La sortida d’avui ens porta a conèixer una cultura megalítica mediterrània poc coneguda, però molt interessant. Ens acostem fins a una illa que manté llaços amb Catalunya, perquè, tot i pertànyer políticament a Itàlia, en una de les seves ciutats es parla català. Avui ens acostarem a Sardenya, però sense sortir de Barcelona. Anem fins a Montjuïc, on hi ha el Museu d’Arqueologia de Catalunya on s’hi pot visitar, fins el 2 de novembre, l’exposició Sardenya, l’illa megalítica.

Fa anys que a Catalunya hi ha força interès per l’Alguer, a Sardenya, perquè encara s’hi parla català degut al fet que durant anys va formar part de la corona catalana. Això, els baixos preus d’algunes companyies aèries i el fet que s’hi arriba amb una escassa hora i mitja de vol, va fer que molts catalans hagin decidit visitar aquesta ciutat. El que moltes d’aquestes persones no coneixien és que a l’entorn de l’Alguer i a la resta de l’illa de Sardenya hi ha un munt de jaciments arqueològics molt interessants i de gran importància. Ara, i fins al mes de novembre, l’exposició que avui és objecte d’aquesta sortida ens permet conèixer aquesta riquesa arqueològica sense sortir de Barcelona.

Entre els mil·lennis  V i I abans de la nostra era, es van desenvolupar a l’illa de Sardenya diverses civilitzacions prehistòriques i protohistòriques que van poblar l’illa durant el neolític i les edats del bronze i del ferro, una de les quals és la que es coneix com a “cultura nuràgica”, que deu el nom a uns edificis en forma de torre, que es poden veure arreu de l’illa i que es coneixen com a “nurags”. Aquestes torres són part dels vestigis prehistòrics de l’illa, però hi ha altres restes com les “domus de Janas”, les “tombes dels gegants” o els santuaris dedicats al culte de l’aigua, amb fonts i pous sagrats, a més de dòlmens i necròpolis, com la de Mont’e Prama a Cabras, on s’hi han trobat unes escultures gegants, una de les quals es pot veure a l’exposició:  “Il pugilatore (el boxejador)”.

L’exposició mostra fins a 200 objectes arqueològics de gran valor, provinents de  diversos museus sards, diferents audiovisuals, maquetes i dues representacions en 3D que permeten conèixer com són els diferents tipus de monuments megalítics que hi ha repartits per la geografia de Sardenya, que és la segona illa més gran de la Mediterrània. Entre els objectes exposats hi ha estatuetes femenines associades al culte neolític de la deessa – mare, petits exvots de bronze que representen personatges de la civilització nuràgica i tota mena d’eines i estris trobats en diferents jaciments de l’illa.

Sardenya, l’illa megalítica està organitzada en sis àmbits: El primer megalitisme. Els nurags. Les tombes de gegants. Els santuaris. El capvespre del megalitisme. I L’herència nuràgica.

El megalitisme es defineix per l’ús de grans blocs de pedra, el nom ve del grec: mégas que vol dir gran i lithos, que vol dir pedra. Així s’explica a l’exposició: “És un fenomen que té lloc de manera independent en diferents parts del món i en diverses èpoques i consisteix en l’ús de grans pedres: d’aquí ve el nom de mégas, és a dir, ‘gran’, i líthos, ‘pedra’ (en grec antic). Té un significat principalment social, adreçat a donar visibilitat als monuments de culte i funeraris”.

A Sardenya els primers testimonis són de l’època del neolític mitjà, és a dir, cap a meitat del cinquè mil·lenni abans de la nostra era. Entre els monuments d’aquesta època hi ha dòlmens i monuments funeraris. Tot i que n’hi ha de diferents tipus, entre els més destacables hi ha les domus de janas (que vol dir cases de les fades), uns hipogeus o enterraments excavats a la roca que van ser construïts entre el quart i el tercer mil·lenni abans de la nostra era. N’hi ha més de 2.400 i, tot i que la seva planta varia, acostumen a tenir una avantcambra i una cambra principal. Una de les domus de janas més conegudes és la d’Anghelu Ruju o Ruiu (es pot trobar escrit de les dues formes), que és a prop de l’Alguer.

