La sortida d’avui ens porta a visitar dos edificis pensats originàriament per a conrear-hi plantes, però que han tingut diferents usos i han viscut un munt de vicissituds des de que van ser pensats i dissenyats al darrer terç del segle XIX. Són dos edificis propers, que estan en un espai declarat monument historicoartístic des de l’any 1951. Avui ens acostem al parc de la Ciutadella de Barcelona per visitar l’Umbracle i el renovat i recuperat Hivernacle, dues mostres rellevants de l’arquitectura del ferro.

Ambdós edificis tenen l’origen al darrer terç del segle XIX, moment en que es va decidir fer un parc públic a l’espai que, durant gairebé un segle i mig, havia ocupat la ciutadella militar que Felip V havia fet construir per controlar la ciutat, després del 1714, sobre gran part del que havia estat el barri de la Ribera. Així, amb l’objectiu de recuperar per al gaudi de la ciutadania el lloc d’infausta memòria que havia atemorit i fet patir la ciutat, l’any 1871 l’Ajuntament de Barcelona va  convocar un concurs públic per urbanitzar aquell espai. Tot i que s’hi van presentar tres projectes, el concurs va ser declarat desert perquè cap dels projectes complia els requisits que es demanaven a les bases. Per això, es va obrir una segona convocatòria que va guanyar Josep Fonseré i Mestre amb el lema  Los jardines son a la ciudad lo que los pulmones al cuerpo humano.

Joan Molet Petit, autor del llibre Un triomf inesperat: l’Exposició Universal de Barcelona 1888, explica com havia pensat Fontseré el parc: “L’espai interior delimitat per les avingudes, pensades per ser recorregudes a peu, però sobretot amb cotxe descobert de cavalls, tot deixant-se veure, es dividia en dos sectors: el que mira a muntanya s’estructurava en forma de jardí pintoresc a l’anglesa, amb llac, rierol i cascada inclosos, i el que mira a mar esdevenia una gran esplanada, on es preveia construir un gran palau per a exposicions industrials i de belles arts, un altre dels requisits de les bases del concurs. […] es reservaven espais per a d’altres serveis habituals en els parcs de l’època, com ara hivernacles, instal·lacions zoològiques, grans gàbies per a ocells, jardí botànic, vivers, un cafè i una vaqueria suïssa […], un lloc dedicat al consum de la llet”.

Cal recordar que estem parlant de finals del segle XIX i que en aquella època un dels entreteniments de la burgesia era passejar amb cotxe de cavalls per veure i fer-se veure. Barcelona tot just acabava d’obrir-se a l’Eixample, un cop alliberada de l’encotillament de la muralla que l’encerclava i que l’estat va negar-se a enderrocar fins a meitat d’aquell segle XIX. També era una època en que començava a veure’s la importància d’una bona alimentació i una bona higiene, i també hi havia interès per tenir més coneixements sobre els animals i la natura en general, d’aquí que, tal com diu Joan Molet, el projecte de Fontseré estigués pensat com “un programa d’usos relacionats amb la higiene i amb l’educació, a través del lleure”. En aquesta línia, de fet, el parc de la Ciutadella va estar pensat com un gran museu a l’aire lliure, però moltes de les coses que s’havien projectat, no van arribar a fer-se.

Per començar, Josep Fontseré va ser apartat ben aviat de la direcció d’obres. Així ho explica Joan Molet a l’obra citada: “El projecte va ser sotmès aquell mateix any a la revisió dels arquitectes Elies Rogent i Joan Torras i Guardiola, membres de l’Academia Provincial de Bellas Artes de Barcelona, i d’Antoni Rovira i Trias, arquitecte municipal. Fontserè va ser nomenat director de les obres del parc, la qual cosa va suscitar el recel de Rovira, i va desencadenar un conflicte de competències ja que l’autor del projecte era mestre d’obres i amb aquest títol no estava facultat per dirigir obres públiques”.  Molet explica també que, finalment, “la ‘Real Academia de Bellas Artes de San Fernando’ va resoldre que Fontserè no podia ser director de les obres del parc, de manera que a partir del gener del 1875 tots els seus projectes van haver de ser revisats i aprovats per Rovira”. Tot i això, Fontseré va dissenyar diferents elements i edificis, entre els quals l’Hivernacle.

