El 18 de juliol de 1936 va esdevenir-se un fet que va marcar per sempre el destí de Catalunya i de tot l’estat espanyol. Un grup de militars es va revoltar contra el govern de la República, legalment establert. Aquell fet, com és sabut, va desembocar en una guerra civil que va durar tres anys, fins l’abril de 1939. Gairebé noranta anys després encara queden un munt de vestigis arreu del territori català. La periodista Aure Farran Llorca ha recorregut la geografia catalana per visitar un bon nombre de llocs on els efectes d’aquell conflicte armat encara hi són ben presents i els ha recollit al llibre Vestigis de la Guerra Civil, editat per Viena Edicions.

Trinxeres als tossals de Montgai.

Tot i que han passat gairebé 90 anys des de l’inici de la guerra civil provocada pel cop d’estat d’uns militars revoltats, encara són molts els vestigis que es poden veure i visitar en moltes ciutats i poblacions catalanes. Entre els vestigis que explica Aure Farran, n’hi ha que són ben patents i que es conserven clarament en la memòria col·lectiva, hi ha espais memorials que recorden fets i, també hi ha aspectes no tant coneguts, però que van deixar empremta en el territori.

El llibre comença amb una introducció on l’autora explica que: “La voluntat d’aquest llibre és contribuir a difondre el fet més important i dramàtic de la nostra història col·lectiva contemporània amb una proposta que permet recórrer indrets del país on podem fer memòria d’aquella guerra, perquè parlar-ne i recordar-la des de la proximitat és una necessitat i un deure cívic, i més si tenim en compte el context històric actual, amb el perillós auge de l’extrema dreta arreu del planeta”.

Búnquer a la platja de Cunit.

Després de presentar la cronologia del conflicte armat, l’autora va repassant, al llarg de trenta-dos capítols, diferents espais del territori on hi ha un o més vestigis de la guerra civil, espais que mostren diferents aspectes de la guerra. El llibre parla dels tres dies de març de 1938 en que Barcelona va viure bombardejos continuats i com la població va organitzar-se per construir refugis per defensar-se dels atacs aeris. Però la capital catalana no va ser l’única ciutat que va patir bombardejos, n’hi va haver d’altres, com Agramunt, Lleida o Granollers.

Centre d’interpretació de l’Aviació Republicana a Santa Margarida i els Monjos.

Aure Farran també explica la repressió i les lluites que es van viure a la rereguarda i com es va organitzar un sistema de defensa de la costa, davant la possibilitat d’un atac per mar. Encara es poden veure nius de metralladores a la platja de poblacions com Cubelles, Vilanova i la Geltrú o Santa Susana.

Fins al 1936 a Espanya pràcticament no existia l’aviació militar, era una part de la  Marina. Va ser amb la guerra que la República va crear l’arma de l’aviació i ho va fer amb suport de la URSS, que enviava armament i instructors, però els feixistes tenien el suport directe de les aviacions alemanya i italiana. Tot i això l’aviació republicana va aconseguir fer-hi front fins a cert punt. A Catalunya es va construir una xarxa d’aeròdroms escampats arreu del territori. Algunes d’aquestes instal·lacions s’han recuperat i museïtzat tot recordant el paper que va tenir La Gloriosa, que es com es va anomenar l’aviació republicana, que, com diu l’autora: “Va lluitar en inferioritat de condicions, però amb valentia, contra l’aviació del bàndol insurrecte, que comptava amb el suport de l’aviació alemanya i la italiana”.

Cova de Santa Llúcia a la Bisbal de Falset.

Entre els aspectes de la guerra que explica Aure Farran, hi ha l’apartat de la sanitat i l’atenció als ferits, en aquest sentit destaquen els anomenats hospitals de sang, algun dels quals van instal·lar-se llocs tan insospitats com la cova de Santa Llúcia a la Bisbal de Falset, o un tren a l’interior del túnel de l’Argentera, per evitar ser vistos des de l’aire.

Com més avançava el conflicte les institucions republicanes van haver d’anar-se retirant i buscant nous llocs i espais on instal·lar les respectives seus i amagar el patrimoni, així, a la mina Canta, a la Vajol s’hi va amagar part del tresor artístic i monetari de la Generalitat. I el mateix va passar amb les legacions diplomàtiques estrangeres, de manera que moltes ambaixades i consolats van instal·lar-se en edificis de la comarca del Maresme. I en les darreries de la guerra moltes poblacions van haver d’atendre el gran nombre de refugiats que fugien camí de l’exili.

Espai memorial a la cota 705 a la serra de Pàndols.

A banda de la Batalla de l’Ebre, segurament la més coneguda i recordada, hi va haver altres punts on hi va haver enfrontaments aferrissats i tot i que la guerra va acabar, oficialment, l’1 d’abril de 1939, aquest final no ho va ser per a tothom, durant anys els maquis van seguir lluitant. Les fosses comuns són una de les moltes conseqüències de la guerra civil i el llibre hi ha un capítol on es fa patent la necessitat de saber on són, perquè això contribueix a la recuperació de la memòria històrica i permet tancar el dol a algunes famílies.

Cementiri de Tarragona.

Aquí i allà, són moltes les poblacions on hi ha espais de memòria. Alguns més grans, altres més petits: refugis, museus, centres d’interpretació, petites exposicions o simples plafons, però tots importants per recordar el que va passar… Aquest és un llibre molt transversal, perquè la guerra té molts aspectes i tot i  afectar a tot el territori, no ho va fer de la mateixa manera a tot arreu.

El llibre, Vestigis de la Guerra Civil, editat per Viena Edicions, ha estat promogut pel diari Ara i compta amb la col·laboració del Memorial Democràtic de la Generalitat de Catalunya i la Diputació de Barcelona.

Al programa de Ràdio Gràcia n’hem parlat amb Aure Farran Llorca, autora del llibre. Podeu escoltar la conversa en aquest enllaç.

Text: Joan Àngel Frigola
Fotos: Aure Farran Llorca.

FARRAN LLORCA, Aure. Vestigis de la Guerra Civil. Memòria d’una guerra. Viena Edicions. Barcelona, 2025.