La sortida d’avui ens porta a conèixer un important personatge del segle XVII. El fet de ser dona i de viure a contracorrent ha fet que la seva figura i la seva obra hagin quedat amagades fins ara, quan la podem descobrir gràcies a una exposició que es pot visitar al Monestir de Pedralbes fins a meitat del mes d’abril de 2024. Es tracta d’una barcelonina que va aconseguir el grau de doctora extrauniversitària setanta anys abans que ho aconseguís  la primera dona en l’àmbit universitari. Avui ens acostem a una de les dones més erudites de l’Europa Moderna. A Sortides amb gràcia, coneixerem Juliana Morell tot visitant l’exposició El llegat retrobat de Juliana Morell al Monestir de Pedralbes.

Juliana Morell, que és considerada una nena prodigi, va néixer a Barcelona el 16 de febrer de 1594, és a dir, aquest 2024 fa 430 anys. Tot i haver marxat de Barcelona amb només 7 anys, sempre va tenir molt present els seus orígens. En una de les seves obres diu: “Barcelona, una de les principals ciutats del Regne d’Aragó, és on vaig néixer”.  Ella mateixa ens explica també qui eren els seus pares: “El meu pare es deia senyor Joan Antoni Morell i la meva mare senyora Joana Morell. No sé el nom de casa seva perquè quan vaig sortir del meu país era molt petita”. I ens els seus exlibris hi posa “Iuliana Morell Barchinonensis”, és a dir, Juliana Morell, Barcelonina.

A l’exposició ens expliquen que Juliana era filla il·legítima de Joan Antoni Morell, home ric i poderós, i filla natural de Bartomeua, i adoptiva de Joana, que procedia d’un llinatge molt il·lustre. El seu germà i la seva mare adoptiva van morir de forma prematura i Juliana es va quedar només amb el seu pare, que era mercader, botiguer i canvista amb quatre botigues a Barcelona. Inicialment es dedicava al negoci de les teles, però també va obrir-se a altres sectors ben diversos, com l’alimentació, la joieria o les obres d’art. Va mantenir diversos litigis amb banquers i personatges poderosos, cosa que li va comportar enemistats importants i es va veure involucrat en una mort i, acusat d’assassinat, l’any 1601 va marxar cap al sud de França.  Pare i filla van viure a Carcassona, Colònia i París, per instal·lar-se definitivament a Lió.

Juliana era descendent de jueus conversos i, tot i professar la fe cristiana i tenir un paper rellevant, com veurem, en la Contrareforma a França i a Europa, sempre va apreciar la seva herència jueva i la llengua i cultura hebrees. Amb només 4 anys, Juliana ja tenia tres mestres i dedicava vuit hores a l’estudi. Fins als 14 anys es va formar en filosofia, teologia i jurisprudència. Era políglota, tot dominant fins a set llengües: català, castellà, francès, italià, llatí, grec i hebreu, i també coneixia el siri i, probablement, l’àrab. Joan Antoni Morell va ser decisiu en l’educació de Juliana, però amb algun costat un pel fosc. Així en descriu la infantesa Marie de Merle de Beauchamps: “El pare la feia vestir de monja caputxina per allunyar-la de puerilitats i per tancar la porta a converses mundanes de la joventut. Així, Juliana s’ocupava només de pregar, estudiar i complir la voluntat del seu pare. En aquella època la gelosia i les males sospites del pare van fer que, en dues o tres ocasions, la tractés amb molta duresa”.

El mateix Joan Antoni Morell va deixar escrit sobre la formació de Juliana als 4 anys: “A aquella edat mai no vaig donar-li ni albaneca ni ocell ni altres criaturades si no m’ho demanava en bona frase llatina, la qual preguntava als seus mestres”. En la mateixa carta diu també: Tenia 13 gramàtiques hebrees de diferents autors, i durant més de tres mesos vaig donar un escut d’or a un rabí venecià i la meva taula per ensenyar-li la pronunciació de la llengua”.

