Aquest sortida ens porta a conèixer un parc de Sant Gervasi que la ciutadania barcelonina pot gaudir gràcies a la donació d’una dona a qui la ciutat no ha reconegut fins fa ben poc. Com en altres casos de la ciutat, aquest parc formava part d’una finca força més gran, però que en un moment o altre de la història es va anar urbanitzant. Tot i que a principi del segle XX l’Ajuntament ja tenir previst que es convertís en un parc públic, això no es va fer realitat fins a l’any 1947 i fou gràcies a la donació de qui era aleshores propietària del terreny: Manuela Gil Llopart. Avui ens acostem a visitar i conèixer la història del parc de Monterols al barri de Sant Gervasi – Galvany de Barcelona.

Manuela Gil Llopart va fer donació de la finca que avui és el parc de Monterols a l’Ajuntament de Barcelona el 9 de maig de 1946 i s’inaugurava com a parc públic el 8 de juliol de 1947. En una foto de l’acte d’inauguració que es conserva a l’Arxiu Fotogràfic de l’Ajuntament de Barcelona, s’hi poden veure fins a 15 persones, tot homes, entre els quals destaca l’alcalde del moment, el baró de Terrades. No hi ha cap dona i és que ningú va convidar a qui havia cedit el parc a la ciutat, Manuela Gil Llopart. Aquesta, diguem-ne injustícia, s’ha reparat en part amb diverses accions que el Districte de Sarrià – Sant Gervasi ha impulsat des de l’estiu  de 2022, amb motiu de la celebració del 75è aniversari de la inauguració del parc.

Aquest reconeixement a la figura de Manuela Gil Llopart ha estat possible gràcies a la iniciativa d’un grup de veïns del parc, entre els quals hi ha Lluis Ballbé, primer impulsor del reconeixement, i Mercè Ferrer i Escolá, una de les hereves de la família Gil, que ha fet una important recerca sobre aquesta nissaga a partir de la documentació familiar, que ha dipositat a l’Arxiu del Districte de Sarrià – Sant Gervasi de l’Ajuntament de Barcelona. Aquesta documentació i el treball de Mercè Ferrer van permetre l’edició d’un opuscle que va editar el Districte de Sarrià – Sant Gervasi i del que és autora Roser Dolors Visa i Oró, responsable de l’Arxiu del Districte de Sarrià – Sant Gervasi. Aquest opuscle es titula: El parc de Monterols, una finca amb petjada de dona.  Per altra banda, es va instal·lar un plafó amb un resum de la història del parc on es destaca la donació a la ciutat de Manuela Gil Llopart i finalment s’ha posat el seu nom al passatge que hi ha en un dels accessos del parc.

Feta aquesta introducció, anem a la història. I comencem per saber d’on bé el nom de Monterols. Abans, però, cal dir que en alguna època s’havia conegut també com a turó d’en Gil, per ser-ne aquest el cognom del seu propietari.  Pel que fa al terme “Monterols”, Francesc Carreras Candi situa el lloc i dona una explicació del nom al volum dedicat a la ciutat de Barcelona de la Geografia General de Catalunya: “En lo camí de baxar a la ciutat hi havia un terme nomenat Olivera rodona, que s’extenía vers lo N., arribant prop dels Monterols o petits turons que prenen la direcció de la Vall-càrcara en línia paralela a la mar i a la serra de Çerola. Ells són la barrera de la partida de terra coneguda per Cassoles, hont hi blanquejava una església que existia en 987, a honra y gloria de Sant Gervasi essent un dels llocs extremers del terme parroquial de Sant Vicents de Sarrià”.

Aquest text de Carreras Candi, a banda d’indicar-nos que el topònim “Monterols” vindria per un seguit de petits turons, també ens diu que el lloc era en una zona limítrof entre Sant Gervasi de Cassoles i Sarrià, però que pertanyia a Sant Vicenç de Sarrià. Com veiem en el text de Carreras Candi alguns topònims encara no havien adoptat la forma actual i es refereix a Vallcarca com a “Vall-càrcara” i a Collserola com a “serra de Çerola”.

