Aquesta nova sortida ens porta a conèixer una matèria natural; porosa, flexible, elàstica, impermeable, compressible, aïllant, lleugera i resistent al foc. És present a molts pessebres, perquè serveix per fer-hi muntanyes o la mateixa cova. També es pot utilitzar per fer roba, capses i estoigs, paraigües, llibres, flotadors, salvavides, estores de bany, joguines, pales de ping-pong, juntes de dilatació, quadres, escultures i moltes coses més… tot i que una de les utilitats més conegudes és el tap. Avui ens acostem al Baix Empordà, concretament a Palafrugell, per visitar el Museu del Suro de Catalunya.

El suro i les seves propietats són coneguts de ben antic, Cató el Vell (234-149 a.n.e), ja en va parlar a la seva obra De Agricultura, així podem veure-ho en un fragment que es recull en un plafó del Museu: “Si vols tenir vi nou tot l’any, posa el vi en una àmfora, tapa-la amb suro i submergeix-ho en una piscina. Treu-ho després de 30 dies. Tindràs vi tot l’any”.

No és casualitat que el Museu del Suro de Catalunya estigui a Palafrugell, perquè la indústria del suro ha estat determinant en la història d’aquesta població empordanesa, com també ho ha estat en altres poblacions de les comarques gironines, com Cassà de la Selva, per exemple, però és a Palafrugell on va haver-hi una de les empreses sureres més importants de la península. De fet el museu és a les instal·lacions d’aquesta antiga fàbrica. Per veure’n la importància que va arribar a tenir el suro en aquesta població, mirem què en deia, a la dècada de 1910, Joaquim Botet i Sisó, al volum dedicat a la província de Girona de la Geografia General de Catalunya: “La indústria, que és principalment la que dóna vida i importància a la població, hi està representada per prop de cinquanta fàbriques y obradors de taps, ab un crescut nombre de cases exportadores; quatre de canyamàç per a embalatges; vuyt de  conserves de peix; tres de gaseoses;  una de força elèctrica, y poques terriceries. Hi ha, finalment, caixa d’estalvis, la més antiga establera en la província, que compta ab un capital de 740,000 pessetes, ab 80,000 de fons de reserva y ab uns 1,600 imponents”.

“Es una de les poblacions que resisteix millor la crisis que fà temps ve patint la indústria tapera, degut, pot-ser a que-ls industrials que en ella s’hi dedicant han introduhit d’algun temps ençà en les seves fàbriques los més moderns aparells y les màquines més perfeccionades que-s conexen. La grandiosa fàbrica dels senyors Miquel, Vincke & Meyer, que ocupa una superfícies de 19.000m2 , dóna feyna a 1.500 treballadors y elabora setmanalment 12.000 quintars de suro”.

 

Botet i Sisó explica que en aquell moment Palafrugell tenia “1.907 edificis y alberchs, ab 7.087 habitants, dels quals 3.863 saben llegir y escriure, que-s distribueixen, per llur sexe i estat civil, en Homens: solters, 1.679; casats, 1.629; viudos, 169; total, 3.477.- Dones: solteres, 1.585; casades, 1.640; viudes, 385; total, 3.610”. Segons l’Idescat, a 31 de desembre de 2024, la població de Palafrugell era de 24.245 persones, de les quals, 12.074 eren homes i 12.171, dones.

 

L’any 2002, l’Ajuntament de Palafrugell i la Diputació de Girona van publicar el llibre Palafrugell i el suro. Feina i gent dels inicis de la indústria a la postguerra, del que n’és autor Santiago Hernández i Bagué. El llibre es pot consultar i baixar en pdf a les webs del Museu i de l’Ajuntament, i com indica el seu títol, repassa la història d’un parell de segles de la relació del suro i la localitat de Palafrugell. Hernández i Bagué no s’acaba de posicionar sobre com va iniciar-se la indústria del suro a la població, però afirma que la proximitat del massís de les Gavarres, amb una important presència d’alzina surera no en deu ser gens aliè. En qualsevol cas, recull fons documentals que indiquen que a meitat del segle XVIII ja hi havia qui treballava el suro: “El dia 28 de maig de 1760 en el Llibre de Confirmacions de la Parròquia de Sant Martí s’inscriu la primera menció que coneixem, per ara, d’un jove amb l’ofici de tapier. Tot i així, podem valorar la instauració de l’activitat tapera al Baix Empordà pels volts de 1740”.

El mateix Hernández i Bagué explica que la Guerra del Francès va tenir una repercussió molt important en la vida en general i en la indústria surera en particular, tenint en compte, no només el fet de patir una situació bèl·lica al país, sinó perquè els principals destinataris dels taps fabricats eren els productors de vins francesos. En diferents informes enviats a Madrid en resposta a preguntes del govern estatal, és defensava la indústria com a font de riquesa, sobretot perquè s’utilitzava matèria primera del territori, sense necessitat d’importar res i perquè la pràctica totalitat de la producció es destinava a la exportació. Com a mostra de la importància d’aquesta indústria, aquest autor explica que: “L’any 1824 Palafrugell tenia 2.876 habitants amb un total de 320 operaris, dels quals 36 eren mestres; 203 jornalers; 36 aprenents i 45 eren jornalers destinats a la preparació del suro”.