Però encara hi va haver un altre factor que va marcar definitivament l’esdevenir del parc i, lògicament, dels dos edificis que són objecte de la nostra sortida d’avui, la celebració de l’Exposició Universal de 1888. Joan Molet explica quin en va ser l’origen: “La història de l’Exposició Universal de Barcelona va començar oficialment el dia 11 de març de 1885, quan Eugenio Rufino Serrano de Casanova va presentar una instància a l’Ajuntament  en la qual demanava l’autorització per celebrar una exposició internacional entre el 15 de setembre de 1887 i l’1 d’abril de 1888 i sol·licitava que se li cedís gratuïtament l’ús d’un espai de titularitat municipal d’uns 200.000 metres quadrats”. Com sabem, l’Ajuntament va acabar acceptant la idea i l’Exposició va celebrar-se entre el 8 d’abril i el 9 de desembre de 1888, tot i que no va ser Serrano qui es va fer càrrec de la organització.

Fet aquest preàmbul, anem als dos edificis que ens ocupen avui. Abans, però, mirem quina definició en fa de cadascun el diccionari  de l’IEC. De l’hivernacle ens diu que és una “construcció amb coberta i parets transparents, on es conreen plantes en les condicions més favorables perquè es facin”. I de l’umbracle en fa la següent definició: “Lloc disposat de manera que, tot donant pas a l’aire, resguarda dels rajos de sol les plantes que s’hi posen”.

Ambdós edificis estan ubicats al cantó Llobregat del parc de la Ciutadella i conformen tot el lateral del passeig de Picasso conjuntament amb dos edificis que formen part del Museu de Ciències Naturals de Barcelona, el Castell dels Tres Dragons, avui tancat per obres, i el Centre Martorell d’Exposicions, que fou inaugurat el 1882 com a Museu Martorell. Aquest darrer està situat entre l’Hivernacle i l’Umbracle, tot i que físicament no els separa, perquè és de planta rectangular. Entre tots tres edificis hi ha uns jardins. Podríem dir que els tres edificis estan col·locats formant una mena de claudàtor.

Els dos edificis que visitem avui han viscut diferents vicissituds als llarg de la seva més que centenària vida. I ambdós han passat per èpoques complicades. Aquesta era la seva situació segons el llibre El Parc de la Ciutadella. Una visió històrica, publicat per l’Avenç i l’Ajuntament de Barcelona l’any 1984 i del qual són autors Manuel Arranz, Ramon Grau i Marina López: “L’Umbracle, restaurat suara, ens fa sentir de prop l’afany de pau dels homes trasbalsats per la revolució industrial i les seves esperances de redempció a través de la mateixa industrialització”. I afegeixen: “L’Hivernacle, una mica estrafet (no cal negar-ho), mereixeria una renegació (sic)  similar. Per ara es manté ocupat per una vegetació descontrolada i monòtona -avui ficus i costelles d’Adam són massa populars per justificar tot un hivernacle públic- i ple de gats que entren i surten lliurement pels mil forats oberts en els vidres per les pedregades dels brètols”.

Si bé ambdós edificis han viscut èpoques no gaire bones, per dir-ho d’alguna manera, l’Hivernacle, que va ser un dels pocs edificis del parc que va poder fer el mateix Fontserè, és el que ha viscut més moments difícils, fins al punt que l’edifici que ens ha arribat fins avui no és el que va construir ell. El primer problema greu ja el va tenir als pocs anys de vida. Aquell edifici va haver de ser enderrocat després de quedar molt malmès pels efectes d’una gran tempesta que va patir Barcelona el dia 7 de setembre de 1887. Segons la premsa de l’època va caure una forta pedregada i va haver-hi grans ventades que van causar moltes destrosses a la ciutat i l’hivernacle va quedar molt malparat. Amb tot, tenim constància de com era l’edifici l’any 1884 gràcies a una imatge publicada el 15 de març d’aquell any  al número 106 de la revista La Il·lustració Catalana.

