Històricament hi ha una festa que pot ser considerada la festa de les festes. És una festa que ha tingut una gran magnificència i esplendor, que s’ha celebrat, i se celebra encara, a pobles i ciutats de formes ben diferents: processons solemnes, enramades, catifes de flors, altars guarnits, tota mena de guarniments florals, l’ou com balla… És la festa del Corpus, instituïda pel papa Urbà IV el 1264 com a festa d’exaltació del cos de Crist, tot i que es va estendre per Europa a partir d’una butlla del papa Joan XXII, l’any 1316. És una festa creada per l’església catòlica fa més de set-cents anys que va convertir-se en la manifestació més lluïda del calendari festiu. Catifes de flors a Sitges o a La Garriga; l’ou com balla a Barcelona; enramades a Arbúcies o Sallent… I la Patum de Berga. És una festa de gran solemnitat que ha perdurat en els segles, que s’ha anat adaptant a les èpoques i que encara es viu a molts pobles, ciutats i barris de Barcelona.

Durant anys, la processó era l’element més característic de la festa de Corpus, i  era, la més solemne de totes les processons. Ningú hi volia faltar. Totes les autoritats i tots els gremis hi eren presents. Joan de Déu Domènech ho explica al llibre El Corpus. Una festa de Barcelona:  “La festa del Corpus Christi és la celebració del cos de Crist. Hauria estat una de tantes festivitats que omplien el calendari litúrgic si no fos per la processó, l’aspecte més característic de la diada. Era la més solemne i espectacular de totes les que es feien. La més gran i la més vistosa. En fi, era la processó de les processons. Per commemorar el triomf de l’eucaristia, l’Església sortia al carrer per exhibir el cos de Crist. Allò que la feia diferent d’altres manifestacions litúrgiques  era la barreja d’elements religiosos i teatrals i, enmig, encens, flors i autoritats, tots en una desfilada d’hores i hores pels carrers i places de la ciutat. Un espectacle imponent –el més gran que ha conegut Barcelona”.

Per la seva banda, el folklorista Joan Amades descriu així la festa de Corpus al seu Costumari Català: “La festa del Corpus va ésser establerta a la primeria del segle XIV per una disposició pontifícia. La data fixada per a la seva celebració va coincidir amb un moment de l’any pletòric de joioses festes i expansions ben profanes i àdhuc paganes, provinents de litúrgies perdudes, de tipus agrari, encaminades a festivar genis pregons i obscurs, per tal de fer-se’ls propiciatoris perquè afavorissin la collita, o per agrair-los-en la seva bona obtenció. Aquest sentit és el que semblen tenir les festes majors; i tot allò que ja existia de més vistós i de més llampant, romanalles de religions molt anteriors al cristianisme, fou agregat a la novella festa eucarística, per tal de donar-li més lluïment i esplendidesa”.

La festa del Corpus és d’aquelles festes litúrgiques que es mouen amunt i avall pel calendari, perquè es relacionen amb el cicle lunar i està relacionada amb la Setmana Santa, que se celebra el diumenge posterior a la primera lluna plena de primavera. Cinquanta dies més tard se celebra la Pentecosta, o segona Pasqua, que és quan l’Església celebra la vinguda de l’Esperit Sant. I Corpus és onze dies després de la segona Pasqua. Això si, sempre cau en dijous i, com diu la dita, “De prop o de lluny, Corpus al juny”. Sigui com sigui, la processó, l’acte més important de la festivitat, es celebrava sempre i, si hi havia algun impediment, es canviava la data. Així va ser el 1640, l’any en que va començar la Guerra dels Segadors just el dia de Corpus, amb els fets que es coneixen com el Corpus de Sang, òbviament aquell dia no es va fer la processó, però, segons explica Joan de Déu Domènech, es va fer uns mesos després, a principi de novembre. Segons aquest mateix autor, si plovia el dia de Corpus, tenint en compte que els carrers es convertien en un fangar i que s’embrutaven les vestimentes dels participants, entre ells els canonges, es posposava la processó una setmana o per al primer dia de bonança.

El mateix Joan de Déu Domènech explica que l’any 1571 es van fer tres processons de Corpus, la primera: “El dia que corresponia. Una segona, el 18 de novembre, quan per celebrar la victòria de Lepant, en acció de gràcies, fou organitzada una processó <<como lo dia de Corpus>>. I una altra el 30 de desembre, també com a acció de gràcies, aquest cop pel naixement d’un fill del rei”. Afegeix l’autor que: “El 1585, també hi hagué més d’un Corpus. Quan Felip II va passar unes setmanes a Barcelona, la ciutat va voler homenatjar el rei oferint-li una processó del Corpus. Era un dissabte de primer de maig, quan encara faltaven dies per a la celebració de la festa; però allò que assenyalava el calendari era indiferent. En aquells anys, la processó s’havia convertit en el més gran esdeveniment festiu. La ciutat sencera desfilava, des del més sagrat fins al més esbojarrat, i frares i capellans, bisbes, animals, dimonis i ninots, tots cabien dins l’ordre processional. Era un espectacle de gran lluïment que, amb la seguretat que faria quedar bé, es podia oferir a tota mena de visites il·lustres”.

