven a introduir-se a la societat i que la Ford va instal·lar-se a Barcelona, va decidir entrar-hi a treballar i es va formar com a carrosser. El seu germà Guillem havia aprés l’ofici de mecànic treballant amb el seu sogre.

En aquella època Tallers Aragall donava servei a les empreses que hi havia al Clot i Camp de l’Arpa, fent reparacions de mecànica i de carrosseria dels vehicles d’aquestes empreses. Quan en Jaume i en Josep Aragall Martorell, fills d’en Francesc, van tenir-ne l’edat, van començar a fer d’aprenents al taller, alhora que anaven a l’Escola del Treball de la Generalitat de Catalunya on van cursar estudis de mestria industrial de l’automòbil. En arribar la guerra civil, Tallers Aragall va haver d’aturar l’activitat.

L’any 1940, un cop acabada la guerra, van poder tornar a obrir i van començar a fer patent el seu enginy i creativitat. Era una època de penúries i de carències de tota mena, faltava tot tipus de productes per la destrucció causada per l’enfrontament militar i, també, per l’autarquia decretada pel règim franquista, per això l’activitat principal era la reparació i buscar la manera d’allargar al màxim la vida útil dels vehicles, moltes vegades aprofitant peces de vehicles desballestats o fent-ne de noves de forma artesanal, per això els Aragall van anar ampliant les seccions del taller i dotant-lo de tota la maquinària necessària per poder donar servei a les diferents necessitats. Així, tenien seccions de mecànica, de carrosseria, de pintura, de tapisseria i d’electricitat. I es van dotar, entre d’altres, amb forja, amb torns, amb llimadora, amb trepant  vertical, amb rectificadora sobre torn… totes les eines i maquinària necessaris per poder reparar o reconstruir qualsevol part d’un vehicle.

Una de les mancances de l’època era el combustible, no hi havia petroli i per tant no hi havia benzina, per això va aparèixer el gasogen, un aparell força voluminós, que s’afegia a la part posterior dels vehicles amb l’objectiu de cremar closques de fruits secs, llenya o carbó per obtenir un combustible gasós. En realitat no va arribar a ser massa eficient, però a la ciutat diverses empreses es van dedicar a fabricar-ne. Els Aragall van patentar un model de disseny propi que van instal·lar, bàsicament, en camions i taxis.

Un altre dels efectes de la precarietat econòmica va ser la carestia dels cotxes, la majoria de la gent no en podia tenir, però necessitava moure’s i per això la moto va emergir com a vehicle alternatiu, molt més assequible per a la població. Els Aragall hi van veure una línia de negoci i els germans Josep i Jaume van llançar-se a dissenyar una moto amb motor també de disseny propi. Abans, Tallers Aragall havia obert un nou local al carrer del Clot, 139-141, cantonada amb el carrer de Gabriel y Galán. Allà hi van traslladar l’activitat habitual i el local de Soler i Rovirosa va quedar com a magatzem.

L’any 1951 els germans Jaume i Josep Aragall van iniciar els tràmits per poder fabricar un motor de moto de disseny propi, però no van obtenir els permisos necessaris per part de les autoritats franquistes fins l’any 1953. Aquell any van fundar l’empresa MYMSA (Motores y Motos S.A.) i el mes de juny van presentar la primera motocicleta MYMSA a la Fira de Mostres. Era el model A-I. El primer any de producció de motocicletes a ple rendiment, en van produir 263 unitats. Una curiositat és que el disseny de la moto el van fer fora de l’horari laboral del taller, per exigència del seu pare, Francesc.

Quan van tenir consolidada la producció de motos, van buscar la manera de diversificar la producció i van començar a fabricar petites furgonetes per a transport lleuger. Van crear-ne una de quatre rodes, però no els van autoritzar a fabricar-ne i per això van dedicar-se als tricicles. L’any 1954 van treure el primer vehicle que van batejar amb el nom de Rana 3R. Era un tricicle impulsat per un motor de 125 cc que procedia de la motocicleta MYMSA A-I. El primer model tenia el morro curt i això provocava alguns problemes d’estabilitat, per això van allargar-li el morro.

