Avui ens acostem a una avinguda barcelonina amb molta història i amb força edificis interessants. És una avinguda molt literària, perquè més d’un autor l’ha fet sortir a les seves obres. I cinematogràfica, també, perquè alguna d’aquestes novel·les ha estat portada al cinema. És una avinguda on el compositor i  pianista Enric Granados hi va tenir una sala de concerts. A més, durant anys hi va circular un dels elements més icònics de Barcelona, el Tramvia Blau. Avui anem a passejar per l’avinguda del Tibidabo.

Tot el que fa referència a la urbanització del Tibidabo està íntimament relacionat amb un nom, el doctor Salvador Andreu. Ell és qui va tenir la idea de fer-hi una ciutat jardí i qui, amb altres persones, això si, va estar al darrera de la urbanització de l’avinguda del Tibidabo, de la construcció del que posteriorment coneixeríem com a Tramvia Blau, del funicular (avui modernitzat i reanomenat com a Cuca de llum) i del parc d’atraccions que hi ha al cim de la muntanya.

Històricament, el Tibidabo no havia estat massa present en la vida dels barcelonins i de la resta d’habitants dels municipis del pla de Barcelona, més enllà de ser aprofitat com a zona de cacera per la noblesa. Així ho descriuen els autors del llibre Un segle pujant al Tibidabo: “El Tibidabo i la ciutat de Barcelona s’havien ignorat recíprocament durant molts segles. Tot i que, ja en el segle XIV, el document Recognoverunt proceres hi situava un dels límits del territori de Barcelona, aquella muntanya era, per als barcelonins i els habitants dels pobles dels voltants, un lloc remot, allunyat de les muralles de la ciutat i aïllat per la seva alçada imponent i per la fondària dels seus boscos, escenari ideal de caceres reials i retir espiritual de monjos i eremites”.

Tot això va començar a canviar al segle XIX quan la ciutat, encara encotillada per la muralla, va arribar a tenir un alt índex de densitat i d’insalubritat, i va començar a plantejar-se la forma de millorar aquesta situació. Arribaren les teories higienistes i es va reclamar l’enderroc de les muralles com a solució del problema. Algunes famílies benestants van començar a buscar espais fora de la ciutat, fa pocs programes en vam veure un exemple, quan vam dedicar una sortida al palau del Marqués d’Alfarràs, situat a les estivacions de Collserola, i explicàvem com, l’any 1821 part de la família Desvalls van anar a viure-hi tot fugin d’una epidèmia de febre groga.

Anem però cap el Tibidabo. Salvador Andreu i Grau era un doctor en farmàcia que va fundar uns laboratoris amb el seu nom, Laboratoris del Doctor Andreu, amb els quals va fabricar unes pastilles contra la tos, les pastilles del Doctor Andreu, que es van fer molt populars i que li van produir molts beneficis econòmics. Glòria Soler i Eugènia Vidal, autores del llibre L’avinguda secreta. Un llegat històric al peu del Tibidabo expliquen la relació de Salvador Andreu amb l’avinguda del Tibidabo: “La urbanització d’una amplia avinguda al peu de la muntanya del Tibidabo va ser una iniciativa del farmacèutic Salvador Andreu i Grau. L’empresari fou testimoni dels embats que van afectar Barcelona durant la segona meitat del segle XIX –les guerres carlines, dos episodis de còlera (1854 i 1865), la crisi industrial i les convulsions socials. La ciutat s’havia convertit en una ratera insalubre i perillosa, una olla en permanent ebullició a la qual urgia fer canvis estructurals”.

Quan el doctor Andreu va decidir invertir en el sector immobiliari, al darrer quart del segle XIX, degut a l’augment de preus de la zona de l’Eixample pel nombre de nous rics que hi volien invertir, va decidir fer-ho fora del nucli urbà barceloní. Així ho expliquen les autores de L’avinguda secreta: “El consegüent augment dels preus dels terrenys que provocà aquesta demanda inversora va decidir Salvador Andreu a traslladar les seves operacions especulatives cap als afores de la ciutat. En primer lloc, va comprar quatre cases velles a l’antiga vila de Gràcia, però en incrementar-se també el preu del sòl en aquella zona, va interessar-se per Sant Gervasi. Malgrat la incomunicació d’aquest barri amb la resta de la ciutat, s’engrescà fins al punt de construir-s’hi un habitatge i traslladar-hi la família”.