Als segles XIX i XX, a Barcelona, la processó que marcava el protocol a seguir era la de la catedral. Així s’explica a la publicació Octaves. La festa del Corpus als barris de Barcelona (1897-1965): “La processó de la Seu Catedral als segles XIX i XX, ordenada i cerimoniosa, és el model a seguir: Guàrdia Urbana de gala a peu i a cavall, soldats desfilant i soldats custodiant la processó. Trampes, bastoners, capgrossos i gegants. Porrer, bandera de Santa Eulàlia, encensers i creus processionals. Conopeu i tintinacle, els símbols basilicals, i gonfanons parroquials. Banderers, estendards i penons de gremis i confraries. Clergat i escolans, ordes religioses, ordes militars i hospitalers. Músics i cors. La custòdia amb la Sagrada Forma sobre el tron del rei Martí i sota tàlem, el bisbe i els fidels. Ciris, atxes i brandons. Ventalls, mantellines i pintes de cap. I, tancant-ho tot, la luxosa carrossa del marquès de Castellbell”.

La processó de Corpus és a l’origen dels entremesos: els gegants, el bestiari (l’àliga, el bou, la mulassa, el drac…), els diables i les músiques que els acompanyen. Així és recull a la publicació Octaves. La festa del Corpus als barris de Barcelona (1897-1965): “Fins ben entrat el segle XIX, la posada en escena de la processó, solemne, instructiva i lúdica, amb representacions itinerants i elements escenogràfics enriquint els entremesos, és l’origen d’expressions folklòriques –gegants, bestiari, diables, danses i músiques- que conformen gran part del patrimoni festiu actual. Com a festa urbana, el Corpus ha sabut integrar tot el teixit social de la ciutat atorgant-li atribucions i presència a la processó. La festa del Corpus ha estat durant segles l’autèntica festa major de Barcelona”.

Ja hem vist que la processó de la catedral era la més lluïda i la que marcava el protocol, per això, les parròquies de la ciutat, per tal de no coincidir amb la de la catedral, celebraven les seves processons vuit dies desprès, el que es coneix com a octaves. Fins el 1897 les esglésies dels pobles del pla de Barcelona celebraven la seva processó el dia de Corpus, però a partir de 1897, quan es van anar annexionant a la ciutat, primer les Corts, Gràcia, Sant Andreu de Palomar, Sant Gervasi de Cassoles, Sant Martí de Provençals i Sants; el 1904 Horta i, finalment, el 1921, Sarrià, també van passar a fer-ho l’octava, per tal de no coincidir amb la processó de la catedral.

Avui dia, molts barris i districtes tenen gegants i colles de cultura popular pròpies, però al voltant dels segles XIX i XX, això no era així i els barris llogaven el gegants de la ciutat per a les seves processons. A la publicació Octaves. La festa del Corpus als barris de Barcelona (1897-1965) s’explica com eren aquestes processons dels barris, antics pobles del pla de Barcelona: “Les autoritats locals i els prohoms de la barriada i de la parròquia (l’alcalde de barri i els jutges de pau, l’apotecari, el metge, l’advocat, l’aristòcrata que hi té casa i algun militar de la caserna més propera), armats de ciris o atxes, se situen en un lloc destacat de la processó. Les senyores, endiumenjades, amb pinta, mantellina, rosari i missal  hi posen l’accent més sofisticat. Els gremis i associacions vinculades a la parròquia, les societats obreres, culturals o esportives, brandant banderes i estendards, hi són en representació popular”.

El dia de la processó,  les voreres dels carrers per on passava s’omplien cadires amb gent esperant a que passes. Qui tenia balcó, el guarnia amb flors i domassos i  hi convidava familiars i amics. Tothom hi tenia un paper: mirar, els que estaven a les voreres i balcons, i ser vistos, els que formaven part de la processó. L’expressió de la festa al barris tenien molts altres elements, així, en molts casos hi participaven nens i nenes amb els vestits de la primera comunió, sobretot, si eren alumnes d’escoles religioses. En alguns casos anaven acompanyats de capellans, els nens, i de monges, les nenes. També hi havia criatures vestides com a sants, santes o marededéus. S’aixecaven altars efímers, que es guarnien profusament amb tota mena de flors. També es guarnien els patis i es posava l’ou com balla a fonts i sortidors. Fins i tot hi ha fotos on es pot veure un sortidor amb l’ou com balla muntat expressament per a l’ocasió. En diversos barris es feien catifes de flors i enramades.

Acabada la processó, no s’acabava la festa. Així s’explica a Octaves. La festa del Corpus als barris de Barcelona (1897-1965): “Després de la processó, tothom a berenar. Panolis i coques de cirera, refrescos de bolado, aigua d’anís i orxata, xocolata amb melindros i bescuits, anissos i confits”.

