Avui visitarem un dels llocs més antics de Barcelona. Un d’aquells punts que ara ens sembla impossible, però que en alguna època era un punt allunyat de la ciutat, tal com, de fet, el seu nom ja ens indica. És un edifici amb uns orígens incerts i amb molt poca documentació sobre gran part de la seva història. Ens n’anem fins el barri del Raval de Barcelona per visitar l’antic monestir de Sant Pau del Camp.

 

Situat entre els carrers de Sant Pau, de l’Hort de Sant Pau, de les Tàpies i de l’Abat Safont, té l’entrada pel carrer Sant Pau, número 99 i està envoltat, en gran part, per una mica de jardí. El seu nom, Sant Pau del Camp, ja ens indica que en els seus inicis estava fora de la ciutat i, de fet, estava força allunyat, perquè cal tenir present que durant molts segles el límit de Barcelona, per la banda del Llobregat era la Rambla, que és on hi havia la muralla. El nom del carrer de la Portaferrissa, per exemple, ja indica que en aquell punt hi havia un dels portals de la muralla. De fet, no va ser fins a meitat del segle XIV que el Raval va quedar dins de muralles amb una ampliació de la muralla anterior i amb un recorregut que anava per les actuals rondes de Sant Antoni, de Sant Pau i l’avinguda del Paral·lel fins a les Drassanes, on queda en peu un tram de muralla amb el portal i el baluard de Santa Madrona. Així doncs, entre la Rambla i Montjuïc tot eren camps, d’aquí el nom del monestir. Així ho explica Antoni Pladevall al llibre, Els monestirs catalans: “El monestir de Sant Pau fou erigit en ple Camp, o en la vasta planura que existia aleshores entre Montjuïc i el rieral on s’ha format la Rambla. Conserva força sencer el seu conjunt monumental i és una illa de pau i quietud enmig d’un barri popular”.

No està gens clar el moment de la fundació Sant Pau del Camp, i tampoc hi ha dades clares dels seus primers anys d’història. La informació amb que treballen els especialistes es basa en la làpida de la tomba del Guifré-Borrell (fill de Guifré el Pilós) que va ser descoberta l’any 1596 i que es pot veure, avui dia, a la sala capitular del monestir. La làpida, escrita en llatí, diu: “+Sota aquesta tribuna reposa el cos de Guifré, comte, fill de Guifré, també comte, de feliç memòria. Que el Senyor el perdoni. Amén. Morí el dia 6 de les calendes de maig de l’era 952, l’any del Senyor 913. L’any 14 del regnat de Carles, rei després d’Odó+”. Aquesta làpida ha portat a mots historiadors a pensar que Guifré Borrell fos el fundador del cenobi. Amb tot, una certa tradició popular l’atribueix a Sant Paulí, que l’hauria fundat l’any 394.

Sigui com sigui, el fet que el comte de Barcelona escollís aquest lloc per fer-s’hi enterrar, sembla indicar que a principi del segle X hi havia d’haver al lloc un monestir d’una certa importància, però no n’hi ha cap constància documental. De fet, tampoc consta que hi hagués cap altre monestir d’homes, perquè Sant Pere de les Puel·les, l’altre monestir documentat a l’època, era femení. Algunes restes arquitectòniques que s’han trobat, i que estarien datades entre els segles VI i VII, reforçarien la possibilitat que hi hagués un lloc de culte més antic en aquest espai. Per altra banda, l’any 985 Barcelona va patir la ràtzia del cabdill àrab Almansor, que va causar grans destrosses a la ciutat i, tenint en compte que Sant Pau del Camp era fora muralles i, per tant, desprotegit, cal pensar que l’edifici i tot el seu contingut es va perdre, d’aquí que no hi hagi dades documentals sobre els seus orígens.

Sobre les restes arqueològiques i la data de la seva construcció, el web Barcelona entre muralles explica: “Arqueològicament s’ha provat que en època romana a la zona hi havia  una villae, el propietari de la qual va fer construir un mausoleu per a ell i la seva família, així com una necròpolis tardo romana. Els arqueòlegs creuen que aquest mausoleu podria haver derivat primer en un oratori i posteriorment en una església o monestir, que dataria entre els segles VI i VIII, de fet, al monestir actual trobem capitells i impostes que daten del segle VI. Aprofitant o  rehabilitant aquestes primitives estructures s’hauria constituït una primera comunitat monàstica relacionada amb la conquesta franca de la ciutat l’any 801”. Això podria lligar amb la fundació de Sant Pere de les Puel·les, que també es relaciona amb una esglesiola que hauria erigit en aquell punt el rei franc Lluís el Pietós, fill de Carlemany, que es va enfrontar i va derrotar els musulmans a  Barcelona.