Segons explica Roser Dolors Visa a El parc de Monterols, una finca amb petjada de dona, a partir de les recerques de Mercè Ferrer, al segle XI el turó de Monterols era una zona de vinyes que depenia de Sant Pau del Camp. També explica que cap al segle XII ja apareixen referències al Mas Munterols i a la família amb aquest mateix cognom. Entre els segles XII i XVI aquests terrenys passen a se part de la parròquia de Sant Vicenç de Sarrià, que va passar a dependre del Monestir de Pedralbes quan aquest va ser fundat. Per una sentència judicial, se sap que l’any 1610 era propietat de la família Boxadors i segons un document del Fons Escolà Gil que es conserva a l’Arxiu del Districte de Sarrià – Sant Gervasi, el 19 de febrer de 1682 Bernat Boxadors va vendre a Ramon Galvany una peça de terra “a la parròquia de Sant Vicenç de Sarrià, abans terme de Sant Gervasi al lloch anomenat Muntarols”.

Els Galvany, que van acabar donant nom al barri, van ser ciutadans honrats de Barcelona i foren els qui van començar a urbanitzar els entorns del turó de Monterols. Roser Dolors Visa diu a l’obra citada que: “El fet que el terreny disposes d’una pedrera, d’una mina d’aigua i la situació entre les poblacions encara rurals i eminentment agrícoles de Sarrià i de Sant Gervasi, el feia prou atractiu perquè s’hi instal·lessin pagesos de les mateixes poblacions, comerciants i altres professionals benestants que tenien negocis i habitatge habitual als actuals barris de la Barceloneta, del Gòtic i del Raval de la Barcelona insalubre de finals del segle XVIII”.

L’historiador Francesc Curet fa una descripció d’aquesta zona al llibre, Visions barcelonines 1760-1860. Muralles enllà, editat el 1956 per l’Editorial Dalmau i Jover S.A.: “No és ben be una plana ni un lloc agrest coronat per cims ferèstecs ni clivellat per profundes cingleres. Els turonets que el volten –Monterols, Putxet i Modolell- són esplèndids miradors convertits en vergers, i els barrancs i els torrents, que dibuixen en forma accidentada la configuració del terreny , han estat els elements naturals que, ben aprofitats, han afavorit els meravellosos punts de vista d’aquesta terra privilegiada”. Era doncs una zona força privilegiada en aquella època.

Els Galvany van emparentar, per casament, amb els Castelló, una altra nissaga important a la zona. De fet, encara es conserven les cases pairals de les dues famílies. Can Galvany és avui en un centre escolar, l’Escola Augusta, i Can Castelló és un centre cívic municipal.

Va ser el 14 de gener de 1833 que la finca va ser adquirida per Josepa Serra i Cabañes, l’àvia de la nostra protagonista. Segons recull Roser Dolors Visa va comprar: “Tota aquella casa ab una gleva de terra campa i part de vinya ab varios arbrers plantats en ella de tinguda per vuyt mojades poch mes o menos ab sos drets y pertinències universals que lo otorgant te y poseheix en la parroquia y terme de Sant Vicenç de Sarrià y lloch anomenat Montarols”. Josepa Serra, avia de Manuela Gil Llopart, era filla d’un important home de negocis barceloní, i estava casada amb Pere Gil Babot, un comerciant de Barcelona d’origen tarragoní. El matrimoni va ser el progenitor d’una important nissaga barcelonina que va deixar un important llegat a la ciutat de Barcelona, però que, probablement, no ha estat tant reconeguda com hauria de ser.

El matrimoni Pere Gil Babot i Josepa Serra i Cabañes van tenir 11 fills, entre els quals hi havia enginyers, banquers i empresaris. Un dels fills –i oncle de Manuela Gil Llopart-, Pau Gil Serra és qui, en morir, va fer donació de bona part de la seva herència a la ciutat per a la construcció de l’Hospital de Sant Pau, que va construir Lluís Domènech i Muntaner. A ell deu doncs Barcelona aquest patrimoni de la Unesco. Els Gil van estar relacionats amb la companyia de gas que va començar a estendre l’enllumenat públic a la ciutat i, també, amb l’arribada de l’electricitat a Barcelona.

