La sortida d’avui ens porta a visitar un parc urbà on podem trobar vestigis del passat rural d’espais que avui formen part d’una ciutat. És un lloc on podem copsar com eren les finques d’estiueig de la gran burgesia catalana d’entre els segles XIX i XX. I això és així, perquè ens acostem a una antiga finca agrícola que un conegut banquer barceloní va adquirir per convertir-la en finca d’estiueig. Avui anem al barri de Casagemes de la ciutat de Badalona per passejar pel parc de Can Solei – Ca l’Arnús.

Tot i que, a la pràctica és un únic espai, el parc de Can Solei-Ca l’Arnús, amb una superfície d’11 hectàrees de terreny, és divideix, de fet, en dos parcs: Can Solei, de 3 ha. I Ca l’Arnús, de 8 ha. Situat, com hem dit al barri de Casagemes, a tocar de l’autopista del Maresme, està considerat com el gran pulmó verd de la ciutat  de Badalona. Hi podem trobar diferents tipus d’arbres, amb alguns exemplars centenaris, ocells de diferents espècies, també escultures, una glorieta per a músics, un llac amb un castell al mig, grutes, una torre d’aigües o una torre del rellotge que en realitat és una completa estació meteorològica, entre altres elements.

Començarem per veure qui va ser el personatge que va comprar la finca i dóna nom al parc. Evarist Arnús, nascut l’any 1820, era fill d’un comerciant barceloní i nét d’un notari d’origen francès. De jove va treballar a l’Arxiu de l’Ajuntament de Barcelona, però pocs anys després es va convertir en agent de canvi i borsa, segons explica Àngels Solà i Parera, en un article que es pot trobar al repositori RACO: “Una activitat mercantil de caràcter semipúblic i registral que, segons que havia establert el codi de comerç del 1829, només permetia actuar d’intermediari bancari sense poder intervenir directament en el negoci creditici. La seva activitat va discórrer en el que es denomina la banca de serveis”. Aquesta activitat financera va ser la que li va permetre fer una gran fortuna.

En aquella època aquest tipus de banquers havien de fer front a possibles pèrdues amb la seva pròpia fortuna, per això, Arnús va anar adquirint un bon nombre de béns immobles, amb un doble objectiu: donar una imatge de seriositat i solidesa econòmica als seus clients, i assegurar-se prou capital per si calia fer front a possibles pèrdues.

Àngels Solà i Parera explica el per què Evarist Arnús, sent un burgés barceloní, va comprar Can Solei a Badalona: “Una de les típiques inversions que feien els grans comerciants barcelonins en el segle XIX —i també abans— era la d’adquirir una bona propietat en el pla de Barcelona, el Baix Llobregat o el Maresme —ben a prop de Barcelona—, la qual cosa responia a diferents finalitats. En primer lloc, l’operació tenia un objectiu econòmic, car era un bé refugi que es podia oferir com a garantia en cas de demanar un préstec o de dedicar-se al negoci bancari, i en última instància es podia vendre si la cosa anava maldada. En segon lloc, la possessió d’aquest tipus de bé conferia estatus i autoritat, car la seva propietat era tot un símbol de solidesa econòmica i poder social. En últim terme, la finca esdevenia el lloc d’estiueig de la família, on aquesta gaudia dels plaers del camp i de la vida sana i tranquil·la. Per això, i donat el fort caràcter simbòlic d’autoritat i estatus que tenia l’immoble, normalment s’hi feien obres d’embelliment que transformaven les velles masies en torres envoltades de magnífics jardins. Aquest fou el cas de ca l’Arnús, a Badalona”.

Segons les dades publicades per Àngels Solà, en morir, Evarist Arnús, a banda de les de Badalona, tenia propietats immobiliàries a Ciutat Vella i l’Eixample de Barcelona; al Maresme i el Vallès; a Anglesola, Lleida; a Sigüenza, Guadalajara; i a París. Gràcies a la seva activitat com a agent borsari va aconseguir gran influència en negocis com el ferrocarril, la banca, les assegurances, o les immobiliàries i, finalment, va aconseguir entrar en les elits  barcelonines de la mà d’Antonio López López, marquès de Comillas, i sogre d’Eusebi Güell, el mecenes d’Antoni Gaudí. Arnús va participar amb un munt de negocis amb Antonio López, com el Banc Hispano-Colonial o la Compañia General de Tabacos de Filipinas. Després de la seva mort va compartir negocis amb el fill, Claudi López Bru.

