La sortida d’avui ens acosta de nou a una comarca amb un cel tan nítid i clar que la Unesco l’ha declarat Destí Turístic Starlight. De fet, la població que visitem té un important observatori astronòmic que rep visitants d’arreu del món. Nosaltres, però, anem a un altra punt del municipi, al lloc més elevat, on ens retrobarem amb un important personatge medieval català del qual ja n‘hem parlat a les nostres sortides. Avui ens acostem a Àger, per conèixer la col·legiata de Sant Pere.

A Sortides amb gràcia ja vam acostar-nos a la comarca de la Noguera per visitar les estàtues-menhir de Seró i quan vam anar als castells de Llordà, al municipi d’Isona i Conca Dellà i al de Mur, al sud del Pallars Jussà, ja vam parlar d’Arnau Mir de Tost, un dels més importants senyors feudals catalans. Avui visitarem un dels llocs que més li va costar conquerir i on va deixar un llegat que ha perdurat al llarg dels segles.

Tot i que hi ha alguns vestigis d’època romana, Àger agafa importància a partir d’Arnau Mir de Tost. Veiem però, com explica aquests vestigis romans Ceferí Rocafort al volum dedicat a Lleida de la Geografia General de Catalunya: “Lo cert és que en lo període romà devia esser ja un centre important. Nos ho fa creure lo trobar-s’hi un sarcòfach de gran valor arqueològich, adornat ab baxos relleus de tritons i monstres marins al voltant d’un bust central cobert ab la clàssica toga” (sic).

Anem, però, cap al segle XI, quan hi va arribar Mir de Tost. Feia anys que Àger era en mans musulmanes quan el senyor de Tost va conquerir-lo per primera vegada, els primers anys de la dècada de 1030. De fet, quan el castell és citat, l’any 1034, ja és a les seves mans. L’any 1046 tornaria a ser conquerit pels sarraïns, però Arnau Mir el recuperaria definitivament només dos anys més tard, el 1048. Sembla que els mateixos habitants del lloc, que eren mossàrabs, és a dir, cristians que havien quedat en territori musulmà, probablement els mateixos pobladors de l’època visigoda que no van moure’s del lloc, van ajudar Arnau Mir de Tost i les seves hosts quan aquests van presentar batalla per conquerir el territori. Després va estendre els seus dominis amb facilitat cap a l’oest, és a dir, cap a la zona d’Aragó.

Avui Àger està presidit per un impressionant conjunt monumental. A l’hora per qualificar-lo, podem parlar d’abadia, col·legiata, canònica o monestir…, tots són termes correctes en aquest cas, perquè tot ho ha estat en un o altre moment de la seva història. Anem a pams. Les restes arqueològiques semblen indicar hi havia alguna fortificació àrab sobre la que Arnau Mir de Tost va aixecar la col·legiata i el palau, on va traslladar la seva residència en detriment del castell de Llordà.

Antoni Pladevall, autor del llibre Els monestirs catalans, explica que: “Els noms d’Arnau Mir de Tost i d’Àger van quedar per sempre més vinculats en la història. Aquest noble urgellenc es va enamorar de la vall i la féu seva, tot i reconèixer-hi un teòric domini superior dels comtes d’Urgell. Ell i la seva esposa Arsenda hi feren estada fins a la seva mort, el 1071, i hi crearen el vescomtat d’Àger, que va passar als Cabrera pel casament de Guerau Ponç de Cabrera amb Letgarda, la filla hereva d’Arnau Mir”.

Arnau i Arsenda, no es van conformar amb fundar el monestir, a més es van assegurar que es pogués mantenir de cara el futur. Per això, a banda de fer-hi importants donacions, van aconseguir butlles papals de Nicolau II i Alexandre II per tal que el monestir tingués dependència directa del Vaticà, de manera que l’allunyaven de l’obediència de qualsevol bisbe a l’hora que el mantenia sota la seva influència directa. Ceferí Rocafort ho explica al volum dedicat a Lleida de la Geografia General de Catalunya: “Va ésser directament subgectada a la de Sant Pere de Roma, segons se dedueix de la Butlla del Papa Nicolau II, datada en 1060 per la qual se eximí a dita església de la jurisdicció episcopal: de manera que cap bisbe podia exigir-li cap servey ni a les que de ella depenjaven, ni posar entredit ni excomunicar; concedint a Arnau y als seus successors pera que ab los clergues pugan elegir Abat a que creguin convenient. En la dotació que en 1067 féu Arnau, apareix que havia enviat a Nicolau II lla ofrena de 5.000 sous d’or de València y 3.000 al séu successor, Alexandre II ademés de dotze esclaus negres” (sic).

Les restes arqueològiques indiquen que el primer edifici de la construcció actual fou una gran torre de defensa, de la qual avui només en queden els vestigis de les pedres en forma de semi-cercle arran de terra. Els especialistes creuen que feia uns vint metres de diàmetre i que superava els vint metres d’alçada. Una construcció imponent que controlava un gran territori i que sembla que es va aixecar sobre una anterior fortificació àrab.

