Nau de l’església.

Avui recuprerem una de les primeres sortides de l’anterior bloc. Ens acostem al Vallès Occidental per conèixer una joia del romànic català que tenim tot just a una vintena de quilòmetres de Barcelona, però que no és gaire coneguda. Es tracta de l’església Santa Maria de Barberà del Vallès.

Cal tenir en compte, però, que a Barberà del Vallès hi ha dues esglésies. La que anem a veure és la romànica, datada del segle XII i que ha estat declarada Bé cultural d’interès nacional. De fet se la coneix també com a La Romànica.

La primera menció que se’n coneix és de l’any 1123, tot i que sembla que fou consagrada per Sant Oleguer, aleshores bisbe de Barcelona, uns anys abans, cap al 1116. La capçalera s’hauria aixecat entre els anys 1050  i 1090. L’any 1143, ja consta com a parròquia en una escriptura en que Ramon Berenguer IV en va fer donació a l’Ordre del Temple.

Pantocràtor a l’absis central.

Cal tenir en compte que aquesta església va ser construïda poc després de l’any 1000, en una època en que el riu Llobregat era la frontera entre àrabs i cristians i en que s’iniciava un procés de renovació social a la comarca del Vallès. Van ser, també, uns anys de construcció d’esglésies a la comarca, pagades, en molts casos, per la mateixa gent del poble.

Campanar.

L’exterior de Santa  Maria de Barberà és senzill i auster. Està feta amb pedres de tres colors diferents i la decoració exterior està feta a base d’arcuacions cegues, lesenes o faixes llombardes i, al campanar, hi ha un fris de dents de serra.

El que fa especial aquesta església romànica, d’una sola nau, amb forma de creu llatina i tres absis oberts al creuer, són les pintures que hi ha als tres absis i en alguns dels elements que els uneixen i que van ser descobertes l’any 1919. Aquestes pintures, que es van trobar sota una capa de calç, estan datades a l’entorn de l’any 1200 . Les de l’absis central poden ser una mica més antigues que les de les absidioles laterals, però totes semblen fetes per la mateixa mà, que també hauria fet les de l’església de Sant Salvador de Polinyà, situada a una mica menys de 10 quilòmetres. I que van ser trobades abans, per això l’autor és conegut com a mestre de Polinyà.

Arcuacions cegues i lesenes al campanar.

Tot i tenir més de 900 anys i haver patit humitats, destrosses degudes a que l’església fou cremada durant la guerra civil i algunes esquerdes al mur on estan, les pintures de Santa Maria de Barberà s’han conservat prou bé.

L’església va ser saquejada i cremada el 21 de juliol de 1936 i, a més d’arxius i objectes ornamentals i del culte, es va perdre una part de les pintures murals. L’any 1949 s’hi va fer una intervenció que va consistir en treure alguns elements no originals que amb el pas dels anys s’havien afegit a l’edifici, bàsicament, les restes de la casa parroquial i unes capelles del segle XIV. També es van restaurar algun dels desperfectes produïts pel saqueig i l’incendi del 1936. Anys després, el 1966, s’hi va fer una nova actuació per tal de solucionar les humitats i la manca de ventilació que afectaven les pintures. Finalment, el 2007 es va iniciar un nou procés d’estudi amb l’objectiu de dur-hi a terme una nova restauració.

Adam i Eva, a l’absis central.

Les pintures d’aquesta església són importants, perquè són de les poques pintures del romànic català que poden contemplar-se in situ.

A l’absis central, repartit en tres franges, hi podem veure la infantesa de Jesús. A la franja de dalt, d’esquerra a dreta hi ha la Visitació, el Naixement, el Bressol de Jesús, l’escena del bany i l’Anunciació dels àngels als pastors. A la franja del mig hi ha Herodes, l’Adoració dels Reis, el Nen assegut a la falda de la Mare de Déu i l’entrada de Jesús a Jerusalem. A la franja de sota hi ha cortines i tapissos a forma de ornament.

