Aquesta nova sortida ens porta fins a una capital de comarca, que ho és des que l’anterior capital va anar caient en decadència i despoblant-se. És una capital amb molt patrimoni arquitectònic i cultural. Amb tradició castellera i amb un palau on va morir un dels grans reis catalans, un edifici que avui és un museu dedicat a un altre dels patrimonis de la ciutat, la cultura del vi. Avui ens acostem a la comarca de l’Alt Penedès per passejar per la seva capital, Vilafranca del Penedès.

Comencem per veure com era Vilafranca a la segona dècada del segle XX i ho fem amb la fotografia que en fa Cels Gomis al volum dedicat a la província de Barcelona de la Geografia General de Catalunya, editada a la dècada de 1910. Com podem veure per la descripció que en fa, aleshores ja era una població important. Diu Gomis: “Vila cap del partit judicial del seu nom. Té 1.745 edificis ab 58 més d’escampats pel terme, reunint 7.749 habitants de fet y 7.585 de dret. És a l’esquerra y un xic apartada del riu Foix, a 58 kilòmetres al O. de la capital de la província y a 224  metres d’altitud”. I explica que: “Té telègraf, llums de gas y elèctrichs; destacament de guàrdia civil a les ordres d’un capità y de carrabiners manat per un sargent”.

Segons l’Idescat en l’actualitat Vilafranca del Penedès té 40.056 habitants, dels quals 19.469 són homes i 20.587, dones.  Pel que fa a  habitatges, n’hi ha 19.067, dels quals 15.138 són principals i 820, secundaris. Així doncs en un segle la capital de l’Alt Penedès gairebé ha multiplicat per sis la seva població, i els edificis s’han multiplicat gairebé per onze.

Tornem a Cels Gomis. Pel que fa a equipaments educatius explica que, a banda d’un convent de Germanes Carmelites de Sant Elias, dedicades a l’ensenyança, i un de Pares de la Sagrada Família, que tenien col·legi de primera i segona ensenyança: “Hi ha dues costures y dos estudis municipals, tres estudis particulars de primera ensenyança y altres tres, també particulars, de segona y una Acadèmia Militar”.

Sobre l’economia Cels Gomis diu que hi ha una “Estació enològica” i “una societat de crèdit anomenada “Caixa d’Estalvis del Panadès”. I explica que: “La principal riquesa d’aquesta vila és lo vi, que exporta en gran quantitat a França, a Suïssa y l’Amèrica del Sur, y gairebé tota la seua industria és derivada de l’agricultura. En efecte, compta amb quatre fassines d’ayguardent y tres d’esperit de vi; quatre fàbriques de gaseoses, una de bombos, una de xarops y horxates; una de farina, una de gluten y una de midó de blat; dues de pastes per a sopa, una de pa de gluten y tres de xecolata; sis fàbriques de sabó, una de crémor tartre  y tres de curtits. Té ademés, una fàbrica de gas, dues centrals elèctriques, dues fundicions de ferro, cinch fabriques de serrar fusta, una de bocines de fusta per fonògrafs, una de paperines, una de gel y dues de ciment y calç hidràulica; dos molins de moldre esclofolles, tretze forns de terriça y una fàbrica de cola de sabates”. I afegeix: “Una petita indústria, la de les coques, es tal vegada la que li ha donat més nom.”

I parlant de noms, veiem d’on ve el de Vilafranca del Penedès, segons Manuel Bofarull i Terrades, autor del llibre Origen dels noms geogràfics de Catalunya: “Explica el Dicc. que una vila franca és: ‘Vila nova de creació reial en territori que gaudia de franqueses concedides per sobirans amb anterioritat’. És documentat per primer cop al s. XII. V Penedès”. I és ben bé això, perquè Vilafranca va créixer a partir del segle XII quan Olèrdola va entrar en decadència i va acabar despoblant-se. Segons s’explica al web de l’Ajuntament de Vilafranca, el terme d’aquesta vila va dependre del castell d’Olèrdola fins aquell segle XII i gaudia de franqueses especials des de l’any 990.