Els nurags són un dels monuments arqueològics més característics de Sardenya i els que donen nom a la gent que els va construir. N’hi ha de diversos tipus i es calcula que n’hi ha uns 7.000, que van ser construïts entre el 1800 i el 1150 abans de la nostra era i estan considerats com a la màxima expressió d’una de les civilitzacions protohistòriques més originals i complexes de la Mediterrània. Estan repartits arreu de l’illa. En els plafons de l’exposició s’explica que: “Els nurags arcaics o de corredor apareixen entre el 1800 i el 1500 aC. Prenen la forma de plataformes de planta el·lipsoidal, quadrangular, triangular o irregular i disposen de corredors, nínxols, escales i cambres simples o múltiples”. I també que “Els nurags clàssics o detholos (coberts per una falsa cúpula) van començar a estendre’s entre el 1500 i el 1150 aC. Els més difosos són torres troncocòniques de planta circular i diverses plantes, fetes de paret seca, amb blocs més grans i irregulars a la base i més petits i regulars a dalt”. Certament, impressiona caminar per l’interior d’algun d’aquests monuments, pels passadissos coberts i sota les cúpules i pensar que estan fets amb enormes blocs de pedra que s’aguanten per si mateixos i que es van construir fa més de 3.500 anys.

La seva funció original no està encara del tot clara, però la majoria d’arqueòlegs coincideixen en que van tenir una funció versàtil a llarg dels segles: estructures defensives i residencials, però també punts de control territorial, i centres de vida social, administrativa i religiosa d’una comunitat. I a partir del segle XII abans de la nostra era van esdevenir espais de culte.  Per altra banda, hi ha una tradició popular sarda segons la qual els nurags eren la casa d’ogres, éssers gegants i malvats amb trets humans, per això, sovint se’ls anomena Sa Domu de s’Orcu, és a dir, la casa de l’ogre.

Les tombes dels gegants són monuments funeraris molt característics de la civilització nuràgica i daten d’entre el 1800 i el 1000 abans de la nostra era. A l’exposició s’explica que: “són sepultures de caràcter col·lectiu per allotjar centenars de difunts de qualsevol edat, gènere i grup social. Se n’han documentat més de 800, però el nombre podria ser superior. Es consideren hereves directes de les galeries i els sepulcres de corredor megalítics de l’edat del coure”. Tenen una cambra sepulcral rectangular que pot arribar als 25 metres de llargada i estan cobertes per un sostre de tipus dolmènic. Vistes des de dalt tenen una forma que recorda un cap boví. El davant, com fent de façana, hi ha un exedra fet amb grans lloses posades de forma semicircular. La llosa central és molt més alta, amb una petita obertura, que fa de porta. Sovint hi ha un gran banc per seure i també s’hi ha trobat petits monòlits i betils antropomorfs, que se suposa que podrien representar alguna divinitat.

Els santuaris. La societat nuràgica rendia culte a l’aigua i a l’illa hi ha diferents espais de religiositat. En un dels plafons de l’exposició ens expliquen que: “Es van estendre sobretot a partir de l’edat del bronze recent (segle XIV aC), un moment de canvis socials i polítics, per assolir l’esplendor a principis de l’edat del ferro (segles X-VIII aC). També eren llocs de trobada comunitària i tribal, tant en l’àmbit local com regional o insular. Els pous sagrats eren els llocs de devoció més habituals. Estaven compostos per una part externa amb un porxo de sostre a doble vessant fet de fusta o pedra. Podien tenir una cambra circular coberta amb falsa cúpula (tholos) i una part subterrània, amb una escala que porta a un altre tholos amb l’aigua sagrada”. Un dels santuaris més destacable és el de Santa Cristina di Paulilatino, que encara sorprèn per la perfecció del pou amb brocal, arran de terra, de forma triangular i amb unes escales que s’hi endinsen.

Altres espais dedicats al culte de l’aigua són les fonts sagrades, que recollien l’aigua que brollava en superfície o els temples de tipus megaron, amb planta rectangular o absidal.

El capvespre del megalitisme. La cultura nuràgica va viure una crisi a partir dels segles XII – XI abans de la nostra era i, entre els segles X i VI abans de la nostra era, aparegueren les primeres aristocràcies. Als textos de l’exposició ens expliques que: “Els nurags mostren signes de decadència, però la majoria continuen en funcionament i algunes estances es converteixen en llocs de culte, com a Su Mulinu di Villanovafranca, o són totalment transformades, com a Nurdole di Orani. No obstant això, hi ha una rica producció de nurags en miniatura de pedra, ceràmica o bronze. Alguns poden ser altars per a rituals col·lectius, situats al centre de les cabanes de reunió o d’assemblees comunitàries”. A poc a poc, augmentaren poblats amb nous tipus d’habitatges, com les cases amb pati interior, i també es van anar abandonant els sepulcres col·lectius alhora que creixien els enterraments més petits i, fins i tot, individuals.