Pintures a l’absis lateral. Crucifixió de Sant Pere

Al damunt de tot, a la part del sostre de l’absis  hi podem veure el Pantocràtor: el Crist en majestat  emmarcat per la màndorla i en actitud de beneir. L’envolta el tetramorf, és a dir, els símbols dels quatre evangelistes: l’àngel que simbolitza Sant Mateu; el lleó, símbol de Sant Marc;  el bou, que simbolitza Sant Lluc; i l’àliga, que representa Sant Joan. A banda i banda del pantocràtor hi ha el judici de Salomó i Adam i Eva.

Les pintures de l’absis dret estan dedicades a Sant Pere i Sant Pau, amb els seus respectius martiris: la crucifixió de Sant Pere i la decapitació de Sant Pau.

Pintura de l’absis. Sant Pere i Sant Pau.

A l’altre absis, el de l’esquerra hi ha una representació poc vista. De fet, gairebé inèdita: Hi ha la Santa Creu, suportada per Constantí i Santa Helena que la mantenen. També hi podem veure  la invenció o reconeixement de la Veracreu i el cap de Judes amb la bossa de les monedes.

Potser no són les millors pintures romàniques que coneixem, però, com deia abans, tenen la particularitat de ser de les poques originals que s’han conservat a les parets on van ser pintades.

Aquestes pintures han fet vessar alguns rius de tinta dels especialistes que no s’acaben de posar d’acord en algunes coses. Si algú en vol tenir més informació, recentment s’ha publicat el llibre Santa Maria de Barberà del Vallès. Fe i poder darrere les imatges sacres, la tesi doctoral de Lily Arad de la Universitat de Jerusalem, que ha fet alguna conferència a la mateixa població de Barberà. En el llibre, l’autora aporta noves tesis, entre les quals destaca la relació gairebé única i directe que estableix entre les pintures de l’església romànica de Barberà del Vallès i Jerusalem, a través de les croades.

L’església romànica de Santa Maria de Barberà del Vallès és a la plaça del Mil·lenari al barri de La Romànica. S’hi accedeix per la ronda de Santa Maria. Més enllà de la mateixa església, l’entorn és força agradable: és una mena de plataforma que queda amb una certa elevació sobre el riu Ripoll. L’espai és enjardinat i s’hi pot passejar i seure en algun dels bancs a prendre el sol, a xerrar o a llegir amb tranquil·litat.

Vista general de La Romànica.

Si voleu acabar de passar l’estona, podeu fer una volta pel nucli antic de Barberà, una població que també té castell. Segons el web de l’Ajuntament de Barberà del Vallès, el castell surt citat per primer cop l’any 1005,  en el testament del vescomte Guitard, parent de Borrell II, que va dividirla propietat entre la seu de Barcelona i la Basílica barcelonesa de Sant Miquel Arcàngel.

Pintures a l’absis dret.

El castell, que pertanyia inicialment al comte de Barcelona; va passar per les mans dels Ribes, els Montcada i, el 1599 Felip III la va cedir com a favor als Galceran de Pinós. El 1702, Felip V va nomenar Galceran de Pinós primer marquès de Barberà.

A l’Edat Moderna,  Barberà era un lloc de pas, situat al camí ral de Barcelona. El 1619 ja s’havia construït un casalot molt gran, amb capacitat per a molts hostes i tot tipus de serveis: l’Hostal Nou. El 1750 es van construir en una sola part del camí ral casetes en filera que apareixen documentades amb el nom de l’Hostal Nou.

© Textos i fotos: Joan Àngel Frigola
Col·laboració: Anna Cebrián
Emès a Ràdio Gràcia el 28 de gener de 2014

Església Romànica de Santa Maria
Plaça del Mil·lenari
Barberà del Vallès

Més informació:
Parròquia de Santa Maria
Avinguda Generalitat, 79.
Telèfon: 93 718 01 50.