Les autores afegeixen que el doctor Andreu va apostar pel creixement de la ciutat cap a la muntanya i que: “Molt aviat va idear un projecte de més volada: la promoció de la venda de terrenys i torres amb jardí al peu del Tibidabo. Amb aquest propòsit i en assabentar-se que estaven a la venda els terrenys i la casa pairal de la família Parés, que eren contigus a la carretera de Cornellà a Fogars i arribaven fins a sota el cim –el Frare Blanc-, no va dubtar a comprar-los”. Val a dir que la carretera de Cornellà a Fogars és, en aquest tram, l’actual passeig de Sant Gervasi i que el Frare Blanc és una antiga masia que rep aquest nom per l’hàbit dels frares dominics que l’havien ocupat anys abans.

Salvador Andreu va convèncer l’industrial Romà Macaya  i inversors, com Ròmul Bosch i Alsina i Teodor Roviralta, entre altres, i van fundar la Societat Anònima El Tibidabo. Els primers edificis que es van aixecar a l’avinguda foren segones residències de famílies benestants, entre les quals les cases Fornells, Roviralta i Casacuberta, totes projectades per l’arquitecte Joan Rubió i Bellver. El Tibidabo començava a fer-se popular i es van aixecar veus contra la seva privatització, per això l’empresa va reaccionar i, com expliquen les autores de L’avinguda secreta,  en un escrit adreçat a l’Ajuntament afirmava que: “L’operació que estava portant a terme pretenia posar a l’abast del conjunt de la població barcelonina uns habitatges i un entorn que fins llavors havia restat exclusiu de les segones residències de les classes benestants. Es tractava, doncs, de construir-hi un suburbi jardí de primera residència amb un conjunt de serveis per a tota la ciutat”. Està clar que, com afegeixen les mateixes autores: “Els promotors d’El Tibidabo SA eren conscients que la viabilitat del seu projecte depenia d’aconseguir situar-se per damunt de la controvèrsia política i, per tal d’aconseguir-ho, paral·lelament a la tasca immobiliària, van participar i promoure un seguit d’obres públiques”.

Sigui com sigui, el projecte va anar tirant endavant i ens va deixar el Tibidabo que coneixem avui, amb el temple expiatori i el parc d’atraccions al cim, el funicular que hi puja, avui convertit en atracció turística amb el nom de Cuca de llum; el Tramvia Blau, aturat fa anys per problemes de seguretat; i un seguit d’edificis d’interès repartits, a banda i banda, per tota la llargada de l’avinguda.

Abans de repassar els edificis  que hi podem contemplar, aturem-nos un moment en la història del Tramvia Blau, que, juntament amb el funicular del Tibidabo, ser inaugurat el dia 29 d’octubre de 1901, però la cosa no va anar com s’esperava. Així ho expliquen Ferran Armengol, Miguel Angel Haro, Eugeni Luque i Carlos Urkiola, autors del llibre Un segle pujant al Tibidabo: “Per tal de facilitar l’assistència a l’acte, el tramvia i el funicular començaren a funcionar a partir de la una de la tarda, reservat als convidats, que sumaven aproximadament unes cinc-centes persones entre premsa i altres personalitats. El Tibidabo va convocar els convidats a les seves oficines del número 9 del passeig de Gràcia per tal de recollir les invitacions. Malgrat la previsió i els anuncis a la premsa, l’arribada del convidats al Tibidabo va ser realment caòtica, fins al punt que molts van renunciar al funicular i el tramvia i van preferir pujar a peu fins els cim de la muntanya”. Afegeixen els mateixos autors: “Aquella accidentada inauguració semblava portar funestos presagis, però el més important era que, per fi, el funicular i el tramvia del Tibidabo eren ja una realitat”.

Inicialment, el tramvia unia el passeig de Sant Gervasi, a l’actual plaça de Kennedy, amb l’estació inferior del funicular, però l’any 1906 es va posar en marxa una nova línia que arribava fins a Vallvidrera, que va funcionar fins l’any 1937. Segons expliquen els autors del llibre Un segle pujant al Tibidabo: “Tot i estar unides físicament, des del punt de vista històric, de l’explotació i, fins i tot, administratiu eren dues línies completament diferents”.