Després de diferents vicissituds, Leopold, pare de Manuela Gil Llopart, va acabar com a patriarca i hereu dels llegats Gil Serra i, en morir el 4 de gener de 1911, la seva filla Manuela va heretar la torre de Sant Gervasi, a més d’una fàbrica de gas que la família tenia a Sevilla i una casa a la Barceloneta.

Visa i Orò explica al citat opuscle que: “Durant l’època en que Leopold Gil la va tenir com a casa de camp i de lleure, es van fer importants reformes a l’habitatge i jardins, es va construir una capella dedicada a la Immaculada, es van plantar arbres, es va construir un llac, una cascada, un mirador i una gruta. Al llac s’hi van plantar lotus i s’hi van introduir unes tortugues d’aigua”. Manuela Gil s’havia casat amb Lluís Escolà i Argilaga i la parella vivia al carrer de València, però l’any 1918 van traslladar-se a viure a Monterols per motius de salut. Des de l’any 1912, abans de viure-hi, ja s’havia dedicat a fer diverses adquisicions de solars, tot ampliant els terrenys de Monterols. Entre les reformes que el matrimoni Escolà Gil va fer a la finca, hi ha l’obertura d’una entrada al carrer de Gualbes, amb accés des del carrer de Muntaner, amb dues grans escalinates que feien corba.

Tot i que no es conserven bones fotografies de la torre, entre la documentació cedida a l’Arxiu del Districte de Sarrià – Sant Gervasi, hi ha algun dibuix i, en els seus estudis, Mercè Ferrer en fa la següent descripció: “La casa era una antigua masía catalana de planta cuadrada y de muy buena construcción, en la que en todo tiempo se habían hecho arreglos y mejoras. Constaba de tres plantas de 431,80 m2 las plantas baja y primera, y de 243m2 la segunda, además de un sótano y una torratxa. Una amplia galería cerrada por cristaleras rodeaba la casa por tres de sus lados. El conjunto de la casa tenía 1.560 m2, a los que había que añadir otros 470 m2 en distintas dependencias. Bajo tierra y junto al sótano había una cisterna enorme”.

El pla general per a Barcelona que es va aprovar el 1905, conegut com a Pla Jaussely, pel cognom del seu autor, León Jaussely, i que dissenyava l’enllaç de l’Eixample de Cerdà amb els nuclis urbans dels antics municipis del pla de Barcelona, ja preveia que el turó de Monterols es convertís en un parc públic. Aquesta proposta es va mantenir en successius plans urbanístics. I Rubió i Tudurí el va incloure en la xarxa d’espais verds de la ciutat. El dia 21 de març de 1932, Manuela Gil Llopart va adreçar-se per carta a l’Ajuntament de Barcelona per prengués una decisió definitiva respecte a la finca: o es tirava endavant el projecte, amb la consegüent indemnització, o s’abandonava el projecte. Com acostuma a passar amb els plans i projectes urbanístics públics, les coses no son mai gaire ràpides. I tot i que l’Ajuntament es va refermar amb la intenció de convertir el turó en un parc públic, en esclatar la guerra civil no s’havia avançat el projecte.

Durant la guerra la finca fou ocupada per un col·lectiu anarquista de milicianes anomenat Mujeres Libres, que hi van muntar la Granja Escola de Sant Gervasi. En acabar la guerra i fruit de les accions de terra cremada, la torre va quedar en molt mal estat. Aquesta és la descripció que en fa Mercè Ferrer: “La casa había quedado en muy mal estado, vacía por completo, con las puertas arrancadas, restos de hogueras en las habitaciones y llena de pulgas”.  Entre 1943 i 1950 els Escolà Gil van dur a terme diverses negociacions amb l’Ajuntament de l’època en relació a l’enderroc de la torre, i diferents expropiacions, cessions de terrenys i tràmits diversos per a l’ampliació i obertura vials. El dia 9 de maig de 1946 es feia públic l’acord de la cessió gratuïta del turó de Monterols per part de Manuela Gil Llopart a l’Ajuntament de Barcelona.