Avui dia, ja no hi ha aquelles processons de Corpus amb tanta magnificència i esplendor, però n’han quedat grans celebracions com les enramades i les catifes de flors en algunes poblacions, alguns de les quals amb molt de renom, com Sitges, la Garriga, Sallent o Arbúcies.  El fet que l’any 1980 el dia de Corpus va deixar de ser festiu i va passar a ser un dia feiner, va fer que acabés de perdre el caràcter més religiós, però la tradició festiva, s’ha mantingut amb i moltes de les activitats  festives, com les enramades i les catifes de flors, que van passar a celebrar-se el diumenge anterior o el posterior a la diada de Corpus.

Històricament les catifes es feien amb flors naturals, però des de fa uns anys es fan servir altres materials. I les enramades es feien, amb plantes i branques d’arbre, com verns, freixes o avellaners. De fet, d’aquí ve el nom d’enramades, perquè els carrers de pobles i viles es guarnien amb branques o rames. En alguns llocs s’han reconvertit en guarnit d’espais i carrers amb decorats i garlandes de paper o de materials recliclats.

A Arbúcies, la primera notícia de la celebració de les enramades és del Corpus de l’any 1589 i és una nota que es va trobar a l’Arxiu Parroquial on es relata l’accident mortal d’un operari que va morir en caure-li un pi al damunt. Segons s’explica al web Les enramades Arbúcies, L’any 1977 es va substituir la processó de Corpus per un cercavila.

A Sitges, la primera notícia de la celebració de la festivitat de Corpus data de 1358, i és un apunt comptable d’una despesa al llibre de la Pia Almoina que es conserven a l’Arxiu de la catedral de Barcelona, de qui depenia Sitges.

Segons el web corpuslagarriga.org, no s’ha trobat fins ara cap document històric que permeti datar l’inici de la celebració de la festivitat del Corpus i les catifes de flors de la Garriga. Segons aquest mateix web, les primeres catifes de flors s’haurien fet l’any 1940, al carrer de Cardedeu, tot i que també apunten que la primera catifa de flors podria haver-la fet, l’arquitecte modernista, Manuel Joaquim Raspall, davant de casa seva.

A les enramades de Sallent hi destaca un element propi, els embotits, uns personatges farcits de palla que tenen l’origen en una llegenda local segons la qual, uns bandolers volien atacar la vila i, en assabentar-se’n, la gent de Sallent varen tenir l’ocurrència d’embotir sacs amb palla i posar-los a la muralla per fer veure que hi havia moltes persones defensant-la. El bandits, s’ho van creure i van deixar córrer l’atac.

A Barcelona, ha quedat molt arrelada la tradició de l’ou com balla, d’origen incert i un costum exclusiu de la ciutat. Al Costumari Català, Joan Amades diu que: “El seu origen i significat són del tot desconeguts. Hi ha qui ha volgut veure, en el raig de l’aigua del sortidor, el vericle d’una custòdia, i en l’ou giravoltant, que amb son seguit moviment pren una forma rodona, la simbolització de l’hòstia consagrada, i amb ella, el símbol de Jesús sagramentat. Nosaltres ens resistim a acceptar aquesta opinió”. També diu Amades que hi ha qui deia que la tradició podria haver vingut des d’Itàlia, però que no va trobar cap constància de res similar en aquell país. Durant  anys, l’ou com ball es feia al brollador del templet gòtic de Sant Jordi del claustre de la catedral, però, a poc a poc, s’ha anat estenent a diferents espais, sobretot de Ciutat Vella, com el pati de la Casa de l’Ardiaca o el Museu Frederic Marés i altres espais com el claustre de la parròquia de la Concepció. I també hi ha catifes de flors en diferents llocs de la ciutat.

Òbviament, a Catalunya hi ha una altre gran festa per Corpus, la Patum de Berga, però és una festa amb una entitat pròpia. En tot cas, a l’entorn de Corpus teniu activitats i festes de tota mena a molts pobles, viles i ciutats de Catalunya.

 

Text: Joan Àngel Frigola
Col·laboració: Anna Cebriàn.

Imatges:
Joan Àngel Frigola
Arxiu Fotogràfic de Barcelona
Ateneu Barcelonès

Aquí podeu escoltar el programa de Ràdio Gràcia:

Bibliografia:

AMADES Joan; Costumari català. El curs de l’any. Volum III, Edició facsímil. Salvat editores i Edicions, 62 SA. Barcelona, 1983.

CORDOMÍ, Xavier i GARRICH, Montserrat; Octaves. La festa del Corpus als barris de Barcelona (1897-1965). Coordinadora de Centres d’Estudis de Parla Catalana, Institut Ramon Muntaner i Ajuntament de Barcelona. Barcelona  2021.

DOMÈNECH, Joan de Déu; El Corpus. Una festa de Barcelona. Ajuntament de Barcelona. Barcelona, 2008.