L’octubre de 1887 es va presentar el projecte del nou hivernacle, obra de Josep Amargós Samaranch, però abans va haver d’enderrocar-se l’edifici de Fontserè i va haver-se de construir el nou a corre-cuita, perquè l’abril de 1888 havia d’inaugurar-se l’Exposició Universal. És probable que aquestes presses a l’hora de construir-lo hagin comportat alguns dels problemes que ha tingut l’edifici al llarg dels anys. El nou hivernacle era més gran, amb tres naus, la central més alta i més gran, que finalment va quedar oberta pels dos costats.

En els més de 135 anys d’història ha anat alternant moments de plenitud amb moments de desús i deixadesa. Acabada l’Exposició Universal va haver-hi diverses propostes per donar ús a l’edifici: El 1893, l’Associació de Publicistes de Barcelona en va demanar la cessió com a seu, fer-hi classes i posar-hi una biblioteca i una pinacoteca d’art modern, però el projecte no va quallar. A la primera dècada del segle XX l’edifici es feia servir només com a dipòsit temporal de plantes i estava en molt males condicions. El 1907 va ser la Junta de Ciències Naturals, depenent de l’Ajuntament, qui va demanar que es restaurés i va proposar fer-hi un aviari, un terrari i un estany amb peixos. Tampoc va tirar endavant, però el 1915 van iniciar-se obres de rehabilitació a càrrec d’Antoni Falguera, responsable municipal de jardineria pública.

Una de les èpoques de més esplendor va ser entre meitat de la dècada de 1910 i meitat de la de 1920, quan el botànic Pius Font i Quer va fer-se càrrec de la secció de Botànica de la Junta de Ciències Naturals i l’Hivernacle va convertir-se en annex del veí Museu de Ciències Naturals. La dictadura de Primo de Rivera va ser una nova mala època per a l’edifici, que reviuria de nou durant la primera meitat de la dècada de 1930, quan s’hi van organitzar concursos de canaricultura i exposicions de bolets que van tenir molt d’èxit. Com en moltes altres coses i molts altres edificis de la ciutat, la guerra civil va malmetre de nou l’edifici i va tornar a omplir d’ombres el seu futur. No va ser fins a la dècada de 1950 que van tornar a fer-se obres de millora i es va fer el tancament de la nau central. A meitat de la dècada s’hi van tornar a celebrar activitats, com concursos i exposicions d’ornitologia, amb una important presència d’ocells exòtics.

Amb tot, a la dècada de 1960 l’edifici tornava necessitar una nova rehabilitació, que va coincidir amb una reforma a fons del parc de la Ciutadella. El 1963 van iniciar-se obres a fons del llac, de la cascada, de l’Umbracle i, a partir de 1965, de l’Hivernacle, que en aquella època va tornar a lluir amb un bon nombre de plantes tropicals ben cuidades i etiquetades… fins a la dècada de 1970, quan va arribar un nou declivi, que va coincidir amb la incorporació al verd urbà de diferents finques particulars que l’Ajuntament va anar adquirint, com els parcs de les Aigües i del Castell de l’Oreneta o els jardins de Vil·la Amèlia.

El desembre de 1983 va arribar una nova rehabilitació (ja hem vist en la cita d’abans que l’edifici no estava en la seva millor època), aquest cop amb l’objectiu de convertir-lo en un equipament per a fer-hi activitats i exposicions. Entre altres coses s’hi va dur a terme alguna actuació del Festival Grec. I l’any 1995 la nau més propera al passeig de Picasso va ser convertida en restaurant. També hi havia un espai per a concerts de música clàssica i jazz i exposicions temporals, mentre que l’altre nau tenia una mostra permanent de plantes.  Ja al segle XXI, s’hi han fet algunes intervencions a la coberta (2007 – 2009) i també es va començar una rehabilitació integral l’any 2015, però l’empresa encarregada va fer fallida.