A banda de la seva activitat com a financer i home de negocis, Evarist Arnús va ocupar diferents càrrecs polítics: va ser diputat provincial per Badalona, per designació del govern provisional sorgit de la Restauració borbònica de 1874, primer, i electe després. Més endavant, va ser senador electe i, posteriorment, vitalici. També va desenvolupar una ample activitat social. Va ser president de la Casa de Maternitat i Expòsits de Barcelona, va formar part de la organització de l’Exposició Universal de 1888, va exercir el mecenatge en diferents camps de les arts, com la pintura o la música. En aquest sentit, fou propietari del Teatre Líric de Barcelona i va fundar una acadèmia de música a Badalona. En el seu vessant filantròpic cal afegir els llegats que va deixar en morir a diferents institucions de Barcelona i Badalona.  Àngels Solà i Parera recull aquestes institucions:  A Barcelona, la Casa de Maternitat i Expòsits, els Amics dels Pobres, les Germanes de la Caritat i a les obres de la parròquia de la Concepció i els pobres d’aquesta parròquia. A Badalona va deixar diners a la Junta de Beneficència i, sobretot, a l’Asil de Sant Andreu, a qui va llegar 200.000 pessetes.

Com molts d’aquests personatges, però, Evarist Arnús també té un passat fosc, i no només per compartir negocis amb Antonio López i López, conegut negrer, perquè, tot i no ser indià, es va mostrar contrari a l’abolició de l’esclavisme. Així ho explica  Àngels Solà: “Arnús formà part del centenar de representats barcelonins de la “Liga Nacional”, creada el 1873, promoguda pel Círculo Hispano Ultramarino contra l’abolició de l’esclavitud a Puerto Rico prevista pels radicals, el 1872”.

Ara que ja coneixem el personatge que li dóna nom, anem a conèixer al parc i la seva història. Com ja hem vist, el parc és el resultat de la unió de dues grans finques. Can Solei és la més antiga. Segons explica Carme Hilario Chancho en un article publicat al RACÓ, aquesta finca ja és esmentada l’any 1565 en una escriptura de compra venda. Segons aquesta autora: “Sembla que la finca es va formar amb l’annexió de propietats anteriors, essent la part majoritària la corresponent al mas Solei”. Com és de suposar, al llarg de tants anys d’història, la finca ha viscut diferents vicissituds. Durant la Guerra Gran (1793-1795), un dels conflictes armats que hi ha hagut entre l’estat Espanyol i França, la finca va servir d’hospital i durant la Guerra Civil de 1936-1939, va ser expropiada i oberta a la ciutadania. Òbviament, en acabar la guerra, les autoritats franquistes la van retornar als seus antics propietaris.

Al web de l’Àrea Metropolitana de Barcelona sobre el parc, es recull una cita del Baró de Maldà al seu Calaix de Sastre: “En esta tarda, doctor Josep Cases i jo […], hem anat a passejar cap a la torre del doctor Romà, advocat, intitulada lo mas Solei; casa i jardins ab horta, vinyes i molta aigua […], un gran safareig ab canyos d’aigua corrent, adornos de bustos de pedra màrmol, però mutilats de nassos, boques i ulls, i una estàtua del mig del safareig […]. Hem passejat per aquells caminals rectes, a la manera d’alamedes ab tanta frondositat que hi ha de vinyes, terres de sembradura, tanta còpia d’aigua que, ab aquella lontananza de muntanyes conreades, caseria i mar, són objectes moltísim deleitables a la vista. I tant han agradat al doctor Cases, que ha donat el nom, a tot aquell ameno jardí i hort, ab aquell gran safareig i aigua corrent”.

Carme Hilario explica que: “Seguint la tradició de les famílies benestants del segle XIX, adquirí, el 1859, una part de l’antic mas Solei. Els terrenys adquirits eren bàsicament de pagès, car la propietat gaudia de l’aigua d’una mina que també abastava d’aigua part de la ciutat. No hi ha documentació de qui va planificar el jardí, però el fet és que el disseny correspon a l’estil dels jardins romàntics de l’època, amb vegetació frondosa i olorosa, camins, diverses zones amb jocs d’aigua i el llac central”.

Avui, Can Solei –  Ca l’Arnús és un gran parc públic amb unes característiques úniques. Són un total d’unes 11 ha de terreny amb diferents zones d’arbrat i jardins, edificis singulars, camins per on passejar entre un gran nombre d’arbres i plantes de diferents especies. Un gran espai públic, que encara conserva part de l’estructura agrícola que va tenir i on es pot veure la manera de viure de la burgesia catalana i, particularment, la barcelonina de les darreres dècades del segle XIX i els primers anys del segle XX.

Pel que fa a edificacions i espais singulars, hi ha la torre Arnús, senyorejant l’espai des del punt més alt del parc amb una bona panoràmica de la ciutat, que en el seu moment d’esplendor segur que era molt millor. Avui l’edifici no està en les millors condicions. És d’esperar que en algun moment pugui ser restaurat i dedicat a alguna activitat pública. És una casa d’estil neoclàssic, de forma quadrada, amb planta baixa, pis i golfes. A la façana principal, de cara a mar, hi ha un gran porxo amb un balcó al damunt. L’edifici original és obra de l’arquitecte Josep Oriol Mestres, posteriorment, Emili Arnús, fill d’Evarist, va encarregar-ne una reforma a Salvador Viñals Sabaté.

