La ciutat de Tarragona va ser, en època romana, una gran capital mediterrània. Tàrraco va ser una de les ciutats més importants de la Hispania Citerior i, fins i tot, en els anys 26 i 24 a.n.e. (abans de la nostra era), l’estada a la ciutat d’August, va convertir-la en la capital del món romà. Avui anirem a conèixer com vivien les classes dirigents de la ciutat. Anem fins Altafulla per visitar la vil·la romana on va viure Caius Valerius Avitus, duumvir de Tàrraco, és a dir, la màxima autoritat de la ciutat. La sortida d’avui ens porta a la vil·la romana dels Munts.

En general, les vil·les romanes estaven concebudes de manera que feien compatible dues funcions, una de productiva i una de residencial. La majoria de les vil·les que s’han trobat i estudiat, compleixen aquestes dues funcions. Eren lloc de residència del propietari de les terres del voltant que explotava i comercialitzava els excedents a la ciutat propera, perquè habitualment les vil·les estaven situades a prop d’alguna ciutat. A Catalunya n’hi ha alguns exemples, com la Torre Llauder, a Mataró, l’antiga Iluro romana, o algunes que s’ha localitzat a Barcelona, prop de l’antiga Bàrcino. Sota l’avinguda de l’Estatut, al barri d’Horta, n’hi ha una que es va trobar amb les obres olímpiques i també hi ha la que va aparèixer, més recentment, amb les obres de l’estació intermodal de la Sagrera. De fet, moltes de les antigues vil·les romanes van evolucionar, amb el pas dels anys, cap a la masia catalana, amb el mateix concepte: residència del propietari de la finca que explota el terreny de l’entorn.

Als voltants de Tàrraco hi ha documentades fins a deu vil·les romanes; a més de la dels Munts, a Altafulla, hi ha el Moro, a Torredembarra; el Vilarenc, a Calafell; Parets-Delgades, a la Selva del Camp; els Antigons, a Reus; Centcelles, a Constantí; Cal·lípolis, a la Pineda, Vila-seca; el Cogoll, a Alcover-Vilallonga del Camp; la Llosa, a Cambrils i els Roquis, a Reus-Riudoms. El cas de la vil·la dels Munts és especial, perquè és diferent a les vil·les més habituals. Els estudis que s’hi han fet han portat a deduir que l’ús principal era el descans i el lleure del seus propietaris, que l’utilitzaven també per demostrar el seu nivell i poder com a part de la més alta aristocràcia romana. Fins i tot sembla plausible que hi fes estada l’emperador Adrià quan va visitar la ciutat l’hivern de l’any 122.  Tot i això, també s’hi han trobat alguns edificis i espais destinats a l’explotació agrícola.

Abans d’endinsar-nos en la historia dels Munts, parem-nos un moment en Tàrraco. Com moltes altres ciutats romanes, va sorgir a partir d’una petita guarnició militar, en aquest cas la van crear els germans Gneu i Publi Corneli Escipió, l’any 218 a.n.e., durant la segona de les tres guerres púniques, que van enfrontar romans i cartaginesos. La petita guarnició va créixer amb rapidesa fins esdevenir una important base militar i l’any 45 a.n.e. s’hi va fundar la Colonia Iulia Urbs Triumphalis Tarraconensis, la Tàrraco que ben aviat va convertir-se en la capital de la Hispània Citerior, primer, i de la Tarraconense, després. La importància i esplendor de la Tàrraco romana queda ben palesa en les restes arqueològiques de primer nivell que s’han convertit en Patrimoni de la Humanitat.

La vil·la dels Munts està ubicada en un turó, a tocar del mar, no gaire lluny del riu Gaià, a una dotzena de quilòmetres de Tàrraco i amb bona comunicació amb la ciutat, tant per terra com per mar. La seva existència és coneguda des del segle XVI gràcies a l’humanista  Lluís Pons d’Icart, però va ser a partir de la segona meitat del segle XX que les excavacions dutes a terme van permetre recuperar-ne la història i van fer-ne palesa la seva importància. De fet, com passa amb la gran majoria de jaciments, encara hi ha feina a fer i es depèn molt dels pressupostos que les institucions hi vagin destinant.

Sembla que la història dels Munts va començar cap al segle I, amb una primera vil·la sobre les restes de la qual se’n va aixecar una de nova, al segle II, aleshores ja com a gran vil·la aristocràtica.

Va ser Caius Valerius Avitus qui, a meitat del segle II va fer-hi un seguit de reformes i ampliacions força importants. Va fer més grans les termes, a les quals va afegir piscines, que va embellir amb noves estàtues, i unes latrines. La casa també va ser reformada i embellida amb mosaics a terra i pintures murals a les parets de diverses habitacions. Una de les reformes més destacables va ser la construcció d’una cisterna d’aigua de pluja amb font a l’interior d’una de les habitacions. En aquella època la vil·la rebia sovint hostes i convidats, de manera que els Munts exercia també com a lloc de representació social i el seu propietari va voler que reflectís quin era el seu estatus social i polític.