 

El Tramvia Blau va ser propietat de la Societat Anònima Tibidabo fins el març de 1979, quan va ser cedit a l’Ajuntament de Barcelona, que vuit anys abans, el 1971, havia eliminat tota la xarxa de tramvia de la ciutat, per això va seguir funcionant fins l’any 2018, quan es va aturar perfer-hi obres de modernització, necessàries per garantir-ne la seguretat. Convertit en icona de la ciutat, moltes veus han demanat que torni a funcionar. El problema és que, a més de modernitzar tota la infraestructura del tramvia, també cal reurbanitzar la mateixa avinguda del Tibidabo. Ara, vuit anys després que el Tramvia Blau fes el darrer viatge, sembla que l’Ajuntament ha decidit posar-s’hi, tot i que la complexitat del projecte i de les obres faran que encara triguem uns anys a tornar a veure el Tramvia Blau en funcionament.

L’avinguda del Tibidabo comença a la plaça de John F. Kennedy, creuada pel passeig de Sant Gervasi i acaba a la plaça del Doctor Andreu, on hi ha l’estació inferior del funicular. A punta i punta hi ha dos parcs. A la part de baix, amb entrada pel passeig de Sant Gervasi, hi ha el parc de la Tamarita i a dalt de tot, a l’interior d’un revolt que fa l’avinguda, hi ha el parc de la Font del Racó, avui tancat per obres de remodelació necessàries per garantir la seguretat del usuaris. A banda i banda i en tota la llargada de l’avinguda, hi ha força edificis d’interès, alguns dels quals protegits pel Catàleg de Patrimoni.

Abans de veure els edificis que hi ha, veiem com es va plantejar el projecte de l’avinguda, segons ho expliquen les autores de L’avinguda secreta: “El projecte de l’avinguda del Tibidabo s’articulà a partir d’un eix central simètric de 25 metres d’amplada i amb voravies arbrades de 6 metres que, en funció del relleu i a mesura que es guanyava altura, seguia un primer tram recte i un segon de més sinuós. Les característiques excepcionals i innovadores d’aquesta intervenció expliquen que se l’hagi associat amb altres teories i pràctiques urbanístiques contemporànies”.

En un carrer amb poc més de 80 números, com és el cas de l’avinguda del Tibidabo, les autores de L’avinguda secreta destaquen fins a 37 edificis singulars, entre els quals destaquen quatre estils: historicisme, modernisme, noucentisme i racionalisme. Segons aquestes autores: “Les construccions de l’avinguda del Tibidabo configuren una mostra representativa d’un determinat ideal arquitectònic: el de la gran burgesia catalana del primer quart del segle XX, però també el d’una nova generació d’arquitectes procedent de l’escola de Barcelona –reconeguda oficialment l’any 1875- que anhelava incorporar uns nous cànons estètics a la ciutat. La personalitat de les cases que integren el carrer es relaciona íntimament amb l’estètica culta i refinada dels seus habitants, ja present a les residències d’estiu que s’havien edificat a la plana barcelonina cap a l’últim terç del segle XIX.”

Nosaltres destacarem només uns quants d’aquestes edificis. Al principi del carrer, al número 2, fent cantonada amb el passeig de Sant Gervasi, i al davant del parc de la Tamarita, hi ha la torre Andreu, coneguda com La Rotonda, obra de l’arquitecte Adolf Ruiz Casamitjana. D’estil modernista és un edifici emblemàtic que ha estat notícia per litigis legals relacionats amb unes polèmiques obres de rehabilitació que una plataforma veïnal va dur als jutjats.

Al número 8 hi ha la casa Francesc Rocamora, obra del mestre d’obres Josep Masdéu Puigdemasa, un edifici modernista de darrera hora, amb una planta irregular. A la vorera del davant, una mica més amunt, als números 9, 11 i 13,  hi ha un conjunt de tres torres unifamiliars d’estil eclèctic, obra de Antoni Millàs per encàrrec de  Josefa Orpí Almirall que avui és un centre mèdic. Una mica més amunt hi ha una mena de palauet noucentista, obra d’Enric Sagnier i Villavecchia, és la casa del doctor Joan Andreu Miralles, que durant la guerra civil va convertir-se en el consolat de la Unió Soviètica. D’aquella època conserva un refugi subterrani fet amb formigó. A continuació hi ha la torre del doctor Salvador Andreu, obra del mateix Enric Sagnier, totes dues són fetes entre 1915 i 1918.