L’herència nuràgica. A l’edat de ferro van produir-se canvis socials a Sardenya, però l’herència de la civilització nuràgica es va mantenir d’una o altra manera. Els segles IX i VIII abans de la nostra era van arribar mercaders fenicis que van assentar-se a les costes sardes i que van compartir espais de vida amb la població local. Més endavant, al segle VI abans de la nostra era, l’illa entre en els plans expansionistes de Cartago i tot i que els sards van intentar rebutjar els cartaginesos, no van acabar d’aconseguir-ho, fins que finalment cap els anys 238-237 abans de la nostra era, l’illa acabarà en mans de Roma, la potència mediterrània del moment. Tot i això, els vestigis de la cultura nuràgica van continuar més o menys presents. Així s’explica a l’exposició: “certs elements del substrat cultural continuaran vius, com ara el culte al Sardus Pater (el Pare Sard), venerat en temples com el d’Antas i representat en monedes i figuretes. Les fonts històriques i epigràfiques romanes també presenten una rica onomàstica prellatina de tradició nuràgica. L’herència ancestral persisteix fins a l’alta edat mitjana, com ho demostra una carta del papa Gregori el Gran de l’any 594, on es queixa que els muntanyencs de Sardenya continuen adorant pedres i fustes. Un cop més, torna a sorgir el llegat de la mil·lenària cultura megalítica que encara avui caracteritza el paisatge de Sardenya”.

L’exposició es complementa amb dos audiovisuals en 3D que mostren reproduccions virtuals del temple nuràgic de Santa Cristina, que a la mateixa exposició es qualifica com “un exemple de solucions arquitectòniques d’una perfecció extrema”, i de la ciutadella nuràgica de Losa. Ambdues recreacions han estat realitzades per un equip multidisciplinari a iniciativa de la Universitat de Sassari.

La part final de l’exposició està dedicada a la necròpolis de Mont’e Parma, un jaciment que es va descobrir l’any 1974 a la localitat de Cabras i que s’està excavant i estudiant des d’aleshores. Segons s’explica a l’exposició: “S’hi ha documentat al voltant de cent vint-i-cinc tombes, la major part d’homes joves, probablement membres d’un mateix grup parental, i amb traces d’haver desenvolupat una intensa activitat física. La necròpolis ha lliurat també un espectacular conjunt d’estàtues de pedra, de més de dos metres d’alçada, i diversos models de nurags i de betils. Es creu que les estàtues s’aixecaven en una àrea immediatament adjacent a la necròpoli, configurant una mena de via sacra. La datació de les estàtues oscil·la entre els segles X-VIII aC. Per això, hi ha qui les considera les estàtues exemptes més antigues de la Mediterrània occidental”. Entre les peces provinents d’aquest jaciments que s’hi poden veure hi ha Manneddu, considerat un boxejador (il pugilatore).

Entre els més de 200 objectes que s’hi exposen hi ha diverses estatuetes de bronze de gran interès, com un cap de cérvol, una figureta masculina, un guerrer amb dos escuts, una dona asseguda amb un infant o una nau en miniatura, una de les anomenades “barquetes”, que s’oferien com a ofrenes i s’utilitzaven com a llums d’oli a l’interior dels santuaris.

Sardenya, l’illa megalítica, que es pot visitar al Museu d’Arqueologia de Catalunya fins el mes de novembre d’aquest 2025, és una bona manera d’acostar-se a la segona illa més gran de la Mediterrània, i descobrir i preparar-hi un possible viatge –o rememorar-, segons el cas de cadascú, la història i el patrimoni d’aquesta illa amb qui Catalunya hi té una important relació històrica i amb la que molts catalans s’hi senten sentimentalment propers, pel fet que en una de les seves ciutats s’hi parli català i per una certa reivindicació sobiranista respecte l’estat italià.

L’exposició Sardenya: l’illa megalítica  està promoguda per la Fundació Mont’e Prama, en col·laboració amb el Ministeri de Cultura de la República italiana – Direcció General de Museus, la Direcció Regional de Museus Nacionals de Sardenya, el Museu Nacional de Cagliari i el municipi de Cabras, i ja ha passat per quatre prestigiosos museus europeus: el Museu de la Prehistòria i Protohistòria de Berlín (Alemanya), l’Hermitage de Sant Petersburg (Rússia), el Museu Arqueològic de Tessalònica (Grècia) i el Museu Arqueològic Nacional de Nàpols (Itàlia).

Enllaç amb el podcast de Ràdio Gràcia

Text: Joan Àngel Frigola
Col·laboració: Anna Cebrián

Fotos:Joan Àngel Frigola
Cedides per MAC i Pepo Segura.

 

Exposició Sardenya, l’illa megalítica
Museu d’Arqueologia de Catalunya
Passeig de Santa Madrona, 39
Telèfon: 93 423 21 49
infomac@gencat.cat