Tornant a Sant Pau del Camp, entre les poques notícies documentades del monestir, n’hi una de l’any 977, que ens permet saber que l’abat és deia Ató. I també hi ha constància que l’any 1035, Ramon Guifré va fer donació de 5 mancusos d’or per a les obres de l’església. No s’ha trobat per ara cap altra cita fins l’any 1091, però no fou fins a l’any 1117 que els nobles Guibert Guitard i la seva dona Rotlendis van reconstruir el monestir i l’uniren, en qualitat de priorat, a Sant Cugat del Vallès.

Tot i ser un monestir petit i amb una comunitat reduïda,  sembla que al primer quart del segle XIII eren el prior i quatre monjos, en el moment de màxim esplendor va arribar a tenir força territoris en diferents municipis del pla de Barcelona, com Sant Andreu de Palomar o Sant Martí de Provençals i també a Sants i a Montjuïc. Antoni Pladevall explica que: “El monestir de Sant Pau no passà mai d’ésser un simple priorat, que el 1508 va unir-se a Montserrat, el 1593 altra volta a Sant Cugat i el 1617 definitivament al monestir de la Portella del Berguedà. Des de 1672 hi hagué el noviciat de la Congregació Claustrals Tarraconense, que abans es trobava a Lleida. És potser la seva millor època. Va extingir-se l’any 1820 i els monjos abandonares definitivament la casa l’any 1835”.

Després de la seva exclaustració, a causa de les lleis de Desamortització, va ser utilitzat com a escola i com a caserna militar fins el 1890.  Així ho explica Antoni Casadevall: “Com és corrent observar en tots els monestirs, Sant Pau va sofrir des d’aleshores un vertader calvari, servint d’hospital, caserna i d’escoles, però això féu precisament que se salvessin els seus principals edificis: l’església fou destinada a parròquia, la Sala Capitular a Capella del Santíssim i la casa abacial a rectoria”.

Abans, de l’exclaustració, en saber-se que l’Estat volia vendre’s el conjunt, s’organitzà una mobilització, encapçalada entre d’altres per Víctor Balaguer i entitats com el Centre Excursionista de Catalunya, que va aconseguir que fos declarat Monument Nacional, el 1879. A banda de la destrucció per la ràtzia d’Almansor, el monestir també va patir desperfectes durant la Setmana Tràgica, el 1909, i per la guerra civil, el 1936. També ha viscut obres de restauració en diferents èpoques. Així, entre 1896 i 1947 es va actuar al claustre i el 1950 es van retornar els sarcòfags que havien estat dipositats a al Museu de Granollers i el de la família Bell-lloc, que havia estat traslladat primer a l’Acadèmia de Belles Arts i a l’església del castell de Bell-lloc, després. Així actualment es poden veure al claustre de Sant Pau.

El conjunt que ha arribat fins els nostres dies està format per l’església i el claustre, que es poden visitar, i l’antiga casa abacial. L’església és romànica de creu grega, d’una nau, amb creuers, tres absis i cimbori. La volta és de canó apuntat, els arcs de creuer són de mig punt i a sobre s’hi eleva una cúpula, també d’arc apuntat, amb el cimbori sobre quatre petxines.

Val la pena aturar-se a contemplar la portalada. No és que sigui de les més treballades, però té detalls força curiosos. La porta és flanquejada per dues columnes amb capitells de marbre de tradició visigòtica reaprofitats, datats dels segles VI o VII i que són els que fan pensar amb l’existència d’un edifici anterior.

Al timpà hi ha un relleu, probablement també d’època visigòtica, amb una imatge de Crist en Majestat, amb Sant Pere i Sant Pau, un a cada banda. A l’entorn del timpà hi ha el tetramorf, és a dir, les quatre figures que simbolitzen els evangelistes. A la part de baix, a l’alçada del llindar de la porta hi ha el lleó, que simbolitza Sant Marc, a una banda, i el bou, que simbolitza Sant Lluc, a l’altra. Per damunt, i una mica més endins respecte de l’eix del timpà, hi ha l’àliga, que és el símbol de Sant Joan i, a l’altra banda, l’àngel, símbol de Sant Mateu. Per sobre d’aquestes dues figures i just al damunt del centre del timpà hi destaca un element: una mà amb en acte de beneir: és la mà de Déu.

