Avui recordarem un seguit d’oficis desapareguts, o gairebé, i ho farem a partir d’un museu que porta el nom d’un d’aquests oficis, però que ens explica com eren tots els que hi estaven relacionats. És un museu format a partir d’una col·lecció que ens permet seguir com ha estat la història del transport de mercaderies i de persones. També podem veure com ha canviat tot en uns pocs anys. Avui tot aprofitant la festivitat de Sant Antoni i que arreu se celebren els Tres Tombs, ens acostem a Igualada, capital de l’Anoia, per visitar el Museu del Traginer.

Boter, esparter, ferrador, manescal, mosso d’estable, llenyataire, adober… són oficis relacionats tots ells, d’una o altra manera, amb el traginar i tots ells estan presents amb espai propi al Museu de Traginer, que compta, també, amb una bona col·lecció de guarniments, de carros i de carruatges. El museu és conegut també com a Col·lecció Antoni Ros, perquè és a ell a qui es deu aquest museu, per això, començarem per saber qui va ser Antoni Ros Vilarrubias (1942-1994) va ser un traginer que va convertir-se en transportista i que esdevingué col·leccionista de tot allò que feia referència al món del traginer i als oficis que s’hi relacionaven. Va acabar ajuntant una amplíssima col·lecció de carros, eines i objectes…

Donat que eren moltes les persones que demanaven poder veure la col·lecció, Antoni Ros va decidir comprar una masia del segle XVIII propera a casa seva, la masia d’en Bertran, per posar-hi la col·lecció, que va acabar convertida en el Museu que avui és objecte d’aquesta sortida. En una entrevista publicada a la dècada de 1970 al diari Igualada. Periódico del Anoia, Antoni Ros explicava que el carruatges de la col·lecció, que aleshores eren catorze, sortien cada any per la festa dels Tres Tombs de la localitat.

El Museu del Traginer té una sala dedicada al seu creador, on se’l defineix com a “traginer, col·leccionista i escultor”. En un plafó n’hi ha una breu semblança: “Els darrers vint anys de la seva vida, Antoni Ros va afegir a la seva condició de traginer, col·leccionista i realitzador cinematogràfic la vessant artística pròpia de l’exercici de l’escultura. La seva obra, concentrada en aquest saló però alhora present en molts racons del museu, presenta una tarannà que li atorga un marcat sentit propi: l’Antoni Ros escultor no cercava un ideal de bellesa, sinó que lluitava per expressar la força sublim del sentiment que l’amarava, no creava per compartir el plaer que rau dins les formes calmoses i els colors agraïts, sinó com a resposta sincera, vital i a voltes descarnada davant una necessitat que li cridava des de dins”.

I al número 28 de la Revista d’etnologia de Catalunya, de l’any 2006, es va publicar l’article El Museu del Traginer- Col·lecció Antoni Ros: Un projecte museològic integratiu signat per Jordi Vilalta i Areñas, codirector del Museu del Traginer -Col·lecció Antoni Ros, on es referia al fundador del museu en els següents termes: “La figura del senyor Antoni Ros i Vilarrubias (1942-1994) esdevé un exemple singular dins del tarannà que ha construït al llarg dels temps el llegat que avui anomenem patrimoni cultural: traginer reconvertit en transportista, va excel·lir dins la seva faceta de col·leccionista de les eines, utensilis i vehicles que conformaven l’entorn de l’ofici de traginer, fins arribar al punt d’incorporar a una autèntica vocació de conservació, servei i difusió”.

Avui en dia, parlar de traginers és parlar de la festa dels Tres Tombs, que se celebra en honor de sant Antoni Abad, el folklorista Joan Amades explica al Costumari català, que: “Sant Antoni és tingut per patró dels animals, especialment del domèstics, que conviuen amb l’home. Les gents que tenien bestiar de peu rodó celebraven llur festa i portaven llur bestiar a beneir”. També explica que: “Se solia fer un àpat extraordinari per celebrar la festa del bestiar. Era costum arrelat de no fer treballar el bestiar si no es tractava de casos molt especials. Hom celebrava avui la festa dels animals i creia just que la celebressin deixant de treballar. Era corrent de donar-los un pinso extraordinari i fer-los objecte d’un tractament respectuós”.