Un dels elements emblemàtics del parc és un gran llac, que te una forma similar a un 8, a l’interior del qual hi ha el castell, d’estil neogòtic, amb merlets, pont llevadís i embarcador. Va ser construït amb maons portats expressament des de Bèlgica per encàrrec del fill d’Evarist Arnús, Emili Arnús Oliveras, a principi del segle XX. Home de d’esperit bohemi i amant de la música, aprofitava les estances del castell per tocar el piano.

Un altre element molt destacable és la torre del Rellotge. Es tracta d’una torre amb una completa estació meteorològica. És un edifici de planta quadrada amb tres cossos d’alçada. Hi ha termòmetre, baròmetre, pluviòmetre, rellotge amb calendari i fase lunar i informació de la direcció del vent. Aquesta torre no va ser pensada per estar en el parc. Era als jardins del Teatre Líric de Barcelona, que estava situat a la cantonada dels carrers de Mallorca i de Pau Claris, on havien hagut els Camps Elisis, però quan es va enderrocar el teatre, Emili Arnús la va fer traslladar, pedra a pedra, al lloc on és avui.

No gaire lluny de la torre del Rellotge hi ha un altre element que no podia faltar en un jardí vuitcentista, una glorieta per a músics i, apassionat per la música com era, Evarist Arnús, en va fer construir una. Entre la glorieta i el llac hi ha la torre de l’Aigua, feta amb maó vist i de planta octogonal, va ser construïda el 1887 amb l’objectiu de captar aigua del pou que hi ha al seu interior i distribuir-la per la finca. Als peus hi ha una bassa d’aigua que servia alhora com a piscina i per a reg de la finca. Un altre element que no pot faltar en un jardí d’aquest tipus és la gruta de rocalla. Sota Ca l’Arnús, en podem veure una.

Encara ens queden alguns altres elements destacables. La Casa Nova, situada entre la torre de l’Aigua i el llac, una edificació del 1950 i, a la zona de Can Solei, les Cases Bessones o cases Coma Cros, dues edificacions aixecades a la segona meitat del segle XIX. Estan situades una de cara a l’altra, amb unes galeries simètriques i un gran pati central. Després de ser casa d’estiueig de famílies benestants, van ser la seu de l’escola Artur Martorell.

Entre els camins del parc podem destacar el passeig dels Plàtans, amb forma de L, als accessos del parc per la Riera de Canyadó, per una banda, i el carrer de Sant Bru per l’altre. A l’interior, hi trobem el camí dels Xiprers i els jardins de les Ciències, dels Cítrics i de les Papallones.

Al parc hi ha una gran diversitat de vegetació amb alguns exemplars d’especial interès. Entre els arbres que hi podem trobar n’hi ha de fulla perenne i de caducifolis. Entre els primers hi ha diferents tipus de palmeres com el margalló, la palmera de Canàries, la de dàtils o la washingtònia. Coníferes, com els pins blanc i pinyer; els cedres de l’Himàlaia i el del Líban, el xiprer o el teix. També hi ha exemplars de mimosa, de garrofer, de taronger agre, de nesprer, d’eucaliptus, de magnòlies, de llorer, de bellaombra, d’alzina, d’aladern, de llentiscle, d’olivera, entre altres. D’arbres caducifolis n’hi ha també una gran varietat: diferents tipus d’auró, de castanyer, de lledoner, d’arbre de l’amor, d’avellaner, de codonyer, de caqui, de figuera, de ginkgo, de xicranda, de noguera, de morera, de plàtan, de pollancre del Canadà, de prunera, de presseguer, de magraner, d’ametller, de salze, d’om…

També hi ha una gran varietat d’arbusts i plantes, com l’acant, la flor de l’amor, l’arboç, l’esparreguera, la buguenvíl·lia, el boix, diferents tipus de llessamí i de lligabosc, la lantana, la murtra, el baladre, el galzeran, el saüc, el marfull, la iuca i el tamariu. Una passejada per aquest parc és com fer una caminada per un jardí botànic. A la Guia del parc que hi ha a l’apartat de parcs i jardins del web de l’Ajuntament de Badalona s’hi relacionen fins a 140 tipus d’arbres i 48 d’arbusts i plantes.

 

Parc de Can Solei i Ca l’Arnús
Badalona
Accessos: Av. de Navarra, riera de Canyadó, carrer de Sant Bru i carrer de la Seu d’Urgell.

 

Text i fotos: Joan Àngel Frigola
Col·laboració: Anna Cebrián

 

 

 

Bibliografia:

Solà Parera, Àngels. «Evarist Arnús I Ferrer: Un Banquer Barceloní Amb Propietats a Badalona». Carrer Dels Arbres. Revista Anuari Del Museu De Badalona, [en línia], 1, Núm. 8, p. 23-32, https://raco.cat/index.php/CarrerArbres/article/view/294821 [Consulta: Consulta: 6-06-2023].

Hilario Chancho, Carme. «El Parc De Can Solei – Ca l’Arnús». Carrer Dels Arbres. Revista Anuari Del Museu De Badalona, [en línia], 1, Núm. 12, p. 61-65, https://raco.cat/index.php/CarrerArbres/article/view/294546 [Consulta: Consulta: 6-06-2023].