Avui ens acostarem a la veïna ciutat de Montcada per conèixer d’on va provenir, durant milers d’anys, una part de l’aigua que consumien els ciutadans i ciutadanes de Barcelona. Visitarem l’inici del Rec Comtal i la Casa de les Aigües, també coneguda com a Pous de Montcada.

L’aigua del riu Besòs i de tot el seu sistema aqüífer ha abastit de sempre la ciutat de Barcelona. La Barcino romana rebia l’aigua gràcies a dos aqüeductes: un arribava des de Collserola i l’altre provenia des del riu Besòs. Sembla ser que part d’aquesta darrera infraestructura va ser utilitzada, el segle X, per a la construcció del Rec Comtal, durant el regnat del comte Mir. Sembla ser que d’aquí vindria el nom del carrer Regomir (el Rec d’en Mir) a Barcelona, lloc per on passava aquesta sèquia, que tenia el seu punt d’origen a la població de Montcada, des d’on recollia aigües superficials del Besòs i les transportava a la ciutat Comtal seguint un camí sinuós, pel marge dret del riu, que passava pels municipis de Sant Andreu de Palomar i Sant Martí de Provençals. El rec va servir per regar camps i horts i per donar força hidràulica a diversos molins, la majoria, fariners.

Barcelona va patir, al llarg dels segles,  problemes amb l’abastiment d’aigua provocats per diverses èpoques de sequera. Sembla que ja en època de Jaume I es va prova d’utilitzar l’aigua del rec per ús de boca, com a aigua potable, però no va ser fins a 1704 que l’aigua del Rec Comtal va arribar a la font de Canaletes i diverses fonts públiques de la ciutat.

Els problemes d’abastiment d’aigua a Barcelona van fer que l’any 1778 es construís una mina per aprofitar les aigües subterrànies, que es van canalitzar cap a la sèquia comtal. Naixia així la Mina de Montcada que, a través d’una canalització de 1.430 metres, una amplada de 2 metres i una alçada de 2 metres, porta l’aigua fins a la casa de la Mina, també coneguda a Montcada com a Reixegó, des d’on el cabal se separava en dos. Una part era propietat de l’Ajuntament de Barcelona, i servia per abastir les fonts públiques de la ciutat, i l’altra anava per a regants i propietaris de molins. Tot i això, l’Ajuntament de Barcelona era un usuari més de l’aigua i estava en igualtat de condicions amb la resta i això va provocar infinitat de conflictes.

La casa de la Mina o Reixegó, que va ser construïda el 1778, acull avui dia un casal d’avis. A la façana hi ha una placa rodona on s’hi pot llegir: “Junta directiva de aguas de la acequia Condal y sus minas. Barcelona”, al centre es poden veure un molí i un pagès llaurant amb dos bous, entre altres imatges. Sota la casa surt el primer tram del Rec Comtal a cel obert, envoltat d’un espai enjardinat.

L’aigua desapareix, per un reixat, sota terra al cap de pocs metres. Històricament el rec discorria, en bona part, a cel obert, avui en dia no. En l’actualitat ens queda aquest petit tram, el nom d’alguns carrers: el ja citat Regomir i el carrer del Rec, al Born, i el carrer del Rec Comtal, al barri de Sant Pere. Per sort, encara ens queda, però, un altre tram a cel obert, és al barri de Vallbona, entre el riu Besòs i les autopistes d’entrada i sortida de Barcelona, al costat del carrer d’Oristà i de la plaça del Primer de Maig. Aquest tram, com el de Montcada, també està enjardinat i és un d’aquells racons de Barcelona, que sembla que no puguin existir. Si t’hi porten amb els ulls tancats i te’ls destapen allà, pots dir, perfectament, que ets a qualsevol poble del Pirineu.

Tornem, però a la història de l’abastiment d’aigua de Barcelona i per fer-ho, hem de tornar a Montcada i, a més, ho farem de la mà d’un gracienc il·lustre: Antoni Rovira i Trias.

El segle XIX es van produir diverses sequeres amb els subsegüents problemes en l’abastiment d’aigua a la ciutat. En una d’aquestes èpoques de sequera  l’Ajuntament de Barcelona va decidir, el 12 de febrer de 1878, la construcció de tres pous per a la captació i bombejament d’aigua del cabal subterrani del riu Besòs. El projecte de la central d’extracció d’aigua va ser encarregat a l’arquitecte municipal, que no era altre que Antoni Rovira i Trias, que també va ser arquitecte municipal de Sant Martí de Provençals i, per encàrrec de la Junta de Propietaris de Rec, de la Sèquia Comtal, segons explica l’Eloi Babiano, autor del llibre Antoni Rovira i Trias, Arquitecte de Barcelona.

La Casa de les Aigües de Montcada i Reixac està situada en el mateix parc on hi ha la Casa de la Mina i el primer tram del Rec Comtal, tot i que, ara per ara els dos espais estan separats per la via del tren. Una petita passejada i un pas subterrani sota les vies ens permeten anar d’un lloc a l’altre.

