Els serveis públics són necessaris per al bon funcionament de qualsevol ciutat, de qualsevol país. Els diferents nivells de l’Administració pública són els encarregats de garantir el funcionament del dia a dia. Hi ha un munt de persones, de col·lectius, que garanteixen que tot funcioni i que el conjunt de la ciutadania tingui els serveis que necessita. La neteja de l’espai públic, la seguretat, la sanitat, l’educació, per exemple, funcionen gràcies a les persones que, amb esperit de servei públic, hi treballen dia a dia. Entre tots aquests col·lectius, n’hi ha un especialment apreciat i ben valorat. És el cos de Bombers. Avui en coneixerem la història dels de Barcelona tot visitant l’Espai Bombers.

Tot i que es pot parlar d’alguns precedents d’ordenances que obligaven diversos col·lectius ciutadans, com els gremis de paletes o fusters, a col·laborar en cas d’incendi, el primer reglament dels Bombers de Barcelona va ser aprovat per l’Ajuntament el dia 29 de març de 1833. El primer cap va ser Josep Mas i Vila, arquitecte municipal i autor de la façana neoclàssica de l’Ajuntament, de la portada del Cementiri del Poblenou i  del Mercat de la Boqueria..  Des d’aleshores el cos de bombers va anar creixent i contribuint a fer de Barcelona una ciutat més segura.

El foc ha estat, de sempre, un element màgic, enlluernador. És un element molt potent, molt bo per a la humanitat, però, alhora molt perjudicial. Gràcies al control del foc, els primers humans van poder defensar-se millor d’alguns animals i va començar a menjar carn cuita i això va permetre la seva evolució. El foc és llum  i escalfor. Els contes a la vora del foc han servit moltes generacions a passar els hiverns i a transmetre coneixement de grans a petits. Alhora el foc pot fer malbé cases i bens i pot matar les persones. Per això, al llarg de la història ha estat venerat i respectat, i també s’han buscat maneres per lluitar contra els seus efectes indesitjats.

Al llibre Història del Cos de Bombers de Barcelona, de Jesús Mestre Campi, que va ser editat l’any 1991 per l’Ajuntament de Barcelona,  l’autor explica que: “A moltes de les civilitzacions antigues hi havia sistemes de prevenció d’incendis més o menys rudimentaris. Aquests sistemes van aparèixer al mateix temps que es desenrotllaren les primeres aglomeracions urbanes, ja que un incendi en una ciutat sempre podia tenir conseqüències molt més greus”. Tot i que va haver-hi alguns incipients grups de vigilants nocturns per avisar de focs a Egipte i a Grècia, va ser a Roma on es va desenvolupar el que podríem considerar un primer servei de bombers.

Va ser a partir d’un greu incendi a la ciutat, en temps d’August, l’any 22, que es va crear una primera organització per lluitar contra el foc. Així ho explica Jesús Mestre al llibre citat: “Aquesta organització va prendre el nom de vigiles i es dotà d’una vertadera infraestructura: casernes a cada sector de la ciutat, utillatge, jerarquia militar, etc. L’utillatge dels bombers constava d’escales, galledes de corda teixida, garfis, destrals, estores, esponges i altres materials de menor importància. També utilitzaven bombes hidràuliques que quedaven al càrrec dels siphonarii, els bombers”.

A Barcelona, segons explica Mestre Campi, les primeres referències de lluita contra el foc són de l’any 1717. Arrel d’un gran incendi, el capità general, marquès de Castel Rodrigo, va publicar unes ordenances que obligaven a col·laborar l’exèrcit i el gremis de paletes i fusters en cas d’incendi. I les esglésies havien de repicar les campanes amb l’anomenat toc d’incendi. La ciutat va anar avançant a poc a poc en la lluita contra el foc. Al llarg d’aquell segle XVIII es van anar promulgant bans en relació als incendis, i es van comprar diverses bombes hidràuliques. A finals de segle, l’any 1797 es va publicar un reglament de 41 pàgines en el qual, segons Jesús Mestre: “s’hi pot trobar una àmplia regulació dels tocs d’avís, de les atribucions de l’alcalde de barri i altres autoritats, de les obligacions dels prohoms dels gremis de paletes, fusters, faquins, manyans i carreters i, fins i tot, algunes recomanacions sobre la manera d’atacar el foc”.