Aquest va ser l’inici de la producció de microcotxes. Mymsa va treure altres models com un de 175 cc o un tipus turisme, que no va passar de prototip, perquè les autoritats del moment no en van autoritzar la fabricació. També van projectar i produir una moto amb remolc lateral, tipus sidecar, que pot adaptar diferents tipus de carrosseria: una caixa oberta, que pot servir per portar paquets o mercaderies o que pot portar un seient; també s’hi pot adaptar una arada per fer-la servir per a llaurar el camp, en definitiva és una moto adaptada com a tractor agrícola.

El disseny i fabricació de motos va ser la línia principal de producció de MYMSA. Després d’aquell primer prototip de 1951, amb motor de disseny propi i muntat sobre una carrosseria d’una moto Ardilla, empresa veïna de MYMSA, van dissenyar i produir diferents models amb diferents cilindrades.

L’enginy i l’emprenedoria dels Aragall els va dur, també, a produir autocars que fabricaven tot aprofitant els bastidors de camions obsolets que en ocasions obtenien en subhastes. Aquests autocars van sortir amb la marca TAC (Tallers Aragall i Cia). I amb aquesta marca van arribar a tenir dues línies d’autobús i també feien serveis discrecionals. Una d’aquestes línies unia l’estació de Sant Andreu Arenal, al passeig de Fabra i Puig, amb el barri de Roquetes. Aquesta línia va prestar servei regular entre el novembre de 1953 i l’octubre de 1960, quan se’n va fer càrrec TMB, que li va posar el número 13.

Un dels clients habituals del serveis discrecionals era el Futbol Club Martinenc i es dona el cas que en una sortida a Igualada per jugar-hi un partit, l’autocar va patir un accident en una de les corbes de la collada del Bruc; després de fer una volta de campana, va quedar tombat sobre un cantó. Ningú va resultat ferit. Per una banda, l’autocar anava a poca velocitat i, per l’altra, la carrosseria va aguantar perfectament l’impacte i el sostre no es va deformar. Això va ser gràcies a la tècnica que feien servir, la mateixa que Francesc Aragall havia aprés posant les veles dels carros: el sostre es munta a partir d’un entramat de costelles.

Una de les novetats que Tallers Aragall va introduir al seu catàleg de serveis  va ser el camió grua, que van construir ells mateixos a partir d’un disseny propi i aprofitant vehicles anteriors, en aquest cas un xassís de Ford V8. De ben segur que van ser dels primers tallers de la ciutat a oferir aquest servei.

Tallers Aragall, que va començar com una petita empresa familiar l’any 1929, tenia una plantilla de 26 persones l’any 1951 i va arribar a tenir més d’una seixantena de treballadors. La millora de la situació econòmica  i l’arribada del 600 van fer que les vendes de motos baixessin molt, les famílies volien poder moure’s plegades i s’estimaven més aprofitar les facilitats del pagament a terminis per comprar cotxes utilitaris. Aquesta situació econòmica i social va coincidir amb la marxa de MYMSA al nou local del passeig de Torras i Bages, a Sant Andreu de Palomar. La gran inversió econòmica que va suposar va acabar comportant la desaparició de l’empresa, l’any 1963. Tallers Aragall va continuar encara uns anys més, primer al local del carrer del Clot i després en un local més petit al carrer de la Muntanya, 30.

Els Aragall, apassionats de les motos i dels motors, també van tenir una vessant relacionada amb el món de l’esport, tot participant en curses amb motos i cotxes de producció pròpia. Fins i tot van arribar a participar en una edició de les 24 hores motociclistes de Montjuïc.

La història de MYMSA y de Tallers Aragall cal relacionar-la amb la història de la  indústria de l’automoció a Catalunya. L’any 1889, es va fabricar a Barcelona el primer cotxe de l’estat espanyol. Aquest va ser l’inici d’un sector clau de la segona revolució industrial. El teixit tècnic i empresarial de la indústria de l’automoció va anar creixent i consolidant-se i algunes marques van aconseguir un bon nivell tecnològic i un bon posicionament internacional. Elizalde o Hispano-Suiza, eren marques ben conegudes i apreciades fora de les fronteres espanyoles.

La indústria auxiliar va créixer i consolidar-se amb una força que va fer que grans empreses com Ford (el 1923) o General Motors (el 1932) es decidissin a venir a Barcelona.