Juliana va decidir entrar al convent de Santa Pràxedes d’Avinyò l’any 1609 en conèixer la intenció del seu pare de casar-la, i va professar com a monja dominica el 10 de juny de 1610. Quatre anys abans, el 16 de febrer de 1606, amb només 12 anys, va exposar unes tesis en lògica i moral a casa seva, a Lió, tot mostrant el seu domini del llatí, el grec i l’hebreu, i es va doctorar en filosofia fora de la universitat. Diverses reines i el papa Pau V van rebre còpies d’aquelles tesis i Juliana es va convertir en icona de dona docta arreu d’Europa. El fet que es doctorés quan ho va fer és totalment excepcional, donat que la primera dona que va obtenir el títol de doctora en l’àmbit universitari ho va fer set dècades més tard.

La jove Juliana va triar el monestir de Santa Pràxedes d’Avinyò perquè tenia vincles amb el convent de Montsió, on ella s’havia format quan encara vivia a Barcelona. Quan el seu pare va saber la intenció de Juliana, s’hi va oposar fermament i fins i tot la va retirar la dot i va amenaçar-la de desheretar-la. Així es refereix a l’entrada al convent de la seva filla, Joan Antoni Morell: “Un dia va entrar en un monestir de monges dominiques reformades on es va quedar a desgrat meu. És tinguda per una santa. Que no pensin que és un miracle, ja que en bona part es deu a la meva diligència, que els bons mestres, els bons llibres i la perseverança fan aquestes coses que semblen miraculoses”. De fet, va ser gràcies a l’ajuda econòmica i diplomàtica d’una mecenes, Charlotte Cathérine de la Trémoille, que va poder entrar al convent. En els seus textos, Juliana va explicar la seva decisió: “Però en passar per aquesta ciutat d’Avinyò, la Saviesa divina va disposar que m’hi deturés. M’arribava la bona olor de santedat d’aquest monestir i vaig saber  que pertanyia a l’orde de santa Caterina de Siena, a qui professo una especial devoció”.

Un cop professats els vots, Juliana Morell va exercir, entre altres càrrecs, com a mestra de novícies i priora al convent de Santa Pràxedes. Va elaborar les ordenances de Santa Pràxedes, va introduir pràctiques no incloses en la Regla, va fer diverses traduccions i va escriure comentaris i textos espirituals. També sabia  música: tocava l’orgue, l’espineta i el llaüt, componia peces musicals i va exercir com a mestra de cor. Tot i això, aquestes habilitats eren força habituals als convents femenins de l’època.

Els llibres que li van pertànyer i que s’han conservat parlen del seu gran nivell intel·lectual. Se’n conserves onze amb la seva marca de propietat i estan escrits en diferents idiomes com llatí, grec o hebreu. Entre tots, destaquen un parell d’exemplars am obres d’Aristòtil amb temes com la lògica de Porfiri. A més, Juliana tenia a la seva disposició l’extens fons bibliogràfic del monestir de Santa Pràxedes. Per altra banda, als seus escrits fa referència a diversos autors i també es conserva una llista escrita per ella mateixa amb els seus autors de capçalera entre els qual hi ha Agustí d’Hipona, Joan Crisòstom, Ambròs de Milà, Hug de San Víctor, Bernat de Claravall, Caterina de Siena, Vicent Ferrer, Tomàs de Kempis, Dionís Cartoixà i Teresa d’Àvila.

Ella mateixa ho explica en un dels seus textos: “L’obediència em va concedir i permetre tenir ala cambra alguns llibres en llatí: el Nou Testament, la regla i les constitucions  de sant Angustí, les obres de sant Bernat, els opuscles de Dionís Cartoixà; els exercicis espirituals de santa Caterina en francès. Acostumo a llegir el llibret de Tomàs de Kempis i els punts d’humilitat. Pel que fa als altres llibres, me’n serveixo segons les meves necessitats”.

Alguns autors que han parlar sobre ella expliquen alguns trets de la seva personalitat. Marie de Merle de Beauchamps explica que: “Era tan admirablement pudorosa que mai no mirava un home a la cara. Les novícies, en advertir la seva extrema modèstia, l’anomenaren ‘la germana que tanca el ulls’.” I Thomas de Souèges diu: “Com sigui que era molt capaç de donar llum i consells i ho feia amb admirable saviesa, dolçor i senzillesa, no només les novícies recorrien a ella amb els seus dubtes i dificultats, sinó també les mares més serioses de la casa, sobretot des que en va ser priora”.