Sota el timpà, sobre mateix de la porta, hi ha un text gravat que recorda qui va pagar l’obra. La transcripció d’aquest text ve a ser: Aquesta porta és el camí del Senyor per a tots, el portal de l’horta de la vida. Veniu-hi tot passant per mi. Renard, per ell i per l’ànima de la seva esposa Ramona, va donar 7 morabatins per a fer aquesta església. La façana està adornada amb arcuacions llombardes i s’hi poden veure imatges de vegetals i animals fantàstics. Algun d’aquests elements és  força curiós, com una mena de cara d’un senyor amb barba allargada i un bon bigoti.

El claustre, construït el segle XII, té un encant força singular: és un quadrat irregular amb arcs lobulats de clara tradició musulmana, que el fa únic a Europa. Hi ha un total de quaranta-vuit capitells, alguns dels quals son repetits. Es poden veure fulles d’acant i altres motius vegetals i geomètrics i també hi ha algunes representacions d’animals, com lleons, aus de rapinya i altres ocells. També hi podem veure sirenes, guerrers lluitant amb monstres i un caçador apuntant una gasela amb una fletxa. Entre les figures humanes hi ha la representació d’Adam i Eva, i també hi ha la serp i la fruita prohibida. Hi ha un capitell molt curiós que representa el turment d’una dona entre dos gripaus.

La sala capitular queda situada entre el claustre i l’església. Data de principi del segle XIV, quan el prior del monestir era Pere Ferran. Al llarg de la història s’hi ha fet diferents modificacions. L’any 1710 s’hi ubicà una entrada i l’escala que donava accés a les plantes superiors del monestir. I el 1908 fou reconvertida en capella del Santíssim, en estil neogòtic. La visita al conjunt comença pel claustre i per accedir a l’església, cal passar per la sala capitular, que és el lloc on es conserva i es pot veure la làpida funerària del comte Guifré Borrell i que va ser descoberta l’any 1596. Un detall d’aquesta làpida que salta a la vista és que està tallada pel mig. Es tracta d’un gruixut bloc de sauló amb inscripcions a les dues cares. En la que es pot veure, hi ha la inscripció sepulcral del comte Guifré que ja hem esmentat. A l’altra banda, hi ha una inscripció romana. Al segle XIX el bloc es va serrar pel mig per tal que es poguessin veure les dues inscripcions, una al costat a l’altra. L’any 1989 es van tornar a unir les dues parts del carreu, que es va col·locar a la sala capitular, on es pot veure avui.

De la casa abacial, un edifici que data dels segles XIII-XIV, i que ja hem dit que és l’actual rectoria, es pot veure la façana, en la qual destaquen dues finestres del darrer pis. Una de triforada i una de gòtica, més petita. Un jardí envolta part de l’església, permet veure l’exterior dels tres absis, força senzill, adornats amb arcuacions llombardes.

I acabarem amb unes paraules d’Antoni Pladevall: “Església i claustre són un bell exponent d’un passat remot difícil de conjuminar amb el pintoresquisme  del seu voltant, molts barcelonins que sovint fan dotzenes de quilometres  en cerca de vells monuments i testimonis del passat obliden sovint llur petit cenobi, capaç de transmetre el missatge d’art i serenor que hom busca en llocs més apartats”.

Això si, si voleu gaudir del claustre, toca pagar 6 euros i 10 euros els diumenges perquè és visita guiada, excepte els menors de 12 anys, per als quals és gratuït. Cert que a molts altres llocs s’ha de pagar entrada, però en general hi ha preus reduïts per a diversos col·lectius. En aquest cas, no, només un descompte d’un euro per a usuaris de la targeta daurada de Renfe.

 

Text i fotos: Joan Àngel Frigola
Col·laboració: Anna Cebrián

 

Antic monestir de Sant Pau del Camp
Carrer de Sant Pau, 99
08001 Barcelona.
Tel: 93 441 00 01
santpau153@arqbcn.cat

 

 

 

Bibliografia:

PLADEVALL I FONT, Antoni, i CATALÀ ROCÀ, Francesc (fotografies); Els monestirs catalans. Edicions Destino. Barcelona, 1968.

 web Barcelona entre muralles.