La prevenció també es va començar a tenir en compte, així es promulgaven bans recordant l’obligatorietat de tenir netes les xemeneies, en ocasions amb multes elevades en cas d’incompliment, o normatives referents als gremis que treballen amb el foc o que emmagatzemen materials perillosos, com el vidriers, els terrissaires, els ollers, les bòbiles, els flequers. Fins i tot les fàbriques de pirotècnia i de llumins estaven ubicades en zones habitades. A poc a poc, es va anar aconseguint que les activitats més perilloses es posessin lluny de les zones poblades, cap als afores de la ciutat.

A principi del segle XIX, Barcelona era encara una ciutat emmurallada, amb poc més de 100.000 habitants  i amb carrers estrets i de traçat força irregular, amb una estructura encara molt medieval. Recordem que en aquella època la ciutat era, pràcticament, el que avui coneixem com a Ciutat Vella. Així explica Mestre Campi com era el sistema d’extinció d’incendis en aquella època: “Els bombers barcelonins reflectien una imatge molt similar a la de la ciutat: l’organització era ben tradicional. Els bombers eren voluntaris: els paletes, fusters i manyans del districte de la ciutat on hi havia l’incendi, i eren dirigits pel primer regidor d’obres de l’Ajuntament que es presentava al lloc del sinistre; se’ls advertia mitjançant el toc de foc, un repic insistent de campanes. En cas que l’incendi agafés més importància, un nou repic de campanes avisava la resta de paletes, fusters i manyans de la ciutat”.

Poc abans de 1820 es va crear l’embrió del que amb els anys seria el cos de Bombers de Barcelona. L’Ajuntament decidia crear una plaça de carreter que havia de tenir cura d’un carro, un cavall i les eines necessàries per a l’extinció d’incendis. El carreter s’allotjava en una dependència del mateix Ajuntament. Després d’uns quants anys de propostes i discussions, el març de 1833 s’aprovava un reglament que marcava com havia de ser la companyia de bombers, que era formada per trenta paletes o manobres, vuit fusters i dos manyans. Al capdavant hi havia quatre caporals i un comandant. També es va aprovar un pressupost anual de 1.000 lliures catalanes a les quals s’afegien les mensualitats i jornals per cada actuació en incendis.

A poc a poc, la ciutat s’anava dotant millor per fer front als incendis. I, com ha passat sovint al llarg de la història, grans tragèdies van anar portant noves mesures i millores.  Per altra banda, els vaivens de la política, amb canvis de govern amb diferents colors polítics a l’estat, també van afectar el servei d’extinció d’incendis de la ciutat, ja que en una època es va fer dependre de la Milícia que en una altre moment va ser eliminada. L’any 1836 és important en aquest sentit, perquè es va fundar la Sociedad de Seguros Mutuos contra incendios de Barcelona, la Mútua, que més endavant tindria un paper cabdal en la creació del cos de Bombers. Després d’alguns estira i arronses amb l’Ajuntament, l’any 1844 van arribar a un acord per reorganitzar la companyia que havia desaparegut amb la supressió de la Milícia. Va anar a càrrec de Josep Mas i Vila.

L’any 1847 va ser nomenat cap de la companyia de Bombers de la Mútua Antoni Rovira i Trias, l’arquitecte que té dedicada una plaça a la Vila de Gràcia i que és a qui la ciutat deu la professionalització del cos de Bombers. L’any 1851 l’Ajuntament aprovava un nou reglament. Eloi Babiano n’explica la rellevància al llibre Antoni Rovira i Trias, arquitecte de Barcelona editat per Viena Edicions i l’Ajuntament de Barcelona: “Aquest era un primer pas cap a la municipalització del cos malgrat que, de moment, es limitava a fer-se’n càrrec sense cap mena d’aportació efectiva ja que la gestió de la companyia seguia sent compartida entre l’Ajuntament i la Sociedad Mútua. Aquesta realitat la reflecteix el fet que en cas d’incendis ocorreguts en cases assegurades a la mútua, era aquesta la que es feia càrrec de les despeses de personal; la resta de les vegades, l’Ajuntament les abonava en primera instància i, posteriorment, reclamava l’import corresponent als propietaris respectius dels immobles afectats”. Amb tot, la municipalització definitiva no es va fer efectiva fins l’any 1865.