Finalment, el desembre de 2023 obria de nou les portes, després d’una rehabilitació integral que ha buscat retornar l’Hivernacle al seu aspecte original. Avui ha tornat a l’ús per al qual va ser pensat: mantenir una col·lecció botànica i divulgar el coneixement científic entre la ciutadania. Amb les obres, s’han recuperat els plafons decoratius amb motius florals que hi va fer Alexandre de Riquer i allà on no s’ha pogut recuperar, s’han reproduït. S’ha posat nom a les dues naus laterals. Picasso és la del cantó del passeig del mateix nom i Magnòlies és la que dona a l’interior del parc, i que és la que acull les plantes de la col·lecció botànica i a més hi ha alguns petits plafons amb informació sobre la història i funcions dels hivernacles i la història d’aquest en particular. La nau Picasso està dedicada a activitats i tallers de petit format i la nau central, on hi ha un punt d’informació, pot fer d’espai d’ús polivalent.

L’Umbracle va ser construït entre els anys 1883 i 1887 per Josep Amargós a partir d’un projecte de Josep Fontserè. Poc després, però, de cara a l’Exposició Universal del 1888, va ser reformat per convertir-lo en sala de festes i conferències. Acabat l’esdeveniment, el mateix Josep Amargós, aleshores sota el guiatge d’Elies Rogent, va retornar-li l’aspecte i les funcions originals.

L’estructura de l’Umbracle està feta amb pilars de foneria i bigues corbades de ferro lligades per jàsseres, també de ferro. La coberta és una volta de cinc arcades amb llistons de fusta transversals. La volta central és més gran i més alta, i a banda i banda n’hi ha dues de més petites, l’una més baixa que l’altra. Tot plegat fa un joc de llums i ombres que recrea força bé les condicions dels boscos on creixen les espècies que hi ha plantades. I veient els exemplars que hi ha, és força evident que les plantes s’hi troben bé i que l’edifici compleix la funció per a la qual va ser construït.

La història de l’Umbracle ha estat menys atzarosa que la del seu veí, però també ha necessitat obres de rehabilitació en alguna ocasió. Ja hem vist que a la dècada de 1960 s’hi va fer una actuació, com en altres espais del parc. Actualment necessita també una posada al dia, que l’Ajuntament de previst dur a terme l’any 2026.

Entre les plantes de l’Umbracle n’hi ha de prou conegudes, com les hortènsies, les kènties, les gardènies o els ficus petits (Ficus benjamina); d’altres de menys freqüents, però també força conegudes, com les marqueses o les costelles d’Adam, i algunes de menys vistes, com els ficus de l’Índia, les arecàcies, les palmeres de cera o el gessamins d’hivern. Els exemplars tant de les plantes més conegudes com de les menys freqüents que conté l’Umbracle són força grans, i en entrar al recinte, la sensació és de frondositat; s’hi respira un ambient força diferent, més tranquil, com aïllat del bullici que omple el parc, més enllà de les quatre parets.

L’espai està organitzat amb un parterre central i un altre que recorre les quatre parets amb un passadís central prou ample per on es pot passejar amb comoditat i on hi ha instal·lats uns quants bancs per seure-hi i poder contemplar amb tranquil·litat les plantes. En imatges de l’època es pot veure que originàriament el parterre inicial era molt més petit i hi havia una font. El color que predomina és el verd, perquè la majoria són de plantes de fulles, i tot i que n’hi ha alguna que fa flor, són molt minoritàries.

Entre els exemplars que podem veure n’hi ha originaris d’Àsia, Àfrica, Amèrica i Austràlia i de països com Japó, Xina, Mongòlia, Corea, Taiwan, Filipines, Índia, Vietnam, Sri Lanka, Iemen, Argentina, Brasil, Uruguai, Paraguai, Guatemala, Panamà i Costa Rica.

 

 

Text i fotos: Joan Àngel Frigola
Col·laboració: Anna Cebrián

 

 

Hivernacle
Passeig de Picasso, 7
Umbracle
Passeig de Picasso, 13.
Parc de la Ciutadella
Passeig de Picasso, 21

 

 

 

Bibliografia

ARRANZ,  Manuel; GRAU, Ramon i LÓPEZ, Marina; El Parc de la Ciutadella. Una visió històrica. Ajuntament de Barcelona i l’Avenç. Barcelona, 1984.

MOLET PETIT, Joan; Un triomf inesperat: l’Exposició Universal de Barcelona 1888. Ajuntament de Barcelona. Barcelona, 2023.

La Ilustració Catalana, número 106. Barcelona, 15 de març de 1884.