Exposició CCOO 50 anys d’història de Catalunya 1964-2014

Les nostres Sortides amb gràcia ens porten moltes vegades a conèixer la història de llocs i personatges, aquesta és de fet la idea. Avui, però, és possible que moltes persones, més que conèixer res de nou, recordin part de la seva història o de la de persones conegudes, perquè avui visitarem una exposició que ens explica 50 anys de vida d’una institució que va ser fundada un 20 de novembre de 1964 a la parròquia de Sant Medir a Sants. Es tracta d’un moviment social que en arribar la democràcia va convertir-se en un sindicat. Avui ens acostem al Museu d’Història de Catalunya per recordar la història de la lluites obreres pels drets laborals i socials. Anem a veure l’Exposició “CCOO 50 anys d’història de Catalunya 1964-2014”.

Seu del Sindicato Vertical, avui seu de CCOO i CGT.

Una de les coses que va fer el franquisme en arribar al poder, va ser prohibir els sindicats i va vehicular tot el que feia referència a les relacions laborals a una institució que van anomenar Sindicato Vertical, on hi estaven representats empreses i treballadors. Tot i això, a final de la dècada de 1950 a algunes fàbriques i grans empreses van començar a sorgir algunes comissions d’obrers per tractar problemes laborals puntuals. Un cop solucionat el tema, la comissió es dissolia.

Una de les persones que van fundar Comissions Obreres, Josep Maria Folch i Torres, -que no té res a veure amb el cèlebre escriptor-, treballava a Montesa i havia format part d’una d’aquelles comissions laborals, i explica que membres del PSUC es van posar en contacte amb ell i que van fer-li avinent la necessitat d’organitzar grups a les empreses i infiltrar-se al Sindicat Vertical. Així, a poc a poc, van anar creant-se comissions a les empreses. Diu Folch i Torres que un dia es van trobar una vintena de persones a la seu del Sindicat Vertical a la Via Laietana i van decidir buscar una sala per reunir-se i parlar. “Un bidell ens va preguntar on anàvem –explica Folch- i li vam dir que érem a la casa dels treballadors i que volíem reunir-nos per parlar. Ell ens va dir que això no anava així, que calia demanar permís i reservar sala i que si no marxàvem avisava la policia”. Òbviament, van marxar, però d’aquell fet en van sortir un seguit de petites trobades en diverses esglésies del Baix Llobregat.

Assemblea davant l’edifici principal de SEAT.

En aquestes trobades es va proposar una plataforma reivindicativa amb quatre punts bàsics: salari mínim de dues-centes pessetes, dret de vaga, llibertat sindical i escala mòbil. Aquests punts es van presentar en una assemblea que es va celebrar el dia 20 de novembre de 1964 en un local de la parròquia de Sant Medir del barri de Sants. En paraules de Folch i Torres allà es va formar las primera Comissió Central Obrera de Barcelona. Era la fundació de Comissions Obreres, un moviment transversal que amb els anys es va convertir en el sindicat que avui coneixem. Perquè inicialment, Comissions Obreres era un moviment format per persones de diverses procedències, així, entre els seus membres hi havia comunistes, catòlics –d’aquí el fet que les reunions es fessin en esglésies-, persones sense filiació i, fins i tot, segons diu Folch i Torres, algun falangista.

Manifestació de SEAT a la plaça d’Espanya.

Una de les consignes de Comissions Obreres era infiltrar-se al Sindicat Vertical i ocupar-hi llocs “però no per fer el joc al sistema, explica Josep Maria Folch, sinó per organitzar la defensa dels treballadors des de dins”. Així, es va aprofitar el fet que l’any 1966 el sindicat franquista va convocat eleccions sindicals per presentar un seguit de candidatures que van assolir uns resultats excel·lents. Molts treballadors s’afegiren al moviment i es va crear la Comissió Obrera Nacional de Catalunya. El franquisme, però, no va quedar-se quiet. Va endurir la repressió policial i el mes de març de 1967 el Tribunal Suprem va declarar il·legal el moviment i diversos obrers foren desposseïts dels seus càrrecs al Sindicat Vertical. Això va suposar detencions, empresonaments i gent que va haver de marxar a l’exili, com el mateix Folch i Torres.

Reproducció d’un mur amb una pintada a l’exposició.

A l’exposició podem veure algunes dades esfereïdores de la lluita obrera i antifranquista d’aquells anys, perquè, òbviament, una cosa anava lligada a l’altre. Segons dades de Comissions Obreres, els enfrontaments entre la ciutadania i les forces d’ordre públic entre 1969 i 1974 es van saldar amb 17 morts, sense comptar els executats judicialment. A més, la justícia militar va jutjar 1.817 civils en consells de guerra i el Tribunal d’Ordre Públic, el tristament cèlebre TOP, creat l’any 1963, va efectuar més de 22.000 processaments que van afectar més de 50.000 persones. En total es van dictar entre 8.000 i 10.000 condemnes de presó. A Catalunya les actuacions del TOP afectaren 1.697 persones, el 70% de les quals acabaren a presó.

Manifestació a la plaça Sant Jaume.

Aquells anys va haver-hi alguns processos molt sonats, com el consell de guerra de Burgos contra joves militants d’ETA o el procés 1001 contra membres de la coordinadora general de CCOO, encapçalada per Marcelino Camacho, detinguts a Madrid l’estiu de 1972. Aquesta detenció va fer que la coordinació a nivell estatal s’assumís durant uns anys des de Barcelona, ja que els representants catalans van aconseguir escapolir-se de la detenció. Les últimes eleccions sindicals organitzades pel sindicat franquista, l’any 1975, suposaren una nova entrada de Comissions Obreres al Sindicat Vertical. En paraules de Montse Delgado, secretària de Formació Sindical i Cultura de CCOO, “es van aprofitar les esquerdes legals de les lleis franquistes per tal d’ocupar algun espai dins de la legalitat precària que existia en aquell moment”.