En les visites guiades al conjunt monumental es poden veure les restes del palau vescomtal que fou residència de Mir de Tost i dels seus descendents. Tot i que s’ha perdut gran part dels edificis i fins i tot és difícil saber quants pisos tenia, si és possible veure la distribució de la planta baixa, on hi havia dues grans naus cobertes amb volta de canó de pedra, dividides tant horitzontalment com vertical. Encara queda alguna part d’aquestes voltes. El que s’ha conservat millor, a banda de la muralla perimetral del recinte, és l’església que, de fet són dues, construïdes una al damunt de l’altra.

L’església inferior, òbviament, la primera en erigir-se, és l’anomenada Santa Maria la Vella i és d’estil romànic de primera etapa. El plafó que hi ha a l’entrada d’aquesta església ens explica que: “Consta de tres naus d’igual alçada comunicades per la capçalera mitjançant portes d’arc de mig punt. La central es modificà per allotjar-hi una cripta de saló quan s’inicià el projecte de l’església superior, a partir de 1060. La disposició de les capçaleres, així com les voltes de canó seguit i altres trets, segueixen els models propis dels segles IX-X”. Aquesta església s’hauria aixecat entre els anys 1034 i 1041, per tant, va estar una època en mans musulmanes.

El temple superior, dedicat a Sant Pere s’hauria acabat cap a l’any 1094, va ser construït en estil romànic llombard, és de planta basilical de tres naus, amb cobertes de volta de canó reforçada amb arcs torals. La nau central és de doble amplada. Tot i que avui han desaparegut molts elements arquitectònics, alguns dels quals es conserven al MNAC i al Museu de Lleida Diocesà i Comarcal, en ser-hi es pot intuir perfectament que el temple va tenir una gran riquesa ornamental.

En el llibre citat, Antoni Pladevall explica que la generositat d’Arnau Mir: “Fou imitada pels seus successors en el vescomtat d’Àger, pels comtes d’Urgell i altres magnats. En poc temps, Àger es va convertir en una gran potència. L’any 1851, a l’època en què va desaparèixer la seva jurisdicció pròpia per a refondre’s amb la diòcesi de Lleida, Àger tenia 38 parròquies matrius i 16 d’annexes en 36 poblacions”.

Al llarg de la història, el conjunt ha patit diversos fets que el van malmetre fins a quedar en un estat força ruïnós. Durant una de les carlinades, fou bombardejada i va quedar molt malmesa. El primers anys del segle XX, el Centre Excursionista de Catalunya, primer, i la Mancomunitat, amb Puig i Cadafalch al capdavant, després, van dur a terme les primeres tasques de recuperació del monument. Amb tot, l’any 1968, quan es va editar el llibre d’Antoni Pladevall la situació del monument no era gens bona. Així comença l’autor el capítol que li dedica: “Àger i la seva decrèpita col·legiata de Sant Pere mereixen un lloc destacadíssim en la història monàstica catalana. La petita vila d’Àger, d’un miler escàs d’habitants, deu el millor del seu prestigi a la imposant abadia canonical de Sant Pere, que es va esmicolant dalt la vila”.

Sortosament, aquesta situació s’ha revertit i tot i que en la visita al conjunt es veuen clarament les cicatrius que hi ha deixat el pas del temps i les vicissituds que ha hagut de viure, el monument està força consolidat, gràcies a diverses actuacions de restauració.

En la narració, a l’hora que anàvem veient la història del conjunt, hem parlat del palau vescomtal, de Santa Maria la Vella i de Sant Pere. Ens queden encara un parell d’elements per veure, que de fet, són el primer que ens trobem en entrar a la col•legiata: el claustre, conservat en part, i la sala capitular. El claustre, conservat en part, és força curiós. Va ser construït en dues fases. La primera part va ser erigida a cavall dels segles XIV i XV, en temps del comte d’Urgell Pere d’Aragó i té un treball més delicat. La segona fase és del segle XVI. Els experts afirmen que fou construït per picapedrers de fora i que, o bé portaren la seva pròpia pedra o la van fer portar. La sala capitular és de construcció més recent. Són força destacables les filigranes de les escultures de les claus de volta, de les mènsules i dels capitells. En alguns punts es poden veure vestigis de pintura negra, blanca i vermella.

La sala capitular és en una ala del claustre, al cantó oposat del palau i de l’església. Construïda durant la primera meitat del segle XVI, té una portada renaixentista i quan Àger fou ocupada pels carlins va ser utilitzada com a sala de cures.

Està clar que amb la riquesa de que va gaudir durant les seves èpoques d’esplendor, la col·legiata de Sant Pere ha d’haver tingut obres d’art importants. I així és. Algunes d’aquestes obres van salvar-se de la destrucció en els moments més complicats de la història i avui es conserven als museus. Així al MNAC hi ha alguns capitells romànics, fragments de pintura mural amb la representació dels apòstols Tadeu i Jaume i una clau de volta gòtica amb l’escut de Pere I d’Urgell. Aquests pintures, datades de principi del segle XII, són les més importants de la comarca de la Noguera i s’atribueixen al cercle del Mestre de Pedret. També s’hi conserven parts d’un retaule. A la Biblioteca de Catalunya hi ha la butlla del papa Alexandre II i a Àger mateix, a l’església de Sant Vicenç hi ha una imatge de Sant Pere, restes del sepulcre d’Arnau Mir de Tost, i un sepulcre romà.