Santiago Hernández explica també un fet ocorregut el 22 de novembre de l’any 1830: “L’anomenat “motí de la Teulera”, al barri d’aquest mateix nom a Santa Cristina d’Aro, on un grup d’una vuitantena d’homes “con palos”, veïns de Cassà, Llagostera, Calonge i Palafrugell “todos de officio Taponeros” es dirigien a Sant Feliu de Guíxols per fer costat als tapers guixolencs i evitar l’embarcament de suro en planxa destinat a l’estranger. El Dr. Calzada, en un documentat estudi, explicava que el bisbe de Girona, Dionisio Castaño Bermúdez, donà suport als tapers a fi que es mantingués l’ordre: “que este producto sirve para mantener un sin número de familias, que carecen de otros recursos para subsistir; y que siendo esta clase de operarios (en lo general) gente muy robusta, agil y bien dispuesta, se harían peligrosos en la sociedad, si les falta trabajo”.”

Com qualsevol altra activitat econòmica i com la vida en general, la indústria surera ha tingut diferents alts i baixos al llarg de la seva història. Les guerres carlines, diferents crisis polítiques a Espanya i a Europa, decisions dels governs de l’estat, les dues guerres mundials, la guerra civil espanyola, la postguerra, el franquisme; la industrialització, el vapor, la electrificació… han marcat l’esdevenir de la indústria del suro al llarg dels segles XIX i XX i fins a l’actualitat. Si en voleu tenir més informació, la podeu trobar, amb molt detall, al citat llibre Palafrugell i el suro. Feina i gent dels inicis de la indústria a la postguerra de Santiago Hernández i Bagué, que també és autor del llibre El món del suro, que també es pot baixar en pdf.

Com hem dit, el Museu del Suro de Catalunya, que forma part, entre d’altres xarxes, del Sistema del Museu de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya, està ubicat en ple centre de Palafrugell i ocupa l’antiga fabrica que va arribar a liderar l’exportació industrial de taps de suro de tot l’estat espanyol a la dècada de 1920. L’exposició permanent del museu, renovada el setembre de 2024, molt didàctica i amb força elements audiovisuals, però també amb molts objectes, es vehicula mitjançant diferents espais expositius repartits en dues plantes. A la planta de baix, amb molt element audiovisual, podem conèixer tot allò que fa referència al suro: l’alzina surera i els alzinars, com són, quina és la seva importància a nivell ecològic i pel medi ambient, quina fauna i quina flora es pot trobar a l’entorn de l’alzinar i quina és la seva importància i quins són els perills que afronta avui dia.

També quin és el procés per pelar els arbres i extreure’n el suro i quines diferents qualitats hi ha. Tot plegat ho podem conèixer de la veu i la imatge d’especialistes, a partir de diferents vídeos que podem resseguir a partir d’una audioguia faciliten a la recepció del museu. També hi ha plafons explicatius, mostres de les eines que s’utilitzen  i dels diferents tipus i qualitats de suro i un apartat amb microscopis que permeten veure l’estructura i la composició del suro.

En aquesta mateixa planta hi ha exposats tota mena d’objectes fabricats amb suro, perquè, com hem dit, més enllà de fer-ne taps, el suro s’ha utilitzat i s’utilitza per a fer molts altres objectes i productes. Així, podem veure-hi exposats: salvavides, part de xarxes de pesca, un cinturó de nadar, llibres fets amb suro, com un exemplar de l’Auca del senyor Esteve o un fulletó publicitari de l’empresa Armstrong Cork Co., calendaris, juntes, capses de paper de cigarrets amb broquet de suro, estores de bany, capses per a ampolles de begudes alcohòliques o per a galetes, estoigs per a material escolar, la part interna d’un salacot, jocs de construcció, dòminos, pales de ping-pong, casetes per a pessebres, juntes de dilatació per a motors de cotxe, espelmes flotants, volants de bàdminton, pilotes de futbol o de beisbol, xiulets, neveres per vendre gelats, aïllaments per a canonades, garrafes o soles i plantilles de sabata, entre altres objectes, tots fets amb suro.

També es pot veure una curiositat: un quadre que és un relleu, fet amb suro, que representa el treball al bosc i que es va fer com a obsequi de la Diputació de Girona a Eva Duarte de Perón en el viatge que va fer a Espanya l’any 1942, però que no se li va arribar a donar.