Sant Antoni Abad és conegut també com sant Antoni del porquet perquè se’l representa sempre amb un porquet als peus.  Fem un parèntesi per explicar una curiosa llegenda que recull Joan Amades al Costumari català sobre el per què d’aquest porquet. Segons el folklorista es deu a un fet ocorregut amb motiu d’una visita que el sant va fer a Barcelona per obrar el miracle de curar una criatura. Així ho narra Amades: “Quan tot just havia entrat a la ciutat, se li va presentar una truja que portava un garrinet a la boca que no podia caminar perquè era esguerrat i camatort. La mare va deixar el garrinet als peus del sant. El solitari de la Tebaida va beneir el garrinet, que encontinent restà guarit i, com si hagués anat dret igual, es va posar a córrer. La truja agraïda no va deixar-lo mai per res i va seguir-lo sempre pertot arreu. Com que el sant va morir abans que la bèstia, la llegenda diu que la truja el va enterrar. El porquet que caracteritza la iconografia de sant Antoni i que mai no deixa de figurar al seu costat és, per tant, barceloní i no és tal porquet sinó una truja”.

Llegendes a banda, la tradició dels Tres Tombs és, segons s’explica al web de la Federació Catalana dels Tres Tombs: “El ritu principal dels Tres Tombs consisteix a donar tres voltes amb els cavalls, carros i altres animals de tir per l’interior de la població. Antigament, es donava tres voltes al voltant d’un espai on es feia una gran foguera feta amb ramatge verd. Més endavant, els tombs es fan al voltant de l’església de Sant Antoni o, si no n’hi ha, a la imatge del sant, des d’on es fa la benedicció dels animals”. El mateix web explica el significat dels tres tombs: “El primer tomb era per demanar protecció pels animals, el segon tomb era per demanar una bona collita i el tercer era per fer demanar salut per a les persones”.

Vistos la llegenda de sant Antoni, la tradició dels Tres Tombs i qui va ser el creador de la col·lecció que mostra el Museu del Traginer, anem per veure què ens explica aquest museu i com ho fa. Comencem per veure la definició de “traginer”, segons el Diccionari de l’IEC: “Persona que tenia per ofici traginar mercaderies mitjançant una haveria o bèstia de càrrega. I quina és la definició de traginar: “Transportar (mercaderies) d’un lloc a un altre, especialment una persona, a braç o a l’esquena o per mitjà d’un animal”. El museu centra el seu relat en l’evolució del transport amb energies de sang, més o menys al llarg d’un segle, entre la segona meitat del segle XIX i la primera meitat del segle XX. Un plafó del museu ens explica que es denomina “Transport amb energies de sang al transport de persones i mercaderies en carros i carruatges tirats bé per equins, sien aquests cavalls o mules, bé per bous”.

La masia que acull el Museu del Traginer és de planta baixa i dos pisos i és plenament accessible. La planta baixa està dedicada als oficis relacionats amb el traginar i els traginers; al primer pis hi ha la sala dels guarniments, una sala de carros, un espai dedicat al Tres Tombs i s’hi conserva una antiga sala menjador; el segon pis hi ha els carruatges i l’espai dedicat a l’obra escultòrica d’Antoni Ros.

Els primers espais expositius que trobem en entrar al museu, estan dedicats a explicar l’evolució del traginar i de les vies de comunicació. Així, podem saber que el tir de cavalls va anar molt lligada a l’aparició i evolució de la roda, o que el tir de cavalls va passar del tir pel coll al tir pel pit gràcies a la invenció d’un collar al segle VII, mentre que el tir amb bous no ha variat el tir pel cap, que es manté des de fa 4.000 anys. En aquest espai hi ha un carro amb llança i pescant, un carro de carrera o una nàrria, un carro de roda massissa datat de cap el 1800.