Abans de continuar, parem un moment per veure qui era Caius Valerius Avitus. Una inscripció trobada a Tarragona va permetre conèixer-lo una mica. Havia nascut a Augustòbriga (actual Muro de Greda, Sòria), on va exercir el càrrec de duumvir. A meitat del segle II, en època de l’emperador Antoní Pius, va ser destinat a Tàrraco, sembla ser que per decisió directe del mateix emperador, així es desprèn de la inscripció citada i que transcriu Joaquín Ruiz de Arbulo en un article publicat a la revista Pyrenae: “A Caius Valerius Avitus, duumvir, promocionat pel diví Antoní Pius del municipi Augustobrigense a la colònia Tarraconense. Valeria Firmina, al seu fill”.

El duumvir era la màxima autoritat de la ciutat, d’alguna manera i fent un cert paral·lelisme, vindria a ser el que avui coneixem com a alcalde. Entre les seves funcions hi havia l’administració de justícia, el control dels funcionaris inferiors i dels ingressos, l’elaboració del cens i la presidència de les eleccions i de les reunions del Senat local.

En el moment de màxim esplendor, els Munts destacava per la riquesa de la decoració de la zona residencial amb mosaics i parets pintades amb murals, alguns dels quals encara es poden entreveure. Tot i que avui, en passejar pel jaciment, pot semblar que siguin tres espais separats, sense connexió entre ells: la casa, les termes principals i les termes de la platja, en la seva època tot era un sol espai, amb jardins i camins porticats que unien els tres punts.

La domus o casa, estava situada al punt més alt del turó, amb unes magnifiques vistes al mar, que encara es poden entreveure entremig dels edificis moderns que s’han aixecat en part del que havia estat la finca i que avui separen el jaciment de les termes de la platja. En un dels plafons de l’exposició que hi ha al principi de la visita, ens expliquen que la casa tenia dues plantes, amb diferents dormitoris, sales de reunions i una galeria porticada al pis de dalt. Se suposa que hi havia habitacions d’estiu i d’hivern, habitacions de convidats, menjadors d’estiu –potser a l’aire lliure- i d’hivern, sales de repòs i d’estar, de lectura, cuina i biblioteca, entre altres. Com passa en aquests llocs, encara hi ha feina a fer, excavacions per dur a terme i espais per descobrir.

Un dels espais més singulars de l’edifici era el Mitreu, o espai de culte al déu Mitra. El  culte a aquest déu estava envoltat de secret i misteri, només podien participar-hi els iniciats i els ritus es duien a terme en espais, normalment no gaire grans, que pretenien reproduir una cova. El mitreu dels Munts és singular per la ubicació dins la vil·la –habitualment els mitreus no eren a l’interior de les vil·les, sinó a les ciutats o als campaments militars-,  i per la grandària, perquè només s’ha trobat un mitreu més gran, el de les termes de Caracal·la, a Roma. Segons la mitologia, Mitra va sacrificar un brau per ordre del sol. Va fer-ho a l’interior d’una cova i de les diferents parts del cos del brau sortiren totes les herbes saludables i el blat i de la sang en va sortir el vi. En acabat, Mitra va celebrar un gran banquet abans de pujar al cel convertit en déu. Per això, els seus seguidors celebraven grans banquets en espais que recreaven una cova.

Un altre punt destacable dels Munts és el fet de tenir dues termes. Les que hi ha a tocar de la domus i les que hi ha a la platja, que aprofitaven l’aigua de mar com a frigidarium, és a dir, la part d’aigües fredes. En l’època de màxim esplendor havia de ser tot un gaudi per a hostes i amfitrions que podien conversar, llegir i passejar per jardins ben cuidats, amb atri, peristil, fonts, estàtues, camins porticats, estanys amb peixos i amb unes bones vistes sobre el mar; amb unes termes on relaxar-se i un tricilini o menjador i unes estances profusament decorades amb murals amb motius geomètrics, vegetals o mitològics; tot i que segur que per a servents i esclaus no deuria ser tant agradable.

Tot i l’ús essencialment residencial, de lleure i per a actes de representació, els Munts també van tenir un ús més rural i agrari, com ja hem vist, en un primer moment, abans de l’arribada de Caius Valerius Avitus i Faustina, i més endavant, a partir del final del segle III, quan va patir un incendi que va fer que quedés mig abandonada fins a principi del segle V, quan s’hi van fer noves reformes i va estar funcionant com a vil·la tardoromana i visigoda fins a quedar definitivament abandonada cap el segle VII. Com ja hem dit, va ser al segle XVI quan l’humanista Lluís Pons d’Icart la va redescobrir i va obrir el camí perquè, al cap dels anys, s’iniciessin excavacions i se li reconegués la importància que te.