 

La planta de dalt està dedicada a la relació de Palafrugell amb la indústria del suro, i si ja hem vist que a la dècada de 1910, Joaquim Botet i Sisó comptabilitzava gairebé una cinquantena de fàbriques i obradors de taps de suro, en aquesta planta del museu podem veure un plànol de Palafrugell de l’any 1887 en que hi surten 24 anuncis d’indústries i comerços de la vila, 15 dels quals són de fabricants i exportadors de taps de suro. En aquesta planta podem veure com era una fàbrica de taps de suro, amb representacions de les diferents feines i oficis que tenien les persones que hi treballaven, com bullidor, tascador, llescador, carrador, taper, triadora, rentadora de taps, sense oblidar-se dels aprenents, tots ells representats per figures de mida natural i amb les eines i maquines que es feien servir, algunes de les quals datades del segle XIX.

També hi ha referències al moviment obrer, com un treballador assegut llegint un exemplar del diari anarquista de Palamós, La labor corchera, diferents objectes del cor La Taponera, o monedes de cooperatives de consum dels segles XIX i XX. I també hi ha un espai dedicat als empresaris i industrials, amb una escultura de fusta del propietari forestal Joaquim Fina, del segle XIX i quadres d’altres empresaris i propietaris, com Josep Torras Joanama o Joseph Charles Touissant, entre altres.

En aquest mateix espai hi ha un quadre que dóna fe de la importància de la indústria del suro per a moltes poblacions de l’entorn del massís de les Gavarres. El títol d’aquest quadre és Indústria corcho-taponera y poblaciones donde se desarrolla, està firmat per Amadeo Mauri. Fotográfo. La Bisbal. Girona, i deixa constància que “Queda hecho el depósito que marca la ley”. En el quadre es barregen una quarantena llarga de fotografies de poblacions on hi ha indústria del suro i algunes de les feines que s’hi duen a terme, que són algunes de les que es poden veure en l’exposició del museu. Les poblacions que surten, sense cap ordre concret, són: Sant Feliu de Guíxols, Girona, Palamós, Palafrugell, La Bisbal, Begur, Calonge, La Jonquera, Darnius, Agullana, Llagostera i Cassà de la Selva.

Una de les coses que pot sorprendre és el nombre de figures femenines que il·lustren les feines que es feien a la fàbrica, i això és perquè aquest va ser un sector amb molta presència femenina. En aquesta mateixa planta del museu hi podem veure com eren un despatx de direcció i un d’enginyeria. A més de mobles d’oficina d’època, hi ha exposada una centraleta telefònica de l’any 1960. També hi ha maquinaria elèctrica, més potent, altres objectes fets amb suro, més enllà dels taps, alguns dels quals ja els hem vist a la planta de baix. També hi ha una mostra de quadres, retaules i objectes artístics fets amb suro.

Al final de l’exposició hi ha alguns objectes relacionats amb la història de Palafrugell, com el projector de cinema Ossa, provinent del Cinema Victòria, el teatre del Cercle Mercantil o alguns mobles del Cercle Mercantil, com una taula, una cadira, un rellotge de paret, un penjador i tacs de billar. Al final hi ha una cronologia titulada Les dificultats al sector surer català des del segle XX a l’actualitat, que va del 1914 al 2010, amb breus textos explicatius i il·lustrat amb fotografies i també hi ha una petit apartat on s’intenta respondre la pregunta I a partir d’ara què? en el qual es mostren algunes innovacions i possibilitats de futur del sector.

En definitiva, una bona sortida per conèixer una mica més un ecosistema tan present a les terres gironines com la sureda i el suro que se n’extreu i que han donat tanta riquesa a aquestes comarques. Com la majoria de museus d’avui dia, el Museu del Suro compta amb una botiga on es poden comprar tota mena d’objectes elaborats amb suro, records i publicacions relacionades amb el suro i el territori. El museu compta amb el Centre de Documentació Ramir Medir, que conserva i difon el patrimoni documental de la indústria i de la civilització surera amb la finalitat d’oferir-lo als investigadors i estudiants, i fomentar la recerca d’estudis surers, i organitza exposicions temporals i tota mena d’activitats culturals. A més, gestiona el Centre d’Interpretació del Dipòsit Modernista de Can Mario i el Conjunt Monumental de Sant Sebastià de la Guarda a Llafranc.

 

 

Text i fotos: Joan Àngel Frigola
Col·laboració: Anna Cebrián

 

Museu del Suro de Catalunya
Placeta del Museu del Suro, s/n
17200 Palafrugell
Tel. 972 30 78 25
info@museudelsuro.cat

 

 

Bibliografia:

BOTET I SISÓ, Joaquim; Geografia General de Catalunya. Província de Girona. Casa Editorial Alberto Martín. Barcelona.

HERNÁNDEZ I BAGUÉ, Santiago; Palafrugell i el suro. Feina i gent dels inicis de la indústria a la postguerra. Quaderns de Palafrugell. Ajuntament de Palafrugell i Diputació de Girona. Palafrugell, 2002.