Història, patrimoni arquitectònic, cultura popular, festes, tradicions… hi ha moltes raons per acostar-se a Vilafranca del Penedès i fer-hi més d’una i de dues sortides. Avui citarem només algunes de les possibilitats que ofereix la ciutat. I ens circumscriurem, bàsicament, a alguns carrers del nucli antic i a l’entorn de la rambla de Sant Francesc, de les places de Jaume I, de la Constitució, de Sant Joan i de la Vila.

Començarem per la plaça de Jaume I, presidida per tres edificis importants: la basílica de Santa Maria, el palau Baltà i el palau Reial.  Tal com passa sovint amb molts edificis religiosos, la basílica de Santa Maria va ser construïda sobre una capella romànica anterior datada de finals del segle XII i és un dels primers temples  erigits amb estil gòtic de Catalunya, tot i que la façana no va arribar a acabar-se i al segle XVI s’hi va afegir una llotja renaixentista que li donava un aspecte força estrany. A principis del segle XX es va decidir fer una nova portalada neogòtica a imatge del que s’havia fet amb la catedral de Barcelona. El temple és d’una sola nau molt ample i té diversos vitralls que s’hi van posat a la dècada de 1950. Hi ha una porta lateral, coneguda com la porta dels Capellans, d’estil romànic tardà datada de final del segle XIII. La basílica té una cripta  del segle XVI presidida per un davallament de la Creu fet l’any 1916 amb marbre de Carrara, obra de Josep Llimona.

El campanar de Santa Maria, situat a la part dreta de la capçalera, és una torre de planta octogonal amb dos cossos separats per una terrassa mirador. Al capdamunt hi ha una agulla amb l’exterior de majòliques. Fa 51,75 metres d’alçada, l’interior està dividit en cinc estances que queden unides per una escala de cargol de 116 esglaons. Té 3 campanes, anomenades, Michaela, Assumpta i Montserrat.

El temple va ser cremat durant els fets del 6 d’octubre de 1934 i va quedar molt malmès. Durant la guerra civil va ser utilitzat com a taller mecànic de camions i vehicles militars, una rampa de terra que es va fer davant l’entrada principal va facilitar-ne l’accés dels vehicles. Davant mateix, al centre de la plaça de Jaume I, s’hi va construir un refugi per als treballadors i els veïns de la zona, tenia forma de ziga-zaga i va ser destruït l’any 1964 en unes obres de reforma de la plaça.

A la mateixa plaça de Jaume I, al costat de Santa Maria destaca un edifici renaixentista amb elements gòtics, és el palau Baltà que rep el nom per la família que el va comprar l’any 1859. L’origen de l’edifici cal anar a buscar-lo al segle XIV, però la imatge actual és fruit d’una reforma feta l’any 1522, quan va ser reformat i ampliat i convertit en el palau renaixentista que és avui. A la façana hi destaca una tribuna neogòtica que va ser afegida en una restauració per l’arquitecte August Font segons l’encàrrec de Josep Baltà Rodríguez de Cela. Al bloc Històries de Vilafranca del Penedès hi ha una completa entrada sobre els Baltà, una antiga família de la comarca de la qual ja n’hi ha alguna constància l’any 1325 quan un Bernat Baltà consta com a testimoni en uns documents. Segons l’autor del bloc, les diferents branques dels Baltà s’han dedicat a diferents oficis relacionats amb el tèxtil, però també consten pagesos, sabaters i manyans i serrallers. I va ser Josep Baltà Ferrer qui, l’any 1859, va comprar l’edifici que 30 anys més tard restauraria el seu net.

L’edifici té un pati central al voltant del qual s’organitza tot l’espai interior. A la façana, a banda de la ja citada tribuna, hi destaquen, també, una porta adovellada, diverses finestres amb guardapols i una galeria d’arcs apuntats que uneix dues grans torres que hi ha a banda i banda.