A la Sala dels oficis, hi podem trobar fins a quinze espais diferenciats dedicats a les diferents feines i oficis, tots amb un plafó on s’explica l’ofici, tots també amb versió braille, i amb estris i objectes que s’hi relacionen i amb una ample col·lecció de les eines que es feien servir els professionals de cadascun d’aquests oficis. Els quinze espais són: L’evolució del traginer; L’evolució de les línies de comunicació; Els oficis del món traginer; La carreteria; El boter; El baster; L’adober; L’esparter; El ferrador; El manescal; El mosso d’estable; El llenyataire; El traginer de bast; i La ferreria I i II.

Tots aquests oficis feien possible la feina del traginer i s’agrupen en tres grans blocs que s’expliquen en un dels plafons: “A l’entorn del carro destaquen la carreteria i la ferreria, bàsics en la construcció de tot tipus de carros i carruatges, així com l’ofici d’esparter, destacat en l’habillament dels carros de pagés. L’entorn de l’animal rep la presència dels oficis de ferrador, manescal o veterinari, baster o guarnimenter i mosso d’estable, vàlids tant per la cura de la bèstia com per la confecció dels arreus bàsics que l’han de fer tirar d’un carruatge. En quant a l’entorn de transport, tenim els oficis que fan referència a tasques específiques del món traginer, tals com el traginer de bast, que duia les mercaderies a llom dels animals pels camins de ferradura, els llenyataires que alhora arrossegaven els troncs o el mateix boter, que sobretot a comarques com l’Anoia i el Penedès feia possible el transport de vi”.

Cada ofici té el seu espai amb les eines corresponents molt ben posades i ordenades. Així a l’espai de la carreteria podem veure les eines pròpies del fuster especialitzat en fer carros: al costat de rodes de carro a mig fer hi ha compassos, serres, xerracs, martells, llimes… A l’apartat del boter hi ha botes i barrils i eines pròpies d’aquest fuster especialitzat en fer recipients estancs, com el ciment o garlopa, la doga, la dalla o la barrina… El baster es dedica a fer i reparar selles, basts, collars i guarniments dels animals de tir i dels carros. Entre el seu einam podem veure tot el que cal per tallar i cosir el cuir, com coltells, trepans, punxons…

L’adober és qui converteix la pell dels animals en cuir i, a banda de fer-ne peces de vestir, també fa tota mena de corretges i guarniments per a les cavalleries. Entre les eines hi ha ganivets de fendre, tenalles o ferros de pelar i també hi podem veure complements com sivelles o cascavells. L’esparter és un altre dels oficis presents. La seva feina consisteix en teixir fibres d’espart i cànem per fer cordes, sàrries i estorats. Entre les eines de l’ofici hi ha la gramadora, l’aspi o la filosa. El ferrador és el ferrer especialitzat en construir, adaptar i posar ferradures a les cavallaries. Utilitza encluses, tenalles, llimes, martell francès o claus de ferrar, entre altres eines.

Per tenir cura dels animals hi havia el manescal o veterinari especialitzat en cavalls, mules i equins. A banda de pots amb diferents tipus de remei, al seu espai hi podem veure escofines, uns estris d’ortodòncia per llimar molars o el collar de rosari, usat per evitar que l’animal pugui mossegar-se quan té una ferida en  alguna part del cos. Un altre personatge encarregat de tenir cura dels animals és el mosso d’estable, que ha de procurar una bona higiene dels animals i dels estables. Entre les seves eines hi ha raspalls per tenir cura de les crins i la cua o les tisores d’esquilar. Tot i que d’entrada no ho pugui semblar, el llenyataire també està relacionat amb el traginar, perquè arrossegava els troncs amb tir de cavalleria fins al lloc de càrrega. A l’espai que hi té dedicat hi podem veure destrals, xerracs, collars i tirants d’arrossegar, entre d’altres eines. I arribem al traginer de bast que és que duia la càrrega directament sobre el llom de l’animal, tot passant per camins de ferradura. Entre el seu einam hi ha el bast, una sella usada per dur la càrrega a l’esquena dels animals, l’albarda o les sàrries.