Antoni Rovira i Trias, que també va ser arquitecte municipal i regidor de l’Ajuntament de Barcelona en diverses etapes, també va estar al cap del cos de Bombers en diversos moments, i va ser autor d’un important Tractat d’extinció d’incendis. L’any 1868 s’aprovava el reglament que havia de regir el cos de bombers municipal. Així ho explica Jesús Mestre: “El nou reglament assimilava definitivament les propostes que Rovira i Trias havia promogut des de l’any 1865; el cos de bombers gaudia de major independència respecte al municipi, encara que aquest es feia càrrec de totes les despeses a partir d’un pressupost”. Des d’aleshores els Bombers de Barcelona han anat avançant amb professionalització i buscant la màxima modernització al servei de la ciutat.

Espai Bombers té un apartat museístic on s’explica la història del cos mitjançant el seu patrimoni. Uniformes, eines, vehicles, tecnologies permeten resseguir la seva evolució i la vinculació amb la ciutat. Només amb una comparativa amb els diferents uniformes, ja ens podem fer una idea del gran salt tecnològic que ha viscut el cos en els més de 180 anys de vida.  A l’espai expositiu s’hi poden veure carros i bombes tirades per cavalls, també bombes manuals i a vapor, galledes, extintors, trompetes, sirenes, alarmes, destrals, mànegues, cascos, equips de respiració i de reanimació, entre altre objectes. Alguns estris són força curiosos vistos des de la perspectiva actual, com un eixamplador de cascos de l’any 1930. I és que en aquella època els cascos eren de cuir i en mullar-se es contreien, per això calia tornar-los a la seva mida amb aquest estri.

A l’Espai es mostren cartells amb el número de telèfon dels bombers i fotografies de les centraletes telefòniques, que mostren l’evolució dels sistemes de comunicació. També s’explica l’evolució dels parcs de bombers de la ciutat un dels quals és el del Poble-sec, que va ser edificat per l’Exposició Internacional de 1929 i fou el primer en ser planificat expressament per complir les exigències i necessitats del servei al qual es destinava. És l’únic parc històric que es conserva i acull l’Espai Bombers.

També hi ha diversos audiovisuals on bombers i bomberes expliquen com és la seva feina i com la fan. I d’altres audiovisuals recorden alguns dels sinistres més importants a que han hagut de fer front al llarg de la seva història, com els incendis del Liceu o l’esfondrament del Carmel, perquè avui en dia, la feina dels Bombers no es restringeix només als incendis, si no que actuen en tota mena de sinistres. Per exemple, també van tenir una actuació destacada en l’atenció a les víctimes de l’atemptat de la Rambla del 17 d’agost de 2017. En una vitrina hi ha algunes de les medalles i distincions que han rebut, entre les quals les atorgades per l’Ajuntament de Barcelona i la Generalitat de Catalunya per la intervenció en el salvament de les víctimes d’aquest atemptat.

Entre els objectes curiosos que hi podem veure, hi ha una peça de ferro tota entortolligada, és un pilar de la fàbrica d’Iberia Ràdio que va col·lapsar en l’incendi que hi va haver el novembre de l’any 1971. I a l’entrada hi ha el monument que reprodueix la figura d’un bomber amb una criatura als braços que va estar durant molts anys en un angle de l’històric parc central de Bombers del carrer de Provença i que té una placa al peu amb la llegenda: “Bombers de Barcelona em memòria dels companys morts al servei dels ciutadans”.

La prevenció també té un paper en l’Espai Bombers, perquè, com sempre diuen els Bombers, un incendi comença apagant-se amb la prevenció. En aquest sentit s’organitzen diferents activitats tant per al públic general, com per a famílies i per a escoles amb les quals s’ensenya, per exemple, a identificar situacions perilloses o com reaccionar en cas de sinistre.

 

 

Espai Bombers
Carrer de Lleida, 30
Tel. 932565434
08004 Barcelona
espaibombers@bcn.cat

 

Text i fotos: Joan Àngel Frigola
Col·laboració: Anna Cebrián

 

 

Bibliografia:
MESTRE, Jesús; Història del Cos de Bombers de Barcelona. Ajuntament de Barcelona. Barcelona, 1991.
BABIANO i SÁNCHEZ, Eloi; Antoni Rovira i Trias. Arquitecte de Barcelona. Viena Edicions i Ajuntament de Barcelona. Barcelona, 2007.