Davant per davant, a l’altra banda de la plaça, hi ha un altre edifici important, el palau Reial, actual seu de Vinseum, el Museu de les Cultures del Vi de Catalunya. Es tracta d’un edifici gòtic, documentat des de l’any 1209. El web de patrimoni de la Diputació de Barcelona en fa la següent descripció: “Palau gòtic amb façana a dos carrers, la principal a la Plaça Jaume I i la secundària al carrer de Sant Bernat. És de planta en forma de “U”, amb una ala més llarga; amb pati central amb una escalinata; consta de planta baixa, un pis i golfes, i una quarta planta a la part davantera de l’ala més llarga de la “U”. Vinseum és molt més que un museu dedicat a la cultura del vi, té també col·leccions d’arqueologia, d’art, d’etiquetes, de numismàtica, d’ornitologia i de paleontologia. De fet es mereix ser objecte d’una sortida per si mateix.

Sobre la història de l’edifici, Josep Bosch, autor del bloc, Penedès Medieval, explica que el rei Jaume I va cedir l’edifici a Fructià de Palau l’any 1236 amb la condició que havia de donar allotjament al rei  i als seus descendents quan estiguessin a la zona. Això fa pensar a Bosch que ja hi hauria un palau amb anterioritat, encara que no estigui documentat quant temps abans. Segons explica Ramon Muntaner a la seva Crònica, l’any 1285 hi morí Pere el Gran, fill de Jaume I el Conqueridor. Així ho recull una làpida que hi ha en un cantó de la façana: “A la nit del dia XI de novembre de l’any MCCLXXXV morí assí lo rei en Pere III d’Aragó gran per sa gloriosa historia militar y per la llibertat política que ell assentà en la terra catalana”.

Al que podríem dir centre de la plaça, més o menys davant del palau Baltà, hi ha el monument als Castellers.  A l’altre punta de la plaça de Jaume I, hi ha la plaça de l’Oli. Ambdues fan una mena de L. Encarada a la plaça de Jaume I, fent cantonada amb el carrer de Ferran, hi ha la Casa Gomà, un edifici gòtic dels segles XV-XVI que va ser la casa pairal del bisbe Torras i Bages i que avui és una biblioteca que porta el nom d’aquest bisbe. Com elements més destacables hi ha una galeria d’arcs rebaixats al pis superior i una finestra gòtica a la façana del carrer de Ferran, on també es pot veure una porta adovellada actualment tapiada.

A l’altra banda de la plaça de l’Oli i a la vorera del davant hi ha el Mercat de la Carn, un edifici d’una sola planta rectangular, que fa cantonada amb la plaça de la Vall del Castell. Va ser construït l’any 1878 per l’arquitecte Adrià Casademunt al solar de l’antic teatre municipal que, al seu torn havia aprofitat l’edifici d’una antiga fàbrica del segle XVIII que va ser reconvertida en teatre el 1817. Les cantoneres i les entrades són de pedra i té dos grups de finestres fetes amb maó vist, que l’arquitecte va utilitzar, també, com a element ornamental.

La plaça de la Vall del Castell enllaça amb la plaça de la Constitució. De fet, tot i dur el nom de plaça, totes aquestes places, que estan enllaçades una amb l’altra,  són com un carrer força ample, la plaça de Jaume I és la més ampla, i la plaça de la Constitució té porxos a banda i banda, fins al carrer de la Cort, on comença el carrer de la Parellada. La plaça de la Constitució va ser urbanitzada al segle XIX sobre el que havia estat la plaça del Blat. Hi ha diferents edificis d’interès, com les cases Jaume Carbonell, de Josep Domènech Estapà, d’estil eclèctic; la Pau Solsona o la Josefa Florit, ambdues modernistes i de l’arquitecte Santiago Güell Grau.

 

El carrer de la Cort, porticat a un cantó, ens porta fins a la plaça de la Vila que conflueix amb la plaça de Sant Joan. Com no podia ser d’altra manera, la plaça de la Vila està presidida per l’Ajuntament, un antic palau medieval que l’any 1559 va ser comprat per l’Ajuntament. Entre final del segle XIX i principi del XX l’arquitecte Eugeni Camplllonch el fa reformar i va fer l’actual façana modernista, on destaca, a la part superior dreta, un gran rellotge envoltat de garlandes. L’edifici de l’Ajuntament fa cantonada amb el carrer de Santa Maria, el qual, com el seu nom indica, porta cap a la basílica de Santa Maria. En aquest carrer hi ha tres fanals modernistes, un a cada punta i el tercer al mig, són de forma circular, estan fets amb ferro forjat, amb elements florals, i vidres policromats.