Amb tot, els objectes més valuosos són, segurament els que es conserven al Museu de Lleida Diocesà i Comarcal. Arnau Mir de Tost i la seva esposa, Arsenda, posseïen diversos objectes luxosos islàmics, com un flascó de perfum, però el més destacat és un conjunt de dinou peces d’escacs fetes amb cristall de roca, tallats a l’Egipte fatimita, una dinastia que regnà a cavall dels segles X i XI, entre els anys 969 i 1171. D’aquesta cultura són els contes de Les mil i una nits.

La història d’aquests escacs és tant misteriosa com el seu origen. D’entrada, no se sap com van anar a parar a mans d’Arnau Mir, tot i que està ben documentat que en aquella època el joc dels escacs era prou conegut a les corts cristianes medievals, tot i haver arribat a través del món islàmic, encara que avui és acceptat el seu origen hindú. Per altra banda, va romandre en l’oblit durant gairebé 700 anys i no va ser fins l’any 1887 que va ser localitzat, en un racó de la sagristia de Sant Pere, per membres de l’Associació d’Excursions Catalana, precedent del Centre Excursionista de Catalunya. Fou l’historiador Josep Brunet i Bellet qui en parlà en un article publicat al butlletí de l’entitat. La troballa no va passar inadvertida als col·leccionistes de l’època i Madame Béhague, comtessa de París, va aconseguir comprar una part de les peces, de manera que el conjunt va quedar definitivament separat. Les 14 peces que va adquirir la comtessa van passar per diverses mans fins que el 1986 van acabar al Museu Nacional de Kuwait, on són avui. Les altres 19 peces es conserven a Lleida des de l’any 1893.

A RACO *es pot trobar un article publicat per Francesc Fité i Llevot amb el títol El lot de peces d’escacs de cristall de roca del Museu Diocesà de Lleida, procedents del tresor de la col·legiata d’Àger (s.XI). En el text ens explica entre altres coses que: “La primera referència sobre peces d’escacs, existents en el tresor de la col·legiata de Sant Pere d’Àger, ens la dóna Villanueva**, que les veié encara a la sacristia d’aquell temple a principi del segle XIX. Ens descriu que eren ‘de diferentes tamaños y hechuras, cuyo uso sería inaveriguable en el día de hoy si no se conservara notícia del invetario del s. XVI’. Inventari dels béns de Sant Pere que havia fet escriure l’abat comendatari Juan Sobrino l’any 1547, avui desaparegut. Malgrat tot, Villanueva ens transcriu el text referit als escacs ‘Una caxa de fusta ab quaranta quatre peces de crestall diu-se són escacs. No se sap qui’ls dóna i creu-se les donà lo comte d’Urgell’”.

Avui dia, la Fundació Arnau Mir de Tost treballa per preservar el patrimoni i difondre la història d’Àger i de la col·legiata de Sant Pere.  I acabarem amb una recomanació per aquelles persones a qui els hi agraden les novel·les relacionades amb llocs reals, en aquest cas, una novel·la mig històrica, mig policíaca, protagonitzada, entre altres personatges, per Arnau Mir de Tost, Arsenda i un mosso d’esquadra retirat a qui li encarreguen investigar el robatori del conjunt d’escacs de cristall de roca d’Àger del Museu de Lleida. El títol és Cristall de roca, l’autor és Francesc Pané i el llibre va ser editat l’any 2014 per Pagès editors.

 

 

 

© Text i fotos: Joan Àngel Frigola
Col·laboració: Anna Cebrián

 

 

 

 

 

Col·legiata de Sant Pere d’Àger
Ajuntament
Plaça Major, 1
Tel: 973 45 50 04
ajuntament@ager.cat

Fundació Arnau Mir de Tost
Tel: 647 284 137
farnaumirtost@gmail.com

 

 

Notes:

* RACO (Revistes Catalanes amb Accés Obert) és un repositori cooperatiu des del que es poden consultar, en accés obert, els articles a text complet de revistes científiques, culturals i erudites catalanes.

**Jaume Villanueva i Astengo (Xàtiva, 1756 – Londres, 1824), frare dominic, teòleg i erudit va ser coautor, amb el seu germà Joaquim Llorenç, del Viage literario a las Iglesias de España.

 

Bibliografia:

ROCAFORT, Ceferí; Geografia General de Catalunya. Província de Lleida. Casa Editorial Alberto Martín. Barcelona.
PLADEVALL I FONT, Antoni, i CATALÀ ROCÀ, Francesc (fotografies); Els monestirs catalans. Edicions Destino. Barcelona, 1968.