Els pous de Montcada, que és com es coneixia inicialment aquesta instal·lació, és un conjunt de tres edificis envoltats de jardí i encerclats per una tanca perimetral. El conjunt té una forma allargassada situada a tocar de la via del tren, per una banda, i separada del riu Besòs, per l’altra banda, per un carrer de doble sentit de circulació: l’avinguda de la Ribera.

A la punta més propera a Barcelona, a l’extrem oposat a l’entrada al recinte, hi ha un jardí que queda separat de la resta. A la part més gran del recinte és on hi ha els tres edificis. Al costat de la porta d’entrada hi trobem la casa del Maquinista, una mena de torre d’estiueig d’estil eclèctic, a la planta baixa del qual hi vivia l’encarregat del manteniment mecànic de la central. La primera planta, on hi ha una bonic finestral de vidres emplomats de colors, s’hi ubicava una sala de reunions.

Al centre del recinte hi ha l’edifici més important, amb dos espais separats: la sala de pous i la sala de màquines. L’exterior de l’edifici és fet amb maó vist. Les portes i finestres, acabades en volta, tenen una mena de marcs exteriors fets també amb maons i hi ha un parell de finestres rodones a la part alta. Totes aquestes obertures donen una gran llum natural a l’interior, que tot i ser el punt on es feia l’extracció d’aigua, està decorat amb un arrambador fet amb trencadís que val la pena comentar. El sòcol, que fa més o menys un pam, és de color blau fosc i representa l’aigua freàtica. Al damunt una franja força més ampla que arriba fins a les finestres, de color marronós, vol ser la terra, d’on surten, en els espais entre finestra i finestra una mena de parterres  amb plantes i flors, sobre un espai blanc que s’enfila, paret amunt, fins a un pam del sostre, on podem veure una línia, d’un pam d’amplada, també de trencadís de color blau, que simbolitza l’aigua del cel.

Al mig de la sala hi ha els tres pous circulars, amb les canonades per on s’extreia l’aigua, envoltats per unes baranes de ferro amb forma arrodonida. Repartides per les parets hi ha làmpades que es veuen especialment dissenyades per a l’espai. I a la paret del cantó de la sala de màquines, hi ha una placa commemorativa on s’explica l’acord de construir aquests pous pres per l’Ajuntament de Barcelona el 12 de febrer de 1878, on hi consta Antoni Rovira i Trias com a “gefe de fontaneria”. Sobre la placa, hi ha l’escut de Barcelona portat per dos angelets.

Adossat a aquest espai, per la banda de la via del tren, hi ha un espai més curt, la sala de Màquines, dissenyada per acollir dues màquines de vapor verticals. Aquí seguim veient com, tot i estar pensant amb la funcionalitat, Rovira i Trias no deixava de banda l’estètica. L’edifici està organitzat en dues plantes. A la planta inferior, a nivell de soterrani hi ha, en espais separats i diferenciats, les calderes, una sala plena de canonades, amb paret enrajolada de color blanc, però, a mitja alçada hi ha una sanefa de color blau on, de tant en tant es pot veure l’escut de Barcelona. Un altre espai és la carbonera, feta amb maó vist i amb volta catalana, amb accés des de l’exterior a través de tres pous per on s’abocava el carbó.

El tercer edifici aïllat és la sala de Control, que és el lloc on es mesurava el cabal i es tenia cura de la qualitat de l’aigua.

Tant el Rec Comtal com els pous de Montcada van haver de tancar-se l’any 1989 a causa de l’alt nivell de contaminació. Sortosament, avui dia el nivell ambiental de la llera del Besòs s’ha recuperat força i l’aigua dels pous de Montcada s’utilitza per a reg de parcs i jardins.

El Rec Comtal va ser molt important, tant per a la ciutat de Barcelona, com per a municipis com Sant Martí de Provençals i Sant Andreu de Palomar. Les seves aigües van donar riquesa a través dels horts i camps de conreu que regava i dels molins que feia funcionar. De fet, a Vallbona, encara s’hi poden veure alguns camps cultivats. El Rec també va servir per a l’oci: encara hi ha persones que recorden haver-s’hi banyat i fins i tot hi ha documentat algun bateig protestant.

Després d’haver de deixar-se d’utilitzar a causa de la contaminació, la Casa de les Aigües de Montcada va quedar buida i a mercè de brètols i incívics. Fa poc ha estat restaurada i el Museu Municipal de Montcada hi organitza diferents tipus d’itineraris i visites. Aura didàctica i difusió cultural hi fa visites teatralitzades per a escoles i grups on el mateix Antoni Rovira i Trias fa de cicerone i explica aquest  centre d’extracció d’aigua.

Actualment hi ha obres del tren d’alta velocitat, que han separat una mica les dues instal·lacions, però és previst que en el futur la via del tren quedi soterrada i es pugui passar amb més facilitat de la mina del Rec Comtal als pous de Montcada, que quedaran dins un mateix parc.

©Text i fotos: Joan Àngel Frigola

Amb la col·laboració d’Anna Cebrián.

Més informació:

Museu Municipal de Montcada

Casa de la Vila

C. Major, 32

Tel: 93 565 11 21

museumunicipal@montcada.org

Casa de la Mina.

Accés per avinguda Unitat.

Casa de les Aigües

Accés per avinguda Ribera.

Bloc especialitzat en el Rec Comtal, molt interessant