A l’esquerra de l’Ajuntament hi ha un palau gòtic, la Casa  Macià, amb una gran porta adovellada d’arc de mig punt amb espitlleres a banda i banda. Per la porta s’accedeix a un pati interior amb una escalinata, un pou i un arc apuntat amb una porta al fons. A la façana hi ha balcons i finestres i, al pis superior, les golfes, amb una galeria oberta i un ràfec de fusta amb rajoles de mitja vela. A l’altra punta de la plaça de la Vila, en un lateral hi ha la capella de Sant Joan, que dona nom a la plaça contigua a la de la Vila. Es tracta d’un edifici gòtic del segle XIV d’una sola nau. Davant de l’entrada hi ha un petit espai tancat per una reixa de ferro que s’hi va posar a finals del segle XIX.

El carrer de la Cort ens porta cap a la rambla de Sant Francesc, però just abans d’arribar-hi, a l’embocadura del carrer de Coll, fent cantonada, destaca un edifici amb una vistosa tribuna amb pinacles i decorada amb palmes i garlandes, és la casa Josep Jané i Alegret, un edifici modernista obra d’Eugeni Campllonch. A la façana es poden veure, també, balcons amb arcs trilobulats amb mènsules florals, ulls de bou i esgrafiats.

La rambla de Sant Francesc és una gran espai que va guanyar la ciutat el primer quart del segle XX, quan es van enderrocar les muralles. A una punta de la rambla hi ha la font dels Alls i a l’altra punta el monument a Manuel Milà i Fontanals. A banda i banda hi ha alguns edificis remarcables, com la casa Serdà Ros, un edifici eclèctic projectat per Santiago Güell el 1897. En destaca el balcó corregut a l’edifici principal, amb tribunes a banda i banda, que van ser afegides en una reforma posterior.  Ben a prop hi ha el Casino Unió Comercial, un edifici sense gaire interès, però important a nivell social per a la ciutat. És una entitat cultural i recreativa fundada l’any 1853.

A l’altra cantó de la rambla destaca un edifici força llarg i no gaire alt amb la façana adornada amb esgrafiats amb diferents motius entre els quals n’hi ha de religiosos i de vegetals. És el col·legi Sant Josep, l’edifici és d’estil neoclassicista i va ser construït com a dependència del convent de Sant Francesc, que és al darrera, amb accés pel carrer de Sant Pere.

El convent de Sant Francesc és un altre edifici amb prou entitat com per merèixer una sortida en si mateix. Fundat a meitat del segle XIII va ser un dels grans convents de l’orde franciscà a Catalunya. També té una importància històrica, donat que s’hi van celebrar diverses trobades de les Corts de Catalunya entre els anys 1448 i 1558. Del conjunt monàstic es conserven l’església, el claustre i l’antic hospital.

Fins aquí una petita mostra del que ofereix la capital de l’Alt Penedès per fer-hi una o més d’una sortida. En carrers propers per on hem passat hi ha altres edificis força interessants, com l’Asil Inglada Via, les cases Joan Via i Raventós, Guasch i Estalella, Rigual i Artigues, Germanes Estalella, Vidal i Folquet, Tetas i Forés, la casa Passatge Regull, que és un edifici sobre un passatge cobert, la casa Miró, Cal Dorda, edifici d’origen medieval que va ser Pia Almoina o el convent de la Santíssima Trinitat, entre molts d’altres.

 

Text i fotos: Joan Àngel Frigola
Col·laboració: Anna Cebrián

 

 

Vilafranca del Penedès
Oficina de turisme
Carrer d’Hermenegild Clascar, 2
08720 Vilafranca del Penedès
Telèfon. 93 818 12 54
Whatsapp: 686 055 187
turisme@vilafranca.org

 

 

Bibliografia:
GOMIS, Cels; Geografia General de Catalunya. Província de Barcelona. Casa Editorial Alberto Martín. Barcelona.

BOFARULL I TERRADES, Manuel; Origen dels noms geogràfics de Catalunya. Editorial Millà. Barcelona, 1991.

http://elpenedesmedievaljb.blogspot.com/ 

http://historiesdevila.blogspot.com/