El parc va ser remodelat per l’arquitecte Lluís Riudor i Carol, que era el director de Parcs i Jardins. En va dessecar l’estany i va mantenir força l’estructura i la vegetació existent. Així descriu el parc La Vanguardia del 9 de juliol de 1947, en la notícia de la inauguració: “El nuevo parque tiene una extensión de dos hectáreas, de terreno muy accidentado y con abundante vegetación, entre la que predomina el arbolado, integrado en su mayor parte por coníferas”.  I afegeix: “El nuevo lugar de esparcimiento para los barceloneses ha sido cuidadosamente arreglado, disponiendo de numerosos caminos y plazoletas con bancos, destacando en el conjunto una extensión de roquedal destinada al Cultivo de plantas crasas, entre las que hay interesantísimos ejemplares”.

Avui, el de Monterols, és un parc de 1,94 ha. amb tres accessos, un pel passatge de Manuela Gil Llopart, un altre pel carrer de Gualbes i el tercer per la cantonada dels carrers de Montecasino i del Turó de Monterols. Està organitzat en diversos nivells amb camins que s’enfilen cap al cim del turó, envoltats de vegetació d’aspecte feréstec i amb un bon nombre d’espais amb bancs per seure, reposar i gaudir de la natura. Hi ha diferents espècies vegetals amb arbres de grans dimensions, entre els quals destaquen els roures, els xiprers, les alzines −una de les quals va ser plantada a principis del segle XX i forma part del Catàleg d’Arbres d’Interès Local de Barcelona− i uns pins altíssims. Aquesta alzina catalogada és una surera, i al web de  l’Ajuntament de Barcelona expliquen que es tracta d’una “espècie pròpia dels boscos mediterranis i adaptada als terrenys silícics. En la nostra ciutat és rara, donat que la majoria de sòls son majoritàriament calcaris. Al parc de Monterols, la disponibilitat d’espai i l’escassa competitivitat amb altres congèneres, que seria el cas si visqués al bosc, li ha permès desenvolupar obertament la capçada i adquirir un port estètic i harmoniós. És l’exemplar de surera més notable dels espais públics urbans”.

Compartint espai hi ha enormes garrofers, oliveres d’una mida més que considerable i uns quants ametllers, que són el vestigi del passat agrícola de Sant Gervasi. També i ha un parell de palmeres washingtònies molt altes i esveltes, abundosos margallons −que són les palmeres pròpies del nostre país− i un grapat de plantes aromàtiques: romaní, farigola, espígol i sàlvia. Entre els  arbustos n’hi ha de tan mediterranis com el llentiscle, l’arboç, la ginesta i l’avellaner.

Només queda, doncs, seguir el consell de Xavier Muniesa  al llibre Passejades per la Barcelona verda: “Passegeu entre pins, garrofers, oliveres, ametllers, roures, xiprers i alzines, i veureu arbres inclosos al Catàleg d’arbres d’interès local de Barcelona. Plantes aromàtiques i arbustos mediterranis completen el repertori vegeta del parc, on també hi ha palmeres, especialment a la fondalada que, en altres temps, havia estat una pedrera. Resseguiu els camins del parc recordant que l’escriptora Mercè Rodoreda s’hi va inspirar per crear el jardí dels Valldaura a Mirall trencat”.

 

© Text: Joan Àngel Frigola
Col·laboració: Anna Cebrián
Imatges: Joan Àngel Frigola (actuals)
Arxiu Família Gil i Escolá. Mercé Ferrer Escolá.

 

Parc de Monterols
Carrer de Muntaner, 450
Sant Gervasi – Galvany. Barcelona

 

 

 

Bibliografia:

VISA i ORÓ, Roser Dolors; El parc de Monterols, una finca amb petjada de dona. Districte de Sarrià – Sant Gervasi. Ajuntament de Barcelona. Barcelona, 2022.

CARRERAS I CANDI, Francesc; Geografia General de Catalunya. La ciutat de Barcelona. Establiment Editorial Albert Martín. Barcelona.

CURET, Francesc; Visions barcelonines 1760-1880, muralles enllà. Editorial Dalmau i Jover, S.A. Barcelona, 1956.

MUNIESA, Xavier; Passejades per la Barcelona verda. Ajuntament de Barcelona. Barcelona, 2014.