Ja hem vist que la postguerra, sobretot en la primera etapa, va ser una època de manca de combustible, de manca de materials de tota mena i d’autarquia promoguda pel govern franquista. A més, el govern franquista va fer mans i mànigues per reduir al màxim el potencial industrial de Barcelona i Catalunya. Aquesta era una de les polítiques de l’INI –Instituto Nacional de Indústria-, creat per Madrid seguint el model dirigista de la Itàlia feixista. Els objectius d’aquest institut eren l’impuls d’una política autàrtica i el repartiment del sector industrial per tot l’estat i reduir el pes de Barcelona i Catalunya.

En aquestes circumstàncies van sorgir a Barcelona un bon grapat de projectes que van aconseguir mantenir el sector de l’automoció. Un dels més coneguts i recordats, i també el que va tenir més èxit, va ser el Biscuter. Era un projecte que un reconegut enginyer francès, Gabriel Voisin,  havia presentat l’any 1950 a la Fira de París. A Barcelona va haver-hi una vintena llarga de tallers de microcotxes. Altres marques i models, a banda de MYMSA i del Biscuter, van ser David, Delfín, Hispano, Junior, Kapi o MT-Maquitrans.

L’any 1957, l’empresa SEAT treia el model 600, el vehicle que va convertir-se en el primer cotxe de masses i el vehicle que, de fet, junt amb la millora, tot i que molt lentament, de la situació econòmica, va suposar la desaparició dels microcotxes i, com hem vist també, una certa davallada del sector de la moto.

Si ho mirem amb perspectiva, la història dels microcotxes és curta, la seva vida no va gaire més enllà d’una quinzena d’anys, a tot estirar podem dir que va arribar a la vintena d’anys, però, tot i això, van suposar l’enllaç entre una indústria naixent, que s’havia començat a posicionar durant el primer terç del segle XX i que es va veure aturada, com tantes altres coses, per la guerra civil i l’autarquia de la posterior postguerra, amb la recuperació industrial que va suposar la SEAT.

L’enginy i l’emprenedoria de persones com els Aragall  va fer possible, no sense esforç, que es pogués acabar consolidant un potencial industrial lligat a l’automoció i a la indústria auxiliar a l’àrea de Barcelona. Això és el que va fer que Barcelona acabés imposant-se a l’hora de decidir on havia d’anar la fàbrica SEAT, tot i les reticències del règim franquista, perquè la italiana FIAT, que és qui estava al darrera de SEAT, va voler apostar pel lloc on hi havia més potencial industrial i millor connexió amb la resta d’Europa i amb la matriu italiana.

MYMSA va arribar a produir una dotzena de models de moto, de les quals se’n van fabricar gairebé 12.000 unitats, a banda d’uns 500 vehicles de transport lleuger i un nombre indeterminat d’autocars. També va produir alguns prototips que no van passar d’aquest estadi, entre els quals una moto de carreres amb format molt curiós, batejada amb el nom d’Experimental, de 125 cc.

Quan es va liquidar l’empresa, l’any 1963, es va perdre molta documentació i els vehicles que poguessin haver a la fàbrica, però, a poc a poc, Josep Aragall Torres amb un grup d’amics i companys ha anat recuperant imatges, i vehicles, sobretot motos, que van restaurant i posant a punt. Tenen una col·lecció en un local a Santa Eulàlia de Ronçana on hi ha exposades gairebé una cinquantena de motos fabricades per MYMSA, totes en bon estat i en condicions de circular. De fet, explica Josep Aragall, que periòdicament les treuen a fer una sortida.

També hi ha exposats una furgoneta Rana, una rèplica del prototip de moto Experimental i diversos vehicles del model rural, amb les diferents aplicacions: com a tractor amb arada, amb remolc lateral per a càrrega i amb seient. Per visitar la col·lecció cal posar-se en contacte mitjançant el correu electrònic que hi ha al final del text.

 

© Text: Joan Àngel Frigola
Col·laboració: Anna Cebrián
Imatges: Joan Àngel Frigola (actuals)
xmaluquer Cedides per Josep Aragall Torres
Agraïment a Josep Aragall Torres

 

Col·lecció de motos MYMSA
aragall@mymsa.cat