Al primer pis hi ha la sala de guarniments, on podem veure guarniments enflocats, brides i aplics, guarniments de treball, collars, bastets i selles. Destaquen una sella benestant, una sella militar dels entorns de 1714, una sella militar usada per oficials que va ser prohibida amb el decret de Nova Planta. També hi ha un selló de núvia del primer terç del segle XX i que s’usava als pobles de muntanya per dur la núvia fins a l’església el dia del casament. En algun cas també s’havia usat per dur persones grans. En un cantó hi ha un armariet amb miniatures de tota mena de carros i carruatges.

Una altra sala del primer pis està dedicada als carros de servei. Només entrar-hi podem veure un carret adaptat per ser tirat per un poni i que feia servir un metge rural amb discapacitat motriu. També hi ha tartanes, una de les quals amb un cavall dissecat; una tartana de luxe;  un carro de bous; un carro de l’Ajuntament de Gelida, de la dècada de 1930, utilitzat per transportar carn; un carro de bots de principi del segle XX,utilitzat per transportar vi; o un carro de trabuc, un bolquet de la primera meitat del segle XX, que s’utilitzava per dur pedres i runa i que va fer servir Antoni Ros fins que va començar a conduir camions a la dècada de 1960. Al centre de la sala hi ha un carro molt singular, molt decorat amb pintures i amb fusta esculpida.

El segon pis està dedicat als carruatges i al transport de persones. Hi ha un landó, una galera mallorquina, una berlina, un trineu per  troika, un carruatge de passeig de principi del segle XX, molt utilitzat per la noblesa tsarista i que es feu molt popular perquè va sortir a la pel·lícula Doctor Zhivago. També hi ha un faetó de capota, un òmnibus, una tartana de viatge, un xarret francès i una  carrossa funerària, entre altres. Les sales del museu es complementen amb la ja citada dedicada a les obres escultòriques d’Antoni Ros.

L’accés al museu és conjunt amb el restaurant El racó del traginer, que regenta la mateixa família Ros que va ser, alhora, la impulsora de la Fundació del Traginer l’any 1994, de qui depèn el museu, que també ofereix visites guiades i activitats per a escoles.

Visitar el Museu del Traginer d’Igualada permet conèixer aquesta figura que va ser tant important durant segles, tal com explica Jordi Vilalta al citat article: “Els traginers van esdevenir durant centúries un dels principals elements dinamitzadors del territori, possibilitant l’intercanvi tant de mercaderies com d’informació entre masos, pobles i ciutats, els habitants dels quals romanien fortament ancorats al seu entorn més immediat”. El mateix autor ens explica també el per què el traginer va ser important a la capital de l’Anoia: “A Igualada, ciutat tèxtil i adobera per excel·lència des del segle XVIII, la important presència dels traginers provenia tant de trobar-se enclavada dins d’un dels tres principals camins reials del Principat, com del fet que va significar l’arribada del ferrocarril l’any 1893, gairebé cinquanta anys més tard que a d’altres indrets de Catalunya”.

 

 

Text i fotos: Joan Àngel Frigola
Col·laboració: Anna Cebrián

 

Museu del Traginer – Col·lecció Antoni Ros
Carrer dels Traginers, 5
08700 Igualada
museudeltraginer@gmail.com
Tel: 93 804 88 52

 

 

Aquí podeu sentir el programa

Bibliografia:

Vilalta i Areñas, Jordi. “El Museu del Traginer – Col·lecció Antoni Ros: un projecte museològic integratiu”. Revista d’etnologia de Catalunya, no. 28, pp. 152-4, https://raco.cat/index.php/RevistaEtnologia/article/view/55270.

AMADES, Joan; Costumari català. El curs de l’any. Salvat Editores i Edicions 62. Edició facsímil. Barcelona, novembre 1982.