Si tornem a la vorera del davant, la dels números parells, hi ha una façana de color groc, amb tres portes i amb les figures de quatre muses, dues a cada punta de l’edifici, és el que queda de la sala de concerts que el doctor Andreu va fer construir per al compositor i pianista Enric Granados. Després de passar per diferents mans, l’edifici acabarà sent un centre mèdic. L’especulació urbanística s’ha endut un patrimoni històric i cultural important, perquè al seu interior hi havia dues sales amb una sonoritat perfecta, segons explicava un reportatge de La Vanguardia de principi de segle XX. Malgrat els esforços de la plataforma Salvem la sala Granados, tot l’edifici va anar a terra i es conserva només la façana, perquè està protegida com a part del conjunt de l’avinguda.

Una mica més a munt i a la vorera del números senars, als números 23-25 hi ha una curiosa torre, projectada pel mestre d’obres Josep Masdéu Puigdemasa, és la torre Bernat i Creus II, construïda el 1906. Al costat mateix hi ha la torre Bernat i Creus I, encarregada també per Manuel Bernat i Joaquim Creus, però projectada pel també mestre d’obres, Josep Pérez Terraza, i que té decoració amb escultures i pintures al·legòriques a la façana. Una mica més amunt trobem un altre dels edificis més destacats de l’avinguda, el Frare Blanc, o torre Roviralta, una antiga masia, que havia estat ocupada per frares dominics, d’aquí el nom de “Frare Blanc” pel color del seu hàbit, que Teodor Roviralta va fer reformar completament. El projecte d’aquest edifici modernista és de l’arquitecte Joan Rubió i Bellver. A la mateixa vorera i just abans d’arribar a ronda de Dalt, hi ha una altre edifici del mateix arquitecte, és la Casa Fornells, un edifici modernista medievalista de maó vist que fa cantonada amb el carrer de Bosch i Alsina.

A la vorera del davant, al número 32, també just abans de la ronda de Dalt, hi ha la casa Alfons Macaya, obra d’Enric Sagnier, i que és l’edifici on Carlos Ruiz Zafón hi situa part de la trama de la seva novel·la L’ombra del vent. Al costat hi ha una altra obra de Sagnier, la torre Salvador Andreu II, que el doctor va encarregar com a casa d’estiueig. La part de sobre de la ronda de Dalt, la més sinuosa de l’avinguda, té alguns altres edificis d’interès. Al número 43 hi ha una antiga residència unifamiliar reconvertida en seu de la Universitat Oberta de Catalunya. Al davant, al número 48, hi ha la casa Muntadas, de l’any 1901, projectada per Josep Puig i Cadafalch. L’edifici principal no es pot veure gaire bé, perquè és a l’interior d’una gran finca envoltada per una tanca d’obra, que també té interès.

L’avinguda del Tibidabo acaba a la plaça del Doctor Andreu, on hi ha l’estació inferior del funicular, un edifici fet a imatge de les estacions de tren de l’època. Al costat, com a gran colofó de l’avinguda, i ja amb adreça del carrer de Manuel Arnús, 1-31, hi ha una altra obra d’Enric Sagnier, la casa Manuel Arnús o El Pinar, un gran edifici modernista medievalista, en una finca amb grans jardins a l’entorn.

En definitiva, l’avinguda del Tibidabo és una mena de museu d’arquitectura a l’aire lliure, amb un munt d’edificis d’interès, alguns d’interès especial, construïts a principi del segle XX per famílies de la burgesia catalana i que avui s’han convertit en centres educatius, en centres mèdics, seus de consolats, fundacions o restaurants amb moltes forquilles i fins i tot estrelles.

 

Avinguda del Tibidabo
Barcelona

Text i fotos: Joan Àngel Frigola
Foto Tramvia Blau: Fundació TMB
Col·laboració: Anna Cebrián

Bibliografia

SOLER, Glòria; i VIDAL, Eugènia. L’avinguda secreta. Un llegat històric al peu del Tibidabo. Ajuntament de Barcelona. Barcelona, 2014.

ARMENGOL i FERRER, Ferran;  HARO PROVINCIALE, Miguel Ángel; LUQUE FARRIS, Eugeni;  i URKIOLA CASAS, Carlos. Un segle pujant al Tibidabo. Ajuntament de Barcelona. Barcelona, 2002.