La visita a la vil·la comença amb una exposició on uns plafons ens posen la vil·la en context en l’entorn de Tàrraco i ens expliquen com era una vil·la romana tipus, on es posaven, quins edificis i espais tenien i després ens expliquen com era els Munts i la història de la vil·la i dels seus propietaris més destacats: el duumvir Caius Valerius Avitus i la seva esposa, Faustina. També hi ha vitrines amb alguns objectes que s’han trobat en les excavacions. Els plafons estan il·lustrats amb dibuixos i croquis que ens mostren com era la vil·la i la vida dels seus habitants i amb fotografies d’altres jaciments d’arreu de la mediterrània.

Entre els objectes exposats hi ha un capitell de marbre, un fragment de mosaic, plats de taula, una gerra pintada, una llàntia d’oli, fusaioles, un tub cilíndric de ceràmica per a la conducció d’aire calent, cassoles amb tapadora i un mural que decorava la font que Caius Valerius Avitus va fer instal·lar en una de les habitacions de la casa, tot aprofitant l’aigua d’una cisterna que hi havia just al darrera. El motiu que decora el mural és Oceà, la personificació mitològica de l’aigua, representat per un home gran, barbut, amb pinces de cranc, antenes de crustaci i envoltat de peixos. També hi ha una maqueta de fusta del jaciment i el cap d’una estàtua, que és una còpia de l’original que es conserva al Museu Nacional Arqueològic de Tarragona. Es tracta del retrat d’Antínous, un jove esclau, amic de l’emperador Adrià, que va morir prematurament,ofegat al Nil. L’emperador va instaurar el culte en el seu honor i va manar que s’erigissin efígies seves per tot l’imperi. El fet que aparegués aquesta estàtua als Munts s’entén com una manera del propietari de la vil·la de quedar bé amb Adrià quan aquest va visitar-la.

Un cop vista l’exposició, ja podem passejar per la vil·la. Cal enfilar una pujadeta i passar pel que havia estat un jardí ordenat amb terrasses i amb fonts per arribar a la domus, on podem veure un corredor semisoterrat. Encara queden dempeus part de les parets i es poden veure fragments de les pintures que les decoraven. Amb una mica d’imaginació, podem arribar a veure els habitants de la casa caminant pel corredor.

Després cal envoltar aquesta part central de la domus, passar pel que havia estat un peristil amb estany central, i arribar a la part més alta del turó, des d’on podem veure les estances de la domus per la part del darrera i diverses cisternes d’aigua. Una molt singular és la coneguda com a “Tartana” per la forma que té. Era un edifici amb volta de canó amb uns dipòsits al seu interior. I una mica més enllà, hi ha una altra cisterna d’aigua, soterrada, de gran capacitat, amb fins a vuit àmbits. Des d’aquest punt, hem de tornar enrere, per anar a buscar el que havia estat el corredor porticat que unia l’edifici principal amb les termes, situades en un angle del jardí. Al capdamunt del corredor hi ha el gran tricilini o menjador, on podem veure reproduccions dels mosaics del terra, i el mitreu.

A la part de baix hi ha les termes, amb la part calenta i la freda, el forn on s’escalfava l’aigua que s’usava alhora per al bany i per a esclafar el paviment, ja que circulava sota el terra, i les latrines, on s’utilitzaven les aigües sobrants de les piscines i banyeres per evacuar els excrements. Hi podem veure una de les piscines amb tres estàtues i restes de pintura en alguns dels trams de parets que queden. En aquests banys hi havia, també, una sala de recepció on s’iniciaven i s’acabaven els banys i que estava decorada amb sumptuositat.

Tot l’espai està força ben cuidat, i tot i que estem en un jaciment arqueològic i el luxe i la sumptuositat que van tenir les podem intuir més que veure, el Munts encara tenen avui un encant, més enllà d’imaginar-nos romans amb toga passejant pels jardins, que avui ja no hi són, si que podem veure, aquí i allà, alguns arbres ben bonics i podem arribar a veure el mar en l’espai que han deixat alguns dels blocs de construcció moderna que separen avui els Munts de la platja.

 

© Text i  fotos: Joan Àngel Frigola
Col·laboració: Anna Cebrián

 

Vil·la romana dels Munts
Passeig del Fortí, s/n
43893 Altafulla
Tel: 977 65 28 06
mnat@gencat.cat

 

Bibliografia:
Ruiz de Arbulo, Joaquín. «El Signaculum De Caius Valerius Avitus, Duoviro De Tarraco Y Propietario De La Villa De Els Munts (Altafulla)». Pyrenae, [en línia], 1, Vol. 45, Núm. 1, p. 125-151, https://raco.cat/index.php/Pyrenae/article/view/279153