Documents a l’exposició amb la fitxa laboral del comissari Creix.

La dècada de 1970 va ser una època de grans mobilitzacions obreres amb un alt preu. L’octubre de 1971 la policia va matar Antonio Ruiz Villalba, obrer de SEAT, i l’abril de 1973 moria un altre obrer a mans de la policia franquista, Manuel Fernández Márquez, un treballador de la construcció de la Tèrmica del Besòs. La lluita obrera saltava les parets de les empreses i ocupava el carrer, perquè com explica Montse Delgado: “La situació laboral i social d’aquella època feia que a l’hora de demanar millores laborals, no es podia deixar de demanar millores socials, una cosa va lligada a l’altre”. Hi va haver vagues força llargues i enfrontaments molt durs a empreses com SEAT, Roca, Motor Ibérica i moltes altres.

Assemblea a Barcelona juliol 1976.

La casualitat va fer que un altre 20 de novembre, en aquest cas del 1975, morís Franco. Recuperem les paraules de Montse Delgado quan diu que: “És cert que el dictador va morir al llit, però la dictadura va morir al carrer i això va ser així, en bona part, gràcies a Comissions Obreres”. Tot i això, encara hi havia camí per córrer. El procés polític que coneixem com a Transició Democràtica va necessitar els seus temps i Comissions Obreres no va ser legalitzada pel govern de Madrid fins el mes d’abril de 1977. Aleshores va començar el procés de crear les estructures necessàries per convertir aquell moviment en un sindicat que pogués actuar en el marc legal.

Assemblea del X aniversari.

Òbviament, la història de Comissions Obreres va molt més enllà, o molt més cap aquí, però nosaltres ens aturarem en aquest punt per anar cap a l’exposició objecte de la nostra sortida d’avui: “CCOO 50 anys d’història de Catalunya 1964-2014”, que, com hem dit, es pot visitar al Museu d’Història de Catalunya.

Es tracta d’una exposició molt visual amb molts objectes d’ús quotidià de l’època que vol explicar i que es barregen amb alguns audiovisuals i amb algunes recreacions d’espais, com el despatx d’una comissaria de policia franquista, per exemple. Està dividida en tres grans àmbits. El primer porta el nom de “El desafiament obrer a la dictadura: les lluites per les llibertats (1964-1976)”. En aquest àmbit es fa un repàs a la situació social de l’època i com la classe treballadora es va anar configurant a partir del barri i la fàbrica, dos espais bàsics on actuaren i es formaren els activistes de CCOO. La lluita no acabava en sortir per la porta de l’empresa, perquè l’allau migratori va fer que sorgissin nous barris, alguns de barraques, sense els serveis més bàsics i va caldre lluitar també per aconseguir-los.

Manifestació a la plaça Sant Jaume.

El segon àmbit du el títol de “La construcció del sindicat: per la consolidació de la democràcia i la conquesta de l’estat del benestar (1977-2007)”. És aquí on s’explica com, a partir de la legalització dels sindicats, Comissions Obreres va deixar de ser un moviment per convertir-se en un sindicat amb les estructures organitzatives necessàries. I com, a poc a poc, es va anar guanyant l’estat del benestar. Aquí entrem ja en èpoques que hem viscut i podem recordar amb facilitat moltes persones. És en aquest àmbit on apareixen les primeres eleccions sindicals lliures i on podem recordar les primeres vagues generals de la democràcia.

Aspecte de l’exposició.

El tercer àmbit és: “El sindicalisme de les diversitats dins d’un món globalitzat (2008-2014)”. Aquest és l’àmbit més proper i podríem dir és la història viscuda en primera persona. És aquí on apareixen l’esclat de la gran crisi econòmica que encara vivim i les darreres reformes laborals impulsades pels governs espanyols. És aquí on podem intuir també cap on apunta el futur que, com es diu a l’exposició: “és un món que no tornarà a ser el d’abans, però si que seguirà necessitant les lluites d’aquells més desafavorits per les llibertats i per la igualtat”.

Pancarta contra les bandes feixistes.

Com ja hem dit abans, l’exposició és molt visual. Hi podem veure des d’un 600 que fa de pantalla d’un audiovisual, fins a un grup de taquilles de treballadors de la SEAT, o estris utilitzats en el món laboral per diverses professions, des de treballadors de correus a personal de la neteja o de la construcció. També hi ha diverses obres d’art, com la reproducció de l’oli “Un front comú” que el pintor Joan Mundet ha fet expressament en motiu de la celebració d’aquests 50 anys de la fundació de Comissions Obreres.

I acabarem amb unes paraules que diu Josep Lluís López Bulla, exsecretari general de CCOO, en un documental produït l’any 2004 per TV3 i la Secretaria de Comunicació de Comissions Obreres amb motiu del 40è aniversari del sindicat: “D’aquella petita església (per la parròquia de Sant Medir) n’ha sortit una catedral magnífica, que és el sindicalisme confederal”.

© Text: Joan Àngel Frigola
Col·laboració: Anna Cebrián
Fotos històriques cedides per CCOO
Agraïments: Josep Maria Folch i Torres, Montse Delgado, Rosa Sans, Javier Tébar, Carles Vallejo i Emili Rey.
Emès a Ràdio Gràcia el 18 de novembre de 2014