Entre les obres de Juliana Morell hi ha traduccions del llatí al francès de diverses obres molt rellevants en el seu context, perquè segons ens expliquen a l’exposició ella pensava que traduir és conversar i estar en companyia de les ànimes les paraules de les quals es tradueixen. Segons ella, llegir i traduir són dues formes de conversa espiritual que preparen per a l’oració, és a dir, per al diàleg de l’ànima amb Déu.

Entre altres, va publicar la traducció comentada del Tractat de la vida espiritual de Vicent Ferrer i la Regla d’Agustí d’Hipona (que va ser publicat pòstumament) i el llibre Exercicis espirituals sobre l’eternitat, amb meditacions seves. Entre els pensaments que ens va deixar podem citar: “El regne del cel és dels pobres i la moneda amb que es compra és la pobresa. Algú dirà: ‘Aleshores, el cel és només per als pobres? Només els religiosos hi tindran un lloc i la resta en seran exclosos?’. La meva resposta és que la proposició del Fill de Déu no és universal negativa per extreure’n aquesta conclusió, perquè tot i que promet el cel als pobres d’esperit, no diu que en seran els únics posseïdors”. O “L’esperança i la confiança també neixen del desig. Aquestes dues virtuts han d’anar juntes, i així, en fer-se companyia ho aconsegueixen tot”.

Sobre la Regla de Sant Agustí va escriure: “Sant Agustí també ens recomana la lectura espiritual. Però cal triar llibres bons i útils, perquè els llibres curiosos poden inflar la ment i distreure-la, mentre que els devots poden edificar-la. […] La lectura ben feta és una excel·lent preparació per a l’oració, o més aviat una part de l’oració, ja que Déu ens parla a través dels bons llibres”.

 

L’exposició és a la Sala de la Reina i part del dormidor que són al primer pis del monestir de Pedralbes. Hi ha peces originals, com alguns exlibris amb la marca de propietat de Juliana Morell i amb text manuscrit per ella mateixa, mobles i objectes, de la col·lecció del Reial Monestir de Santa Maria de Pedralbes, que ajuden a acostar-nos a l’època en que va viure; també hi ha recreacions del vestit que duia Juliana en la defensa de la seva tesis, el 1606, i de l’hàbit de monja dominica del 1617. També hi ha un espai on es recrea el negoci de teles del seu pare, Joan Antoni Morell. Tot plegat amb plafons amb textos i gravats i documents d’arxiu inèdits ens permeten conèixer aquesta dona del segle XVII, una jove humanista, políglota, amb una ample formació en filosofia, teologia i jurisprudència que va deixar un important llegat com a escriptora espiritual i líder d’una comunitat religiosa amb un paper rellevant en la Contrareforma a França i Europa.

Juliana Morell i Teresa d’Àvila són les úniques dones que hi ha al Saló dels il·lustres del paranimf de la Universitat de Barcelona, que data del 1874. I durant la Renaixença  va ser reivindicada com a mostra de l’erudició acadèmica. Aquests dos fets han facilitat que se n’hagi pogut recuperar el llegat que es mostra en l’exposició que es pot visitar al monestir de Pedralbes fins a meitat d’abril de 2024.

Aquesta exposició forma part de la programació que fa un temps es du a terme al monestir de Pedralbes i que té l’objectiu de donar a conèixer l’obra de dones silenciades. Segueix la línia d’altres exposicions com: Dones silenciades. El llegat de Sor Eulària Anzizu al monestir de Pedralbes (1868-1916), celebrada al 2016-2017, i Les dones també seuen. Mobles i espais femenins dels segles XVI i XVII, que va tenir lloc el 2017-2018.

 

 

Exposició El llegat retrobat de Juliana Morell
Monestir de Pedralbes
Baixada del monestir, 9
08034 Barcelona
Tel: 93 256 34 34
monestirpedralbes@bcn.cat

 

Text i fotos: Joan Àngel Frigola
